Les consultes del 13-D i la construcció del país
Les consultes populars, sigui quin sigui el seu origen, els seus promotors o el seu resultat, sempre són una bona notícia. Es clar, hi ha consultes que serveixen per a perpetuar dictadors al poder, i hi ha consultes que serveixen per a colarnos una construcció europea que no ens agrada gens, però, en general, preguntar-li al poble la seva opinió acostuma a ser un bon començament.
De cara a les consultes de diumenge no només hem de pensar en quanta gent votarà que sí, en quin serà el percentatge de gent a favor de la independència, també haurem de tindre en compte qui hi votarà en contra. I no com a estratègia per seguir rumb a la independència, o a on sigui que vulguem anar, sinó per veure on anem com a país, de què som capaços.
Com bé diu l’Enric Xicoy, l’autèntic èxit de les consultes seria que anessin a votar els del No.
Ja ho sabem que diumenge guanyarà el Sí. El gran dubte és veure per quan ho farà i quin serà el percentatge de participació. En aquest sentit, m’ha agradat que moltes de les campanyes que s’han fet des dels ajuntaments i les associacions estiguesin enfocades a promoure el vot. A seques. Encara que després, a l’hora de la veritat, tothom sàpiga quines són les intencions de cadascú, i que la promoció del vot només sigui per justificar després que la independència té molt suport popular.
Personalment, més que conèixer el suport a la independència, que m’interessa i molt, el que m’agradaria és donar-me compte que visc en un país on tothom té la possibilitat i la voluntat de fer allò tant català que és dir la seva. Per tant, preferiria mil cops que en els pobles on es fa la consulta hi hagués resultats ajustats però amb nivells de participació del 70% en amunt, que no pas resultats aclaparadors a favor del Sí, amb participacions que no arriben al 50% i els votants del No quedant-se a casa aclaparats per la mediatització i el biaix ideològic de tot plegat.
Desitjo que no sigui així, però em temo que això últim és el que passarà. I és que a vegades, moguts pel patriotisme més desaforat, ens oblidem que és en la voluntat de participació en els afers públics i en el respecte que la ciutadania té per les seves pròpies decisions, on es troba la clau de la construcció i el desenvolupament dels Estats.
Edgar, estic molt d’acord en el que dius, tu i l’Enric Xicoy. Les consultes del 13D seran un èxit si aconsegueixen un alt nivell de participació, si els del no també voten. Només així, la consulta haurà tingut raó de ser i es podrà dir si Catalunya pretén ser independent o no.
Perquè, el que jo em pregunto, l’abstenció, què significa? Aquells que no vagin a votar, perquè ho no ho faran? Per desacord en l’organització, en l’objectiu, en la forma?
I el més important, el dia 14, què passarà? Tota aquesta moguda perquè haurà servit?
Edgar,
molt d’acord amb el teu article, he de confessar que tot sovint trec el cap al teu bloc i m’agraden els teus anàlisis (que no sirva de precedente,eh?).
Tot aquest assumpte dels referèndums és quelcom positiu, perquè que la gent s’organitzi, que es mogui, és bo perquè vol dir capacitat d’actuar, el poder en sentit republicà de les que ens parlava en Miquel Caminal. També és positiu en el sentit que es crida a la votació a la gent per a que doni el seu parer, al marge dels canals institucionals de participació.
Dius acertadament que el tema no és saber quin percentatge obtindrà el “sí”, sinó que el que importa és el nivell de participació. Molt em temo que no podem ser massa optimistes en aquest aspecte i el motiu és molt simple. Els referèndums els han promogut la societat civil (i no tant civil, també ha rebut el suport d’ERC, CDC, CUP i Reagrupament), però no en ple, sinó una part d’aquesta. La part és important però no és tota ni sé si és majoritària, el referèndum respon a unes preocupacions, inquietuds i objectius polítics que no comparteixen una majoria qualificada dels catalans (dic qualificada per allò de més que majoria absoluta). Són les organitzacions i persones d’aquesta part de la societat les que monten les consultes, i el fet que la organització sigui parcial ( en tant que part i no “imparcial” ), fa que la gent que votaria “no” es quedi a casa. Els diferents representants:socials, polítics i institucionals, de la part del NO no atorguen legitimitat a la consulta, per tant és molt difícil que el votant del no acudeixi a votar.
En la situació actual és probable que una gran part de la ciutadania catalanista vagi a les urnes i majoritàriament es decanti pel “sí”, cosa que fa uns anys no hagués succeït, però l’electorat que no es defineix com a catalanista i/o se sent espanyol no anirà votar per què no considera la consulta legítima.
Extrapolant-ho, si és que es pot, és que hagués succeït si Ibarretxe hagués aconseguit fer el referèndum que planejava: PP i PSOE no l’hagués acceptat com a legítim, tot i convocar-lo el Govern basc, i aquí s’hagués acabat el joc. Un referèndum d’autodeterminació que sigui exitós en el nostre país o a Euskadi ha de ser amb el vist i plau, al menys, dels socialistes.
@Gemma Estic d’acord amb tu. Caldrà esperar als resultats i llavors treuren conclusions.
@Ricard Ja m’agrada que em visitis, i sobretot que deixis comentaris! Em guardo les opinions fins a després de les consultes. Les donaré llavors en forma de post.
Ara marxo que necessito desconectar aquest cap de setmana, així que ningú esperi resposta al comentari perquè fins diumenge per la nit no hi seré. Estaré a Cardona, per les teves terres Ricard!
Totalment d’acord amb aquest anàlisi. Les clares simpaties sobiranistes dels organitzadors de la consulta han estat clau perquè els votants del “no” es quedessin a casa.
De tota manera, resulta molt difícil muntar una consulta sobre la independència i no ser etiquetat “d’independentista” automàticament.