5 blocs per al #BlogDay 2010

badge_blue

Les meves 5 recomanacions pel BlogDay 2010.

El Pati Descobert: Ras i curt. El millor bloc de politòlegs escrit en català. Com a companys de professió et fan sentir força malament, com a font de consulta és de lo milloret que hi ha.

Geography matters!: Bloc de Narcís Sastre que m’ha fet descobrir un camp, la geografia, que personalment havia abandonat després de la secundària. Territori, infraestructures, ciutats, i altres temes d’interès que tenen pocs altaveus en el món 2.0 i que val la pena conèixer en profunditat.

Tu2is: La política es pot analitzar i observar de mil maneres diferents. Una d’elles, poc ortodoxa però molt efectiva, és la que utilitzen Pilar Portero i Ana R. Cañil en el seu bloc sobre actualitat política. Un exemple: analitzar l’estil dels polítics per fer-ne un perfil personal (ex: Joan Herrera)

Obamaworld: No som pocs els que hem descobert aquest bloc durant els últims mesos. Més enllà de Guerra Eterna es trobava a faltar un bloc especialitzat en política internacional en llengua espanyola que valgués la pena llegir. En Jordi Pérez escriu fàcil i ho fa des d’una perspectiva a mig camí entre el periodista i l’analista. S’agraeix.

Jerusalem, capital: Tot el que sempre havies volgut saber i tot el que no havies volgut saber sobre Israel t’ho explica Albert Elfa en aquest bloc. Tot i que el d’Elfa em sembla el més complert, crec que també valen la pena el d’Isabel Galí, La Panamericana, i el de Jaume Masdeu, Oh! Europa.

Tagged with:
 

Amaniments preelectorals

Tornem de les vacances preparats pel que serà un curs polític d’allò més interessant. Amb una precampanya que ja fa molts mesos que és una campanya poc o gens encoberta, les forces polítiques van situant-se com poden a la graella de sortida més variada i prometedora dels últims anys.

El primer amaniment, i el més entretingut, l’han posat les forces independentistes acabades de sortir del forn. Solidaritat Catalana i Reagrupament fan com les parelles modernes, o pretesament modernes, que diuen que ni junts, ni separats, sinó tot el contrari. Han passat dos mesos, menys i tot, i de les noves formes de fer política s’ha caigut en el partidisme grisós de tota la vida. Coses de principiants, suposo.

El segon és la batalla pel canvi que necessiten els catalans i catalanes del centre. Del centre de l’electorat, s’entén. Mentre als carrerons uns es barallen per la independència, pel castellà maltractat, pels toros maltractats, i per altres eixos d’interès “general”, a la Plaça de la Vila els dos germans grans volen portar una bandera del canvi que entenen és la més valorada pels ciutadans.

Cap dels dos ataca cap canvi de rumb magistral ni cap fòrmula màgica que sedueixi definitivament a l’electorat. L’un juga al desgast de l’altre, ajudat per la crisi i per la tensió estatutària, i l’altre juga a enmirallar-se en allò de qualsevol temps passat [pujolista] va ser pitjor. No és cap miracle de l’estratègia política però, com a eixos de campanya, en veiem de pitjors cada dia per los madriles.

En tercer lloc tenim aquells partits que lluiten per sortir a la foto i que prou feina tenen. ERC podria sortir beneficiada de la batalla dels nouvinguts i salvar els mobles mínimament. Ves a saber. El PP juga en el mateix camp i amb la mateixa disposició tàctica, així que és d’esperar que tingui el mateix públic d’eleccions passades. I per Iniciativa sembla que l’únic futur a mig/llarg plaç, més enllà d’aquestes eleccions, és entrar un partit nacional fort, que es podria estar gestant, i que emularia altres experiments europeus que han tingut cert èxit en algunes places.

I per últim, en un racó ben amagadet de l’escenari mediàtic, hi trobem l’espanyolisme outsider. El defineixen l’excessiva divisió de forces polítiques (Ciutadans, UPD, i Nebrera), les ganes de gresca, i un escenari electoral força desolador. En fi, tot distreu.

