Article escrit el 30 d’abril de 2009
El govern Obama tenia moltes esperances dipositades amb el seu Citizen’s Briefing Book, l’eina de participació ciutadana que teòricament havia de permetre que als ciutadans intervindre en les decisiones del seu govern, i fins i tot fer sentir la seva veu durant el procés legislatiu. El resultat de l’experiment, però, no ha estat del tot positiu.
La participació, en termes d’aportació d’idees, ha estat raonablement alta, però de molt poca qualitat. Només col·lectius específics s’han decidit ha participar, cosa que ha provocat que la representativitat de la mostra fos més aviat poca, per no dir ninguna. Prova d’això és que de les cinc propostes que encapçalen la llista de directrius que segons els ciutadans hauria de tindre el govern Obama, dos fan referència a la legalització de la marihuana.
Tampoc el Join the discusion, l’intent per aconseguir feedback de la ciutadania sobre determinats temes sense haver de passar pels intermediaris habituals (enquestes, premsa, grups de pressió, etc.), ha donat bons resultats. Els usuaris l’han fet servir com un altre fòrum/camp de batalla més de la xarxa i la cosa ha acabat bastant malament.
A mi em costaria tres articles llargs i mal escrits intentar explicar perquè crec que les limitacions del Crowdsourcing en política són dificilment superables, així que millor copio aquestes línies de Pete Paterson, perteneixents al seu article Government Needs Smart-sourcing, Not Crowdsourcing, i desprès continuem.
This, of course, is not the Administration’s fault, but is the nature of national policy-making. The scope of the issues are often so broad and complex, asking the general public to send in question ideas is a bit like sending Paris Hilton in to ask questions of a brain surgeon during surgery: she might look the part in her scrubs and mask, she might even ask a couple interesting questions, but she’s not really helping the surgical team. She’s just…participating.
“She”s just…participating”, aquestes són les paraules clau.
La noció de democràcia deliberativa, pensant en una societat totalment integrada en els processos de decisió política, no té sentit. I a més no soluciona els problemes derivats de l’augment de la insatisfacció ciutadana (teòricament la seva raó de ser) sinó més aviat al contrari.
A part de la llarga llista de limitacions (falta d’interès d’alguns col·lectius, dificultats amb la representativitat, etc.) el més important és que l’aportació de la ciutadania no té perquè tindre ninguna utilitat. Almenys pel que fa a la millora de la qualitat de les polítiques públiques i de la forma en que es du a terme la seva aplicació.
És per això que la participació en aquests moments només pot ser funcional si es trasllada a un nivell local.
Com diu Paterson “Go small, and go home”. Només així es podràn obtindre resultats útils per a la Administració Pública i que a la vegada puguin aportar als ciutadans una sensació de “Jo he participat”.
[...] Els problemes apareixen quan ens hem de posar a treballar junts. Provingui d’on provingui la iniciativa, els sistemes no estan clars, tampoc les eines, i molt menys el paper que els actors externs podrien jugar. Estar molt bé això de proposar el Crowdsourcing com a solució quan les possibilitats de col·laboració són limitades, però compte, que ja sabem que això té unes limitacions. [...]
[...] 3.- Iniciatives polítiques locals: Les organitzacions són un problema per la seva estructura i també pel seu tamany. Quan baixem a nivells inferiors la cosa canvia. La experiència ens diu que la participació ciutadana en els temes públics sempre té tres reptes: voluntat política i cívica, mitjans adeqüats, i funcionalitat del procés. Considerant que els dos primers no constitueixin un problema (que ja és molt!) llavors ens queda pensar en com articularem la participació de la gent per a que ens serveixi d’alguna cosa. En altres paraules, si farem Smart-sourcing o imitarem a la Paris Hilton. [...]