Encara no ens hem acostumat al concepte i al funcionament de l’eGovernment que ja ho estem deixant enrera per a entrar en el món de l’anomenat Open Government. Canvis ràpids per unes tecnologies que marquen el ritme. Pels que no estan acostumats a sentir parlar d’aquests temes potser tot això que explicaré els hi sonarà a xinès de província, per això he intentat simplificar-ho al màxim, així que perdoneu si en certs llocs em perdo en obvietats i generalitzacions.

L’eGovernment significa, explicat de forma reduïda, que puguem pagar les nostres multes via Internet, mòbil, etc. Bé, qui diu multes diu els milers de tràmits que realitzen els ciutadans a l’Administració Pública. Això està bé, redueix cues, fa més amable el procés i en general dóna una imatge de modernitat i d’actualització de l’Administració que ja va bé en els temps que corren. El problema és que l’eGovernment no soluciona l’altre gran conflicte existent, que és la distància que hi ha entre els administrats i els administradors.

Des de fa un any i mig, o dos anys, que venim sentint a parlar de l’Open Government, nou paradigma que teòricament tracta de ressoldre tots aquest conflicte. Com bé diu la paraula, el govern s’obre de forma que aquest aparell gris i que a vegades sembla la dimensió desconeguda que és l’Administració, per fi mostra què fa, i no només això, sinó que permet als ciutadans que hi intervinguin, creant un model de treball col·laboratiu.

Tot això és molt bonic, com a model. Però ens faltava el gran salt. Més enllà dels tímids intents del govern anglès, de les bones pràctiques de molts municipis i regions arreu d’Europa i a Austràlia, ens faltava aquella administració estatal que apostés obertament, valgui la redundància, per l’Open Government, i ens demostrés que pot funcionar. Doncs bé, aquest salt ha arribat, i es tracta de l’Open Government Directive anunciada pels alts càrrecs de l’Administració Pública del govern d’Obama.

Què diu aquesta iniciativa burocràtica? Doncs ho podem resumir, seguin l’estela marcada pel Diego Beas, en tres punts:

1. Transparència: Fer públiques totes les dades, i fer-ho en un format que sigui fàcil de trobar i útil pels ciutadans. Això vol dir que estarem més informats sobre què fan les administracions amb els nostres diners? Sí, però també vol dir més coses.
2. Participació: L’objectiu final és que aquestes dades serveixin per alguna cosa més. La part més important de la directiva de l’Administració Obama és la que descriu com han de ser, o poden ser, els processos de participació ciutadana dins de l’Administració Pública. És a dir, dóna les claus per involucrar i utilitzar el coneixement públic, que al final és el que millorarà l’eficiència en la prestació de serveis, la presa de decisions o el disseny de les polítiques públiques.
3. Col·laboració: Com va argumentar el mateix President dels Estats Units, “el coneixement està dispers en els diferents àmbits de la societat”. Les noves tecnologies, sobretot relacionades amb la web 2.0, donen l’oportunitat d’aprofitar aquest coneixement i transformar-lo en un actiu molt valuós per les administracions, i de retruc, pels mateixos ciutadans.

¿Funcionarà tot plegat? Bé, a aquell costat de l’Atlàntic aposteu que sí. En el nostre, deixem-ho en remull.

El que és evident és que aquest és l’inici d’uns canvis que, tard o d’hora, canviaran la nostra relació amb les institucions públiques. Això és important, no només per les millores en l’eficiència de l’Administració, que també, sinó perquè és una mesura de regeneració democràtica tant o més important que, per exemple, un canvi de llei electoral. Deixant d’actuar com un actor independent, lligat a la societat només per una relació contractual, l’Administració augmenta la seva legitimitat, i en conseqüència, la de les seves decisions.

Si voleu una explicació detallada sobre la directiva us recomano consultar aquest magnífic article de la Nancy Scola.