L’altre dia deia que l’esquerra necessita transformar el debat econòmic i portar-lo al terreny dels models adequats pel creixement econòmic. Doncs bé, seguir la línia d’aquest article de Carlos Mulas-Granados seria un bon inici.

La primera es la apuesta que los socialistas deberían hacer por la “Economía de la prosperidad”. Esta es la visión económica que sostiene que los ajustes fiscales por sí mismos no son suficientes para la recuperación, y también la visión que afirma que el crecimiento, el empleo y el bienestar de las personas van más allá de la simple acumulación de bienes y servicios. En ese modelo, la sostenibilidad y la cohesión social son motores del propio proceso productivo y no simplemente una opción política. Para avanzar en esa dirección, la austeridad inteligente, el impulso a los nuevos sectores económicos, la modernización radical de nuestras políticas activas de empleo, la transformación total de nuestro modelo energético, el apoyo decidido al emprendimiento, y la revisión integral de nuestro sistema fiscal, son aún cuestiones de largo recorrido donde el PSOE tendrá que apostar más fuerte que hasta ahora.

El terreny on es decidirà la propera batalla ideològica -i per tant política- no serà en la reivindicació d’un model “lliure de retallades”, sinó en les diferents propostes per construir el nou model econòmic que haurà d’arribar després d’aquesta crisi.

Tagged with:
 

L’esquerra demà: The Tory Trap

On 12/29/2011, in Anàlisi polític, by Edgar Rovira

El Think Tank socialdemòcrata, Policy Network, ha publicat un estudi sobre les lliçons que el Labour anglès pot aprendre del comportament dels tories, els conservadors anglesos, en passades crisis econòmiques. El document en qüestió es diu ‘Cameron’s Trap: Lessons for Labour from the 1930s and 1980s’ i el podeu descarregar aquí.

La idea central és molt clara i crec que transcendeix la política britànica. Cito d’un article del The Guardian que avui s’en fa ressò:

The warning by McClymont, whose pamphlet is jointly written with fellow Oxford historian Ben Jackson, comes days after a Guardian/ICM poll found that Labour is struggling on the economy. It found that 44% of respondents rated Cameron and George Osborne as better placed to “manage the economy properly”. This compared with 23% for Miliband and Ed Balls, a 21-point advantage for the Tories, almost twice the 11-point advantage Cameron and Osborne enjoyed in October.
The poll findings highlight the central argument in the McClymont/Jackson pamphlet: that the Tories can prosper even when they preside over a severe economic downturn.
Stanley Baldwin, prime minister three times in the 1920s and 1930s, and Margaret Thatcher, the party’s two most electorally successful leaders, won record electoral victories despite imposing deep spending cuts and presiding over sluggish economic growth.

Fins i tot amb les enquestes electorals en contra i amb un Labour que recupera posicions, la opinió de la ciutadania sobre qui gestiona millor l’economia és molt clara. És una batalla que els tories tenen guanyada tot i l’escenari de retallades, augment de taxes i previsions d’estancament de l’economia pel 2012.

Arribar a aquest punt té molt a veure amb Gordon Brown i la seva gestió de la crisi, però no només amb això. Els tories han destinat -i encara destinaran- molts esforços a descriure els laboristes com uns incompetents. La situació és dolenta però encara seria molt pitjor si ells fossin al govern.

Però molt més important que això és l’escenari que tenen per davant els conservadors. Els autors de l’estudi, McClymont i Jackson, afirmen que:

If the key political challenge facing the country over the long term becomes defined as cutting public spending, then the Conservatives are more likely to prosper. Prolonged austerity reinforces this perception, rather than undermining it. The Conservatives could potentially be in a win-win situation. If growth does ultimately return and an end to austerity heaves into view, then they can pledge tax cuts rather than a return to pre-crisis levels of spending.

Sembla que cada vegada queda més clar: les polítiques d’austeritat tindran premi. Com ja el van tenir en el seu moment. En canvi, les estratègies basades en la oposició frontal a les retallades de la despesa pública tenen un recorregut molt limitat. I per si algú encara ho dubtava, no, no sembla que ajudin per obtenir un bon resultat electoral.

Els conservadors anglesos estan posant en pràctica un joc que coneixen bé. Els laboristes, després d’un any de discurs únic, finalment incorporen nous elements al discurs:

The historical record suggests Ed Miliband’s decision to focus on the plight of the ‘squeezed middle’ and need for a new growth model for the British economy was the right political judgment. [..] Labour can sidestep Cameron’s political trap by mounting an electoral appeal based on increasing private-sector growth and improving living standards for the majority, rather than a simple defence of public spending.

Oferir un nou model de creixement, amb una política industrial activa que propicii la creació de nous llocs de treball que, a la vegada, generin un augment del nivell de vida per la middle class.

Si el debat es centra en quin partit redueix millor la despesa i gestiona l’austeritat, l’esquerra no hi té res a fer. Si pel contrari, el debat es transforma en quin partit té més capacitats per crear un escenari adequat pel creixement econòmic, llavors la dreta pot començar a patir.

L’exemple és anglès, però queda clar que -amb matisos- serveix per altres realitats polítiques més properes.

 

L’esquerra demà: La lluita política

On 12/14/2011, in Anàlisi polític, by Edgar Rovira

Avui seré menys original del que és habitual. Davant la falta de temps per escriure res us copio íntegrament un article que publica avui Joaquim Coll a El Periódico i amb el que estic 100% d’acord.

