Com bé deia el Jorge en un comentari al post anterior, la conversa entre ciutadans i polítics deixa de ser viable quan arribem a un determinat llindar d’emisors/receptors. Una de les queixes que més he escoltat de part dels polítics, sobretot diputats, és que molts cops no poden atendre a totes les peticions o comentaris que els hi arriben pel Facebook. A no ser que siguin caps de llista o que tinguin un equip a la seva disposició, es veuen obligats a deixar comentaris sense resposta, i en alguns casos, aclaparats per la voràgine, deixen d’utilitzar l’eina o en fan un ús molt residual.
La interacció no és tan senzilla com ens l’imaginem els usuaris. No només és una qüestió de temps o d’actitud dels polítics, també és una qüestió de que les eines no són les adeqüades i de que els processos que estem fent servir no són extrapolables al comú de la població. Ara mateix la participació política a Internet està vetada a uns quants, un lobby d’early adopters, que aprofitem la nostra ventatge comparativa amb la resta de la població, per una banda, i les aventures d’alguns polítics a la xarxa, per l’altra, per establir un contacte directe amb aquests últims i declarar, com si en tinguéssim la potestat, que així i només així haurà de ser la política del s.XXI.
És evident que no sabem de que estem parlant. Primer pels problemes que acabo de comentar, i segon perquè en cap moment ens hem plantejat que això que estem fent podria no ser política 2.0, almenys com a nosaltres mateixos ens agrada definir-la, sinó un apèndix més de la batalla política que ja es produeix a d’altres canals.
Per a mostra un botó. Aquest mateix matí el diputat socialista Donaire, que a vegades crec que no s’ho ha pensat bé això d’entrar en tots els fangars, està discutint amb múltiples usuaris de Twitter sobre diversos temes. Impost de Successions, crisi econòmica, finançament de Catalunya, etc. Observem la batalla. És ell sol contra en Miquel Quintana, Jordi Garcia, Jordi Rosell, Sònia Pereda, Mónica Capell, Quim Loras, Josep Rosell, i algun altre que em deixo.
Més enllà de qui tingui raó i qui no, que la veritat no m’importa, el que és interessant és que quan fem un seguiment del diàleg entre el diputat socialista i tots els altres usuaris ens donem compte que en cap cas hi ha intercanvi d’idees. Al contrari, és una batalla d’idees. Algunes més ben treballades que altres, però totes reproduint el mateix escenari que es dóna a les tertúlies de la televisió, la ràdio, els cafès, etc.
Jo no tinc cap problema amb això, és més, em sembla positiu, perquè discutir sobre política se suposa que augmenta la cultura política del país. Ara bé, es tracta d’una pràctica que té molt poc a veure amb aquell disc ratllat que repetim fins la sacietat i que porta per títol: “Volem que els partits ens escoltin”.
Algú dels que està discutint amb en Donaire em podria dir què se suposa que haurien d’escoltar partits com el PSC, ERC o ICV? Teniu un posicionament diferent al seu, fantàstic, com molta altre gent. I què?
En quan a la presència i la paciència del diputat socialista, ara que ell plega, cal que tots plegats siguem conscients que no hi haurà més casos com aquest a Twitter, almenys en un futur proper. En un sistema de partits com l’actual les aventures a títol individual, quan demanen aquest esforç i aquest nivell de conectivitat, no compensen.
Llavors, quan Twitter torni a ser un pantà, què farem? Ens queixarem de que els polítics no ens escolten o entendre’m d’una vegada per totes que la política 2.0, si era alguna cosa, no s’assemblava en res això?
Tot debat és enriquidor. Però en senyor Donaire no estava sol.
L’acompanyava en aquest debat tan interessant la Raquel Bello (http://twitter.com/rquerolbello) i els socialistes també hi han intervingut (http://twitter.com/socialistes_cat).
T’ho dit, més que res perquè dóna la sensació pel teu post que ha estat un “acoso-derribo” quan la realitat és un altre.
Bé, jo no ho deia tant com a “acoso-derribo”. La distribució ideològica a Twitter, o en aquest cas els usuaris més actius, són els que són i a mi això em sembla bé.
És cert que ha participat més gent, però que el principal receptor ha estat en Donaire, com ja és tradicional.
Gràcies pel comentari, Sònia.
La meva conversa amb Donaire aquest matí ha estat això, una conversa. Res més. He tingut l’oportunitat d’expressar la meva opinió a una persona que estava a l’arc parlamentari, que decidia amb el seu vot el meu futur. El que hem fet és un simple intercanvi d’idees, ni ell canviarà la seva postura ni jo la meva, o sí, però la sensació que hem tingut és que la política sortia del Parlament i el debat és feia extensiu a més gent.
Què és això? Doncs probablement no és res. Podriem haver quedat amb Donaire a un bar i tenir la mateixa conversa. És política 2.0? Doncs sí. Si entenem el concepte abstracte del 2.0, el fet de tenir aquesta conversa, d’altra banda impossible sense twitter, és pot considerar política 2.0 perquè un senyor amb molta paciència ha escoltat i respost els comentaris de la gent que l’ha escollit o no, i ho ha fet amb arguments a la vegada que ha escoltat amb el major respecte arguments totalment contraris als seus. Hem conversat i hem tingut l’oportunitat d’expressar-nos i això sens dubte acosta la política a la ciutadania.
