Article publicat el 12 d’abril de 2009
Tom Geoghegan és un abogat de Chicago que opta a la plaça de congressista pel cinquè districte de l’estat d’Illinois. Aquesta plaça estava ocupada por un tal Rahm Emanuel, que us sonarà perquè ara és el Chief of Staff de la Casa Blanca. El Leo McGarry d’Obama, vage.
A més d’ell, hi ha 14 candidats més, molts d’ells amb molta més experiència que el nostre protagonista. Llavors, ¿per què parlem d’en Geoghegan? Bé, la història d’aquest candidat demòcrata ens interessa perquè en ella hi juguen un paper molt important els Netroots.
Per a entendre que són els Netroots primer hem de saber què són els Grassroots. Es tracta de moviments socials la creació i el suport dels quals es forma espontàniament, el que els diferencia del moviments promoguts des de les esferes de poder. Then, els Netroots venen a ser el mateix però traslladats a l’àmbit del 2.0. És a dir, gent molt ben informada, que coneixen totes les possibilitats que ofereix la xarxa i que aprofiten aquests coneixements per formar comunitat i actuar com a tal.
I aquí és més o menys per on va la història. Geoghegan està creant enrenou perquè han estat els Netroots els que, amb el seu suport, li han donat opcions en una carrera en la que ningú l’esperava.
Hem de tindre en compte que els internautes que formen els Netroots són gent que exigeix bastant del candidat. Per començar el tutegen i actuen amb un radicalisme (la cultura del 2.0 de demanar, demanar i demanar) que fa que els candidats hagin de variar la seva forma de dirigir-se a ells.
En el cas de Geoghegan, els Netroots s’han encarregat de muntar-li tota la paradeta digital, amb web, twitter i la resta d’invents. I a la vegada la majoria d’aportacions que ha rebut per a la seva campanya provenen de la blogosfera. Ni més ni menys que 200.000 dòlars.
Però fins aquí les bones notícies.
La dolenta és que no sempre surt a compte ser el candidat dels internautes. De fet, mai, fins al moment, ho ha fet. No almenys per aquells candidats que comptàven amb els Netroots com a principal suport de cara les eleccions.
És el cas de Darcy Burner, que tot i comptar amb un ampli suport de la blogosfera va perdre les eleccions per a ser la representant en el Congrés pel vuitè districte de l’estat de Washington. I a més en dues ocasions consecutives.
En les dues els republicans van entendre el perfil de Burner com a una debilitat i així ho van explotar. La van tatxar de ser l’eina de les elits-digitals-de-l’esquerra (nou grup de pressió a l’ús, s’entén), així que s’en van anar cap al centre de l’espectre polític i allí la van derrotar.
És un tema quantitatiu, els ciberactivistes a la xarxa encara són els menys, però també qualitatiu. I és que el problema de ser el candidat dels Netroots és que et poden confondre amb un d’ells. O encara pitjor, que algú descobreixi que realment ets un d’ells.
En definitiva, ser el Netroot candidate no és, ara com ara, la millor forma de presentar-se en societat. I si no que li ho preguntin a Burner, que va perdre les dues eleccions de forma consecutiva, el 2006 i el 2008, en dos anys on la tendència dels demòcrates arreu del país era positiva.
Serà capaç en Tom Geoghegan d’anar més enllà?