Tenim l’estadi llest, la pista degudament preparada, els mitjans atents a qualsevol moviment, la xarxa tensionada, i els participants llestos. Només ens falta saber la data de l’event i és probable que aquesta setmana sortim de dubtes, així que agafeu crispetes, begudes i prepareu-vos, serà entretingut.

cartoon-israel-and-iran

Extretes d’aquest magnífic article a The Atlantic: The Point of No Return

  1. Posicionament d’Obama. Com diu un oficial israelià: “I don’t personally expect Obama to be more Bush than Bush”. La doctrina actual del President nord-americà és abandonar els conflictes armats no crear-ne de nous. Tot i el seu discurs contrari a la proliferació nuclear d’Iran, des de Israel no confien en que Obama es decideixi per una acció militar si no que entenen que la seva estratègia es basa en la contenció a base de sancions d’un possible Iran nuclear.
  2. Posicionament de Netanyahu. El President israelià sap perfectament que una acció militar contra Iran no només suposaria reavivar les forces de Hezbollah al Líban si no que a més tensaria les relacions amb els Estats Units i la resta de països occidentals. Tot i així, sembla que ho té força clar.  “The only reason Bibi [Netanyahu] would place Israel’s relationship with America in total jeopardy is if he thinks that Iran represents a threat like the Shoah [..] In World War II, the Jews had no power to stop Hitler from annihilating us. Six million were slaughtered. Today, 6 million Jews live in Israel, and someone is threatening them with annihilation. But now we have the power to stop them. Bibi knows that this is the choice.”
  3. Posicionament Ahmadinejad. La negació de l’holocaust i l’amenaça de borrar l’Estat d’Israel del mapa no són una opinió personal del president iraní si no que són política d’Estat. És un objectiu a assolir darrera del qual s’amaguen altres més estratègics com ara l’augment d’importància a la zona o la consolidació d’al·liances amb altres potències.
  4. Urgències. Segons va declarar Robert Gates, secretari de defensa nord-americà, a la reunió del passat juny de la OTAN, en un plaç d’un a tres anys Iran disposarà d’armament nuclear. Fonts israelianes van reduir aquest plaç a nous mesos, és a dir, a març de 2011. Per això es va especular amb un possible atac de l’exèrcit israelià a finals d’aquest estiu, i ara algunes fonts parlen de principis de 2011 com a deadline per qualsevol acció militar.
  5. El joc d’influències. Els analistes israelians ho tenen clar. Un Iran amb capacitat nuclear i uns Estats Units incapaços de reaccionar militarment, provocarien un canvi radical en el posicionament dels països de la zona que fins ara s’han mantingut en l’òrbita nord-americana. Es tracta de països petits, poderosos i amb una capacitat de defensa inexistent respecte les grans potències. La seva modena de canvi sempre ha estat el petroli i aquest seria, precisament, l’objectiu d’Iran en aquest escenari que es planteja.
  6. L’amenaça no és només nuclear. Com deia abans, Netanyahu i el govern israelià creuen que sota el paraigües d’un al·liat nuclear resorgirien amb més força grups armats com Hezbollah. Els serveis secrets israelians diuen tenir informació segons la qual Hezbollah tindria en el seu poder uns 45.000 coets, tres vegades més armament del que tenien en l’enfrontament armat de 2.006. Tot i tractar-se d’un conflicte molt local les seves repercusions, com sempre a l’Orient Mitjà, serien de caràcter global i altres països àrabs es podrien veure involucrats en un moviment global contra Israel.
  7. El record de la Shoah. El nacionalisme jueu s’ha col·locat en les cotes més altes dels últims anys. El record de l’holocaust i la sensació de que Iran és l’amenaça més important que ha hagut d’afrontar el país en els seus 62 anys d’història sembla que han estat decisius en aquesta deriva de l’opinió pública, com ho va ser en les passades eleccions que van acabar amb la formació de l’actual govern de dretes. La creença de ningú cuidarà de nosaltres és el motor de tot plegat tal i com afirma Ephraim Sneh, del departament de defensa israelià: “The Shoah is not some sort of psychological complex. It is an historic lesson. My grandmother and my grandfather were from Poland. My father fought for the Polish army as an officer and escaped in 1940. My grandparents stayed, and they were killed by the Polish farmer who was supposed to give them shelter, for a lot of money. That’s why I don’t trust the goyim. One time is enough. I don’t put my life in the hands of goyim.”

Via un tweet de Jordi Pérez Colomé

Tagged with:
 

CiU 2.0

Cativistes

M’he resistit a parlar d’aquest tema durant molt de temps, en part perquè hi estic implicat professionalment, però crec que ha arribat el moment de dir-hi la meva.

El projecte de CiU 2.0 té moltes branques però segurament la més coneguda és Cativistes. Un portal per a que els ciberactivistes es puguin organitzar i actuar políticament a la xarxa. Fins ara s’han apuntat un total de 1.950 activistes i les seves aportacions i actuacions s’han començat ha deixar sentir a determinats escenaris.

La seva evolució de moment és satisfactòria ja que segueix gran part del creixement planificat. Ha rebut nombroses crítiques, algunes força incoherents, i d’altres de bastant treballades. De totes em quedo amb aquelles que han valorat negativament el fet de que es dirigeixi als activistes, oferint-los uns espais on desenvolupar l’acció i creient que això és una coherció a la llibertat d’acció de la xarxa. De la mateixa manera, també s’han entès així altres accions específiques a xarxes com Twitter i, com és normal, també s’han criticat.