Ara bé? Aquesta és tota la política 2.0 que podem fer? Per descomptat que no! No ens podem quedar aquí. Twitter és només un canal, però no és, ni serà, l’únic. El Parlament, el Govern i en general totes les institucions han de continuar treballant per fer extensible el debat polític a la ciutadania, no només cada 4 anys, sinó diàriament.
La teva conversa amb en Donaire ha estat lleugerament diferent a la que han tingut altres usuaris, això també cal matitzar-ho.
Estic d’acord en que aquesta conversa es pot considerar política 2.0, però, en tot cas, una anècdota 2.0. I és que en Donaire és un rara avis, mal que nos pese.
Però deixant de banda que ni tots els diputats es posaran a fer això, ni que en el cas de que ho féssin només podrien parlar amb una porció molt petita de l’electorat, el que també és important és el que ens trobem quan analitzem la conversa amb altres usuaris. N’hi havia molt d’ideologia, de promoció de partit encoberta i molt poc de fets i arguments sòlids. Això a mi no em sembla malament, però és important no confondre-ho amb la política 2.0
En quan al que comentes a l’últim paràgraf estem completament d’acord.
Crec que la xarxa no és res més que un reflexe de la vida mateixa, en les coses bones, però malauradament també en les dolentes. Amb els avantatges de què se’t pot sentir més fort, pots connectar amb persones amb interessos semblants de forma més senzilla, … però amb els desavantatges que les eines no són tant perfectes com voldríem.
Considero que la política 2.0 té a veure amb l’ús de les eines, però també és qüestió d’actitud (voluntat de diàleg, obertura, col·laboració,…). Com bé dius al post, la conversa d’aquest matí (que també he seguit), no portava enlloc: el mateix corporativisme (o partidisme del 1.0, transmés en 2.0).
Com tu, crec que cal anar més enllà. Per exemple, aquest matí, ni que els twitterus haguessin convençut el Donaire (és un supòsit, que quedi clar!!) poc hi haguèssin pogut fer: la disciplina de partit és la que mana; per tant, la pressió del ciutadà (diga-li 1.0 o 2.0) no serveix de gaire. Però, si que hi ha petits passets que poden portar a una política 2.0 i aquests crec que s’han de fer, principalment, des de fora de la política. I si els early adopters considerem que cal més debat, més participació, més connexió amb el polític, més vies de diàleg … emprem la xarxa per organitzar-nos i reclamar aquest fi (dins i fora la xarxa); però no només per generar un debat on-line que no ens portarà enlloc.
Per posar un exemple, aquest matí jo em feia la pregunta, també a twitter: “Per què la llibertat de vot per les corrides i no per altres qüestions? Per què ha de ser una excepció?”. No he tingut tant d’èxit com en el debat sobre l’impost de successions… Però seria un pas per una política més 2.0 o, almenys el debat a twitter del matí hagués servit per alguna cosa.
(I perdona pel rollo, més que un comentari sembla un altre post) ;-)
Gairebé podria subscriure el que diu la Gemma, segurament perquè és una reflexió que fa temps que fem conjuntament: més enllà de determinats discursos, gairebé sempre partidistes, cal canviar el procés i les actituds. Si no podem caure en el parany de només utilitzar les eines com a un canal més d’un fer polític caduc.
Jo afegiria una cosa: suposant que els diputats com han tingut avui, tinguessin llibertat de vot què votarien? Saben el què volen els seus representats? Crec que l’opció de vot d’un parlamentari hauria d’anar més enllà de les seves conviccions personals i/o de partit.
[...] treia foc entre opinions a favor dels toros i en contra. Totes de to personal, amb el perill que diagnosticava fa uns dies molt encertadament @erovira després d’una sessió al parlament. De cop i volta, [...]
Internet no es redueix a twitter. Jo també replico al meu blog i també repliquen en altres posts. Això també és “conversa”.
És un “caldo de cultiu” que cal tenir en compte. Si vols, es com permetre que la gent et cridi en comptes de passar a l’altra vorera sense escoltar.
Et recomano: http://elnostreraco.com/blog/opinions-impost-de-successions/
que uneix, blog, comentaris i twitters…
Per suposat, Jordi. El problema és que les eines que utilitzem uns quants (molt, molt pocs, de fet) per a produir aquesta conversa no són vàlides quan pensem en extrapolar tot això al comú de la població, i que a més de polítics que les fagin servir adeqüadament n’hi ha molt pocs, possiblement degut a que com dic no tots tenen temps o voluntat suficient com per fer-ho.
Gràcies pel comentari
No tenen voluntat o es que tenen por? Jo crec que el problema és l’estructura de partits. Hi ha la visió que per ser un partit seriós cal ser un partit amb opinió única deixant de banda l’opinió personal.
Resumint: Dit adalt o dit abaix….
És el que comento al final del post, el sistema de partits actual no ajuda. Ara bé, el que em preocupa és que alguns d’ells sí que comencen a fer-ho servir, i sigui perquè no en saben o perquè realment es veuen aclaparats, ho deixen estar. Insisteixo, tenir un perfil a Facebook (p.e.) i contestar a la gent no és el camí.