Amb la síndrome de Robert Michels

En el camp de la sociologia política, Robert Michels va exercir a principis del segle XX una gran influència. En la seva cèlebre teoria de la llei de ferro de l’oligarquia va fer una descarnada anàlisi del Partit Socialdemòcrata Alemany i va acabar concloent que en tota organització, particularment en els sindicats i en els partits, s’acaba imposant sempre la voluntat d’una minoria per molt democràtic que sigui el seu funcionament. A partir de Michels s’ha divulgat una imatge dels partits com una caixa negra, aïllada del pols del carrer i subjecta únicament a les seves lluites de poder. La quinta essència d’aquesta perversió seria l’anomenat aparell dels partits. Doncs bé, encara que aquesta tendència oligàrquica es correspon en part amb la realitat, s’oblida que la democràcia és inconcebible sense organització i lideratge, condicions essencials per a la lluita política, sobretot per part dels més febles. Tot això ve a tomb pel congrés del PSC, ja que en essència el que farà aquest cap de setmana és renovar la cúpula de l’organització, començant per la primera secretaria, que no és poca cosa.

 I, no obstant, a Àngel Ros , el candidat que més espai mediàtic ha ocupat en el llarg procés precongressual, el que li interessa és ser candidat a la Generalitat més que obtenir la direcció del PSC. Segurament ho diu perquè té poques opcions, però crec que s’equivoca devaluant la transcendència del que farà el seu partit. Els partits són importants i els seus aparells també, encara que ara tingui premi criticar-los de cara a la galeria. No crec que el problema del PSC sigui d’idees, que s’hagi de fer més catalanista ni tampoc que hagi de donar un sobtat cop de volant a l’esquerra. El problema del socialisme català és que la seva direcció s’ha esclerotitzat, i que els seus líders no han sabut defensar amb coherència i fermesa el seu projecte dins i fora de Catalunya. I el resultat ha estat la renúncia a la lluita política. I això és el que el PSC ha de corregir amb tota urgència.

Tagged with:
 

Fa un parell de dies la OCDE feia públic un estudi sobre desigualtat d’ingressos en els seus països membres.  Una tendència que es compleix per gairebé tots els països, fins i tots pels que millor han mantingut l’herència socialdemòcrata com els països nòrdics.

Aquest vídeo ho explica d’allò més bé.

La setmana passada parlàvem de la dècada dels setanta com a punt i final de les polítiques socialdemòcrates clàssiques, i de l’inici del regnat d’unes polítiques que han desembocat en l’escenari actual. No és casualitat que l’estudi de l’OCDE  remarqui l’augment dels índexs de desigualtat des de principis dels anys vuitanta i fins avui.

Costa d’entendre que passats aquests 30 anys els partits d’esquerres encara no hagin fet seu el discurs contra la desigualtat i l’hagin actualitzat. Només calia ser clar i explicar-ho en poques paraules: A més desigualtat d’ingressos, menys creixement econòmic. Un titular senzill i que a més ara ens facilita l’FMI.

Potser és que l’esquerra no ho va veure venir. O millor, no va voler mirar.

On eren tots els que ara reneguen de les polítiques econòmiques de dretes quan es va posar de moda la paraula mileurista? Ja sabeu: jovent preparat acadèmicament, que cobra al voltant de mil euros/mes, que inverteix un 30% del sou en el lloguer d’un pis que comparteix (d’hipoteca ni en parlem) i que viatja en low cost per una Europa on els joves paguen el mateix però cobren com a mínim un 50% més. Parlo d’agost de 2005. Sí, 2005. Amb creixement econòmic i governs d’esquerres a Catalunya i Espanya.

Potser perquè governava o  potser perquè estava més per repetir consignes clàssiques que  no per comprovar si encara eren vàlides. Ves a saber. El cas és que sentíem moltes veus repetint allò de “una societat més cohesionada”, o allò altre de “fer més pels que menys tenen”. Com si els anys setanta (vuitanta, a Espanya) no tinguessin data de caducitat.

L’entrada al s.XXI requerirà de titulars més senzills. Ara que la crisi s’ho emporta tot per endavant potser valdria la pena provar amb un “La desigualtat creix. L’economia s’ensorra.”

No faig broma. La credibilitat de la nova proposta política de l’esquerra dependrà, en gran mesura, de com analitzi aquest tema i de les solucions que proposi al respecte. Sense por a les explicacions de tipus econòmic, ni als poders que regeixen els principals motors econòmics a casa nostra, i sobretot fugint dels llocs comuns i de les frases fetes.

Si mai hi ha algú amb ganes de fer el manual “Com ser d’esquerres i explicar-se de forma decent”, serà obligatori que inclogui aquesta intervenció de la demòcrata Elizabeth Warren.

La part important a partir del minut 0:50.

I hear all this, you know, “Well, this is class warfare, this is whatever.”—No! There is nobody in this country who got rich on his own. Nobody. You built a factory out there—good for you! But I want to be clear. You moved your goods to market on the roads the rest of us paid for. You hired workers the rest of us paid to educate. You were safe in your factory because of police forces and fire forces that the rest of us paid for. You didn’t have to worry that marauding bands would come and seize everything at your factory, and hire someone to protect against this, because of the work the rest of us did.

Now look, you built a factory and it turned into something terrific, or a great idea—God bless. Keep a big hunk of it. But part of the underlying social contract is you take a hunk of that and pay forward for the next kid who comes along.

 

Tagged with: