Sovint, quan des dels nostres perfils de Twitter, Facebook, o des dels nostres propis blocs, ens referim al concepte de política 2.0 i a la necessitat de que els polítics mantinguin una conversa amb la ciutadania, oblidem que ens molts casos ja ho fan.
Com que n’estic una mica fart de teoritzar sobre les possibilitats de la política 2.0, passaré als fets i explicaré un cas amb el que m’he trobat i que trobo es prou rellevant. Parlant amb el diputat Josep Lluís Cleries, que per cert ha estrenat nou bloc, i que té perfil a Twitter i Facebook, em va comentar el cas d’una persona que, en un dels molts actes als que assisteix el diputat, li va dir que el seguia pel Facebook i que des de llavors s’havia adonat de lo molt que treballen els polítics.
Es tracta d’un episodi aïllat que possiblement no sigui la norma però que trobo significatiu.
És curiós perquè ara mateix poca gent etiquetaria el diputat de Cleries de polític 2.0 com ho podríem fer amb en Donaire o l’Ernest Benach. Si no hem parlat amb ell per Twitter, o no el tenim localitzat al Facebook, com a usuaris actius d’aquestes xarxes probablement no el tindrem en compte i el posarem en el mateix sac que tots els altres. En aquest cas, els que no haurem entès la política 2.0 serem nosaltres.
Com a col·lectiu, ens hem tornat promotors i controladors d’una manera de fer política. Ens pensem que si no els coneixem, si no formen part de la nostra petita xarxa de 2.000 usuaris de Twitter, si no ens responen els nostres comentaris (no sempre pertinents) els polítics no han entès la xarxa. I més aviat és al contrari.
No sé com serà l’evolució digital d’aquest diputat, però el que tinc clar és que publicant la seva activitat diària tant a Facebook com a Twitter ha fet un gran pas. Ha entès que en molts casos la ciutadania el que vol és conèixer què fan els polítics. Sí, és cert que també alguns volem conversar i volem dir la nostra. Però hi ha gent que en té prou en veure que els càrrecs electes recorren el territori, acudeixen a parlar amb els col·lectius que ho necessiten, i en definitiva fan la seva feina.
Per molt que ens costi entendre-ho no tot és conversar. Almenys no com ho entenem els early adopters, és a dir, en una permanent conexió que requereix que el polític no deixi cap reply desatès, ni cap comentari al Facebook o al bloc sense contestar. Tampoc cal entrar en una esquizofrènia 2.0 en el que la paranoia per la interactivitat ens fagi perdre el món de vista.
La política 2.0 té com a objectiu acostar la política als ciutadans. I de moment que aquests expliquin què fan, com ho fan i quan ho fan, ja és un pas.
Dicho en otras palabras: considerar que la “política 2.0″ es que todos sepamos lo que hacen en cada momento todos los políticos, y ellos puedan escucharnos a todos y cada uno de nosotros, un “conocimiento común compartido”, es obviar el concepto de red y de cercanía que es básico. Otherwise, sólo reproducimos patrones existentes, en los que una serie de líderes ofrecen su mensaje de manera unidireccional… y la única novedad son los canales.
La conversación se convierte en otra cosa cuando llegamos a un umbral de emisores/receptores. Por eso existe la democracia representativa. Y por eso mismo, la democracia participativa sólo es posible en base a comunidades medianas o pequeñas de cercanía (no necesariamente geográfica, ojo). Soviets, vamos. O el sistema electoral inglés, basado en distritos locales. Por poner ejemplos gráficos (y polémicos, lo sé).
Las redes sociales facilitan el camino, pero no son una panacea para que Obama nos escuche a todos y cada uno de nosotros.
No estic gens d’acord amb el que dius pel que fa a en Cleries. Si vol mantindre’ns informat de la seva agenda al twitter que faci un geoposicionament d’on està i santespasques. El twitter demana audiència i l’audiència l’obtens i mantens interactuant, participant de la conversa, presentant-te a la comunitat tal com ets i no com una simple batedora del que diu el partit que s’ha de dir.
@Jorge Eso de los Soviets queda feo, feo.
@Rubèn És evident que no estem d’acord, però crec que ja ho sabíem tots dos fins i tot abans d’escriure aquest post. Sincerament, no tinc cap ganes d’entrar en una gran discusió perquè és evident que no ens posarem d’acord, però en fi:
1.- Un diputat no sempre és un expert tecnològic. De fet, molt pocs coneixen aquestes eines. Lo del geoposicionament tampoc és molt complicat, és cert, però si ell ha triat aquesta via que li deu permetre replicar Facebook i Twitter a la vegada doncs serà perquè li resulta més fàcil.
2.- El Twitter demana conversa, estem d’acord. En tot cas ell mateix anirà veient quines eines li són més còmodes i si la seva presència a Twitter no és benvinguda, o no rep feedback, doncs ell veurà que fa. En qualsevol cas, acaba de començar, jo li donaria un vot de confiança.
3.- Coneixes bé el món de la política, i en particular el de la política 2.0. Tots dos sabem que entrar a les xarxes i ser 2.0 (o aparentar-ho) no vol dir que t’estiguis comportant tal com ets.
Has vist el bloc que ha obert en Cleries? Has vist el perfil que ja fa temps que té obert a Facebook? Realment creus que s’està comportant com una simple batedora del partit? Jo crec que no.
Per cert, en la resta de l’article estem d’acord?
Dius que “La política 2.0 té com a objectiu acostar la política als ciutadans. I de moment que aquests expliquin què fan, com ho fan i quan ho fan, ja és un pas.”. Estic d’acord en tu, però en l’exemple que has posat aquest diputat només explica que fa i quan ho fa. En cap cas explica com ho fa, per quins motius.
Dius que no hem de caure en la esquizofrènia 2.0 i en això també estic d’acord amb tu. És impossible contestar tots els replies, els missatges al bloc, … i tenir temps per les tasques pròpies de la teva activitat, però no ens equivoquem, Twitter no és el lloc on un diputat ha de posar la seva agenda. Cert, és un pas, i millor això que res, però quan parlem de conversa, parlem de proximitat. No cal contestar-ho tot, però si cal donar la teva visió de les coses, fer-la accessible a gent fora del teu entorn que d’altre manera no hi tindria accés, i sobretot cal explicar, escoltar i en la mesura del possible atendre les consultes de la gent que t’ha votat.
Crec que la política hauria de ser més pròxima i Twitter, facebook i altres eines 2.0 hi poden ajudar. Això sí, cal un ús correcte, coherent i sobretot personal d’aquestes eines.
Estem d’acord Josep Mª.
Confio en que cadascú (cada polític, en aquest cas) acabi trobant la seva pròpia utilitat a cada eina. De moment, em quedo amb la intenció i la voluntat. Tant de bo tots féssin un primer pas com aquest.
Es que jo tinc per referent en polítiques socials a la xarxa en Carles Campuzano. Ell va entrar-hi, s’ho va creure i va interactuar esdevenint un hub i creant un lideratge.
En el que no crec és en crear lidertges ficticis a la xarxa a cop de batedora. I vendre’ns-ho als que coneixem el medi com el que no és. Perquè no cola.
En definitiva, que no ens posarem d’acord.
En Campuzano és un gran exemple, i ho fa realment bé, però no pots esperar que tots els polítics agafin l’iniciativa per si sols. A més, que intentis formar i organitzar no vol dir que els converteixis en una batedora del partit.
En tot cas, insisteixo, en el cas d’en Cleries n’hi ha més d’iniciativa pròpia que no pas una altra cosa.
Home, tu mateix vas dir que era HUB a les jornades aquelles i ni tan sols s’havien obert els perfils socials. En Roc va rebre un direct de part meva dient si era una broma o què això del hub. Doncs el suposat Hub no surt ni a Google… Del que es tracta és de parlar amb propietat i no vendre una cosa que no és quan no toca. És senzill. Aqui el Cleries va rebent les òsties però no és ell el target, ja saps. Ni tu crec. Més aviat la cosa vé de més amunt i del partit.
1.- Jo no vaig dir res de Hub bàsicament perquè el dia que tu hi vas anar no era jo qui les donava.
2.- Les úniques òsties que està rebent en Cleries són aquests comentaris teus aquí i al Twitter. Els comentaris que té tant al bloc com al Facebook són de felicitació.
3.- No, no sóc el target.
[...] bé deia el Jorge en un comentari al post anterior, la conversa entre ciutadans i polítics deixa de ser viable quan arribem a un [...]