És comprensible la sorpresa i fins i tot la crítica. Però em temo que uns i altres no estem parlant del mateix. La política 2.0 és quelcom bastant més profund i estructurat que les accions dels partits a la xarxa en una precampanya o una campanya. De fet, penso que no tenen res a veure.

Els debats i les discusions polítiques dutes a canals digitals no són una alteració rellevant de la política tradicional, senzillament són una ampliació del camp de batalla. És una lluita per la notorietat. Ho serà a les pròximes autonòmiques, ho va ser a les passades eleccions angleses a la xarxa i també va ser el motor principal de la infinitament citada campanya d’Obama.

Cativistes, com a action center, té en aquest un dels seus propòsits. Com també ho tenen moltes altres accions efectuades fora d’aquesta xarxa.

Dit això, també crec pertinent mencionar el fet de que aquesta només és una part de tot un projecte molt ambiciós que inclou un seguit d’accions que s’explicaran quan arribi el moment. Aquestes accions demanden la predisposició de bona part del partit. I com bé sabreu, els partits, com totes les organitzacions d’un determinat tamany, necessiten un període llarg de temps per interioritzar canvis en el seu funcionament i per suposat en la seva manera de comunicar i de relacionar-se amb els ciutadans a tots els nivells.

Si el projecte serà un èxit, o no, és quelcom que encara no podem saber. De moment, i a títol personal, em dono per satisfet quan sona el telèfon i a l’altra banda hi ha un diputat que ens pregunta com fer-ho per millorar la gestió del seu twitter, o quan un alcalde es proposa d’implementar algunes accions de comunicació 2.0 per millorar la seva relació amb els ciutadans del municipi, o quan es planifiquen accions tenint en compte els espais 2.0 des del partit, etc.

Ho haurem canviat tot o potser només haurem canviat algunes coses, però l’aposta s’ha d’aplaudir.

Tagged with:
 

Fini_Berlusconi

1.- Fini se postula. Gianfranco Fini es posiciona com una alternativa sòlida al circ de Berlusconi. L’home té tirada al nord del país i en els últims dos mesos ha aconseguit el focus mediàtic necessari per encarar una carrera presidencial que encara queda lluny. Podria ser la moderació que tant necessita Itàlia i que el centre-esquerra és incapaç de construir.

2.- ¿El president avança a les palpentes? De com els comicis electorals es poden convertir en un efecte dominó pel PSC i per extensió pel PSOE. La pèrdua de Generalitat, Ajuntament de Barcelona i Moncloa es pot donar en menys de dos anys. Evidentment és un escenari que espanta entre els socialistes i que, fins i tot, es diria que els té immobilitzats i que impedeix prendre decisions fonamentals com ara la de substituir Hereu com a candidat a Barcelona.

3.- Mentrestant, a la galàxia ibèrica, els barons del PSOE observen amb atenció a Chacón i les seves reaccions respecte tot el que passa a Catalunya. Sembla clar que la ministra ho està donant tot per a que la seva carrera tingui cada vegada més punts a Madrid i menys recorregut a Catalunya.

4.- El poder de la información. Bon anàlisi de Lluís Bassets sobre el terratrèmol Wikileaks del qual ja en vaig parlar aquí. I sobre el mateix tema, avui El País publica ‘Los peligrosos sueños de gloria del soldado Manning’. Molt recomanable.

5.- BP oil spill: A Louisiana tragedy. Aquí potser n’hem parlat poc perquè ens queda lluny i a més aquestes coses queden ofegades pel dia a dia. La de BP és una tragèdia mediambiental sense precedents als Estats Units, i darrera d’aquesta hi ha la catàstrofe humana materialitzada en la pèrdua de llocs de treball per milers de famílies. A mig i llarg plaç un desafiament pel govern Obama.

6.- ¿Independencia? Ja fa set dies que Manuel Castells va publicar aquest article a La Vanguardia però tant és, val per avui com valdrà d’aquí un any. El resum perfecte és la última frase dirigidia a la classe política de Madrid: “Así no, señores o señoritos. Pasó el tiempo del ordeno y mando”.

7.- ‘Correbous’ en el diván. Tancat el tema corridas queda obert el tema correbous. Però no gaire obert. A l’Ebre no estan per tonteries i, pel que sembla, no hi ha cap partit que es vulgui arriscar a ser el dolent de la pel·lícula amb la conseqüent pèrdua de vots. Anirà per llarg el tema.

Tagged with: