Llegeixo a la versió digital de l’Avui que un grup al Facebook que convida a la gent a colar-se al metro en protesta per la pujada del preu dels bitllets ha arribat a les 20.000 persones adherides. El grup es va crear el dia 1 i mentre escric aquest article, dia 4 pel matí, ja ha arribat als 24.500 membres. Aprofitant la tirada, el seu creador ha convocat una manifestació pel pròxim 13 de febrer a la qual ja han confirmat la seva presència un total de 480 persones.
Quatre dies per arribar als 25.000 membres, convocar una manifestació a la que, en principi, hi assistiran com a mínim unes 500 persones, i deixar en evidència el grup del President de la Generalitat que compta només amb 2.800 partidaris.
Es tracta d’una altre tipologia del que coneixem com a Flashmobs, una acció multitudinària, instantània i convocada a través de les xarxes socials.
El missatge s’ha extès ràpid per la xarxa, la temàtica del grup, que recull una queixa habitual dels ciutadans de Barcelona, n’ha afavorit la identificació dels usuaris, i en tres dies un grup sense cap estructura ni organització prèvia es veu capaç de convocar una manifestació que suposa el pas del món digital a l’analògic. Mentrestant, els sindicats, moviments socials, ong’s, i fins i tot alguns partits, enmig d’una crisi absoluta d’afiliació i militància, veuen incrèduls com la seva força mobilitzadora es va perdent en una societat cada vegada més invidualista, o potser més pràctica, que aposta per organitzar-se per ella mateixa, actuar puntualment i fugir dels compromisos a llarg plaç.
Els flashmobs canvien velocitat per estructura, mínima jerarquització (un creador del grup, 25.000 membres) per rigidesa organitzativa, una vida curta i intensa per una de llarga i de treball constant, etc. Un llarg llistat de comparacions que plantegen certs dubtes com ara si aquests moviments tindran la mateixa capacitat d’influència sobre els agents públics que tenen altres actors amb dedicació exclusiva. ¿N’hi ha prou amb els clics de la gent a Facebook i amb una mínima, i puntual, aparició mediàtica per a que les reivindiacions arribin a bon port?
Sincerament crec que no. Les estructures actuals de moltes organitzacions poden estar obsoletes i en decadència però la seva existència no és casual. El seu èxit molts cops no rau tant en la seva capacitat de mobilització, que també, si no en les relacions que estableixen amb els actors públics. Aquesta és una relació que demana constància i que demana una estructura al darrera que et legitimi, et doni credibilitat i, moltes vegades, una arma amb la que negociar.
Un clic pot substituir a la mobilització social tradicional? I 25.000 clics? Són dubtes que només es resoldran amb el temps, quan poguem observar quina és l’evolució i la incidència dels flashmobs en les formes tradicionals de mobilització.
Social comments and analytics for this post…
This post was mentioned on Twitter by erovira: ‘Els Flashmobs i la necessitat d’estructures’ http://tinyurl.com/ygc3usw…
Excel·lent post!
Completament d’acord. Cada cop anem més cap a una societat on l’activisme pot ser puntual, ràpid, hiper-segmentat, però tot i així, crec que aquesta hiper-segmentació també es pot fer des d’institucions (partits, sindicats…) arrelades en el temps.
És important (molt) la mobilització social tradicional, però també ho és que aquestes estructures institucionalitzades comencin a acceptar i sobretot a entendre que la seva no és la única manera, ni de conya, “d’activar” a la ciutadanía, cada cop més acostumada al que tu anomenes flashmob. I crec que per aquí hauran d’anar els trets.
Salut!!
Edgar,
primer de tot gràcies per l’enllaç. Jo crec realment que accions com els flahsmobs són només la punta de llança d’un necessari canvi de comportaments en la participació política ciutadana; és clar que no podem comparar un grup a facebook amb una votació al Parlament, però sí que penso que un flashmob podria provocar una acció al parlament, i si no passa és perquè algunes estructures polítiques són més escleròtiques del que sembla…salut i gràcies de nou
Gràcies a tots dos pels comentaris.
En essència crec que estem tots d’acord en veure aquests moviments com la punta de l’iceberg. Caldrà un procés de transformació, tant en les formes de mobilització tradicional com en les estructures institucionalitzades, que desemboqui en processos oberts on l’entrada d’inputs al sistema sigui més efectiva.
El meu gran dubte en tot això és si realment augmentarà el nombre de gent disposada a mobilitzar-se. Fer clic és senzill i moltes vegades és més un divertimento que no pas una forma d’activisme. ¿Volem canviar les coses o senzillament volem queixar-nos per qualsevol cosa i hem trobat les eines adeqüades?
Dejando de lado la duda que planteas en tu último comentario, que me parece más compleja, extensa, y se me escapa un poco… Voy a responderte desde lo que estoy investigando yo ahora mismo.
Tu postura, Edgar, parte de la (muy arraigada) concepción de que un proceso de institucionalización se produce porque esto hace la acción X (movilización política, en este caso) más eficiente. Hay toooda una literatura de sociología económica, y también de ciencia política, que se encarga de desacreditar esta noción: la eficiencia no tiene por qué estar asociada a la cristalización de organizaciones. Aunque muchas veces lo esté.
En tu ejemplo, estamos hablando de desobediencia civil de andar por casa: colarse en el metro y manifestaciones esporádicas y puntuales, además de cosas online. ¿Realmente crees que para esta causa en concreto resultaría más eficiente unirse, establecer una jerarquía con una cabeza visible, un logo y toda la parafernalia, y hablar con unos actores públicos cuya capacidad de decisión sobre las tarifas de TMB es baja o nula? Esto teniendo en cuenta que los actores públicos deseasen escucharte, cosa difícil o imposible si sigues haciendo de colarse en el metro tu actividad de protesta principal. Si renuncias a eso, pierdes buena parte de tu fuerza. Tengo serias dudas de si no sería mejor quedarse con una estructura tipo “Al Qaeda” (permíteme el chiste): atomizada, semiorganizada, pero muy activa y dispuesta a “todo”.
¿De qué hablamos? ¿De capacidad de influencia sobre la élite política? Aquí la variable determinante me temo que no es tanto la organización, sino otras, que normalmente (pero no necesariamente) van asociadas a ésta, por citar algunas que se me ocurren a bote pronto: persistencia y continuidad del movimiento, aceptación social y apoyo blando, relaciones entre miembros clave del movimiento y la élite.
Bueno, estás más puesto que yo en literatura de este tipo, pero si mal no recuerdo en Acción Colectiva, hablábamos de que todos aquellos actores que conseguían colaborar entre ellos y organizarse lo tenían más fácil para encontrar una vía de entrada para sus inputs que los que no lo conseguían. Otra cosa son los grupos de presión con más poder, a esos sí que les da igual si cristaliza la organización o hay un grupo de 100.000 personas en Facebook.
Al final la organización es lo que salva el efecto free rider y lo que te permite darle una continuidad al movimiento, hacer que la sociedad te conozca, etc. Lo que pones al final, vamos.
Y fíjate si debe ser importante esto que hasta en el grupo que nos ocup, ya han arreglado una reunión para el próximo viernes 8 de enero, de la “comisión organizadora de la manifestación”. Esto es así porque el grupo ya ha llegado a los 33.500 y, claro, todo el mundo dice la suya, con lo que es prácticamente imposible hacer nada. Para este caso, al menos, sí que ha sido más eficiente unirse.
Y eso de que van a llegar a actores públicos que no pueden incidir en los precios de TMB depende básicamente de la gente que dé su apoyo y de la persistencia con que lo haga. En eso sí que no ha cambiado nada.
Los modelos de la teoría de la Acción Colectiva tipo Olson se basan, a mi juicio, en la percepción del actor como un individuo excesivamente racional-instrumental-estratégico. Pero bueno, incluso en estas explicaciones no es la organización propiamente dicha lo que salva del efecto free rider, sino la existencia de incentivos selectivos. De hecho, es al revés: la existencia de incentivos explicaría, siempre dentro de la teoría de Olson, la pertenencia o no a una organización.
Y en el grupo que nos ocupa habría que ver quién ha sacado a relucir el tema de la comisión organizadora y por qué, observando los procesos de liderazgo y jerarquización que van teniendo lugar, viendo a qué tipo de estrategias (no necesariamente racional-instrumentales) obedecen. Elster habla de individuos kantianos o puramente moral-altruistas, pero las mejores aportaciones para mí son las de Hirschman y Pizzorno, quienes, cada uno por su lado, hablan de cómo la gente se integra en acciones colectivas organizadas y cohesionadas no porque parten de una identidad y unas convicciones (sean de utilidad instrumental o morales) definidas, sino porque esta integración les permite formarse una identidad. Si aceptamos esta posibilidad, el binomio organización-eficiencia (entendida ésta como la consecución de fines mediante los más adecuados medios) se nos va un poco a tomar viento. Citando a Paramio, de la Unidad de Políticas Comparadas del CSIC:
“Es inevitable la sospecha de que gran parte de la acción colectiva que observamos en nuestras sociedades no es fruto de la actividad racional y estratégica de individuos que tratan de conseguir los mejores resultados posibles en función de una preferencias previas, sino la conse- cuencia de una búsqueda de identidad colectiva por parte de personas que se sienten inmersas en la incertidumbre”.
Además, insisto: puede que la existencia de una jerarquía facilite la continuidad de un movimiento. Puede incluso que facilite su visibilidad, y su grado de aceptación social. Pero no es una condición sine qua non. La visibilidad, la aceptación social, e incluso (aunque más difícilmente) la continuidad pueden conseguirse con una organización débil y esencialmente cambiante.
Edgar, enhorabona per l’anàlisi. La veritat és que tot plegat va tan ràpid que per a les institucions públiques o els partits polítics és difícil d’adaptar-nos a les noves realitats socials amb agilitat.
A banda que tot el món 2.0 provoca una velocitat trepidant que sovint es transforma amb impaciència perquè una solució arribi de forma immediata, les eines 2.0 fan fàcil el compromís amb una determinada causa de temps i esforç limitat, sobretot si aquesta suposa anar en contra d’alguna cosa. És probable que algú tingui “la consciència social i ciutadana” tranquil·la perquè ja s’ha adderit a no ser quin grup de facebook…
Crec sincerament que el desllorigador de tot plegat hauria de ser com som capaços d’utilitzar les eines 2.0 per ajudar-nos a comprometre’ns de debó amb les coses i a fer més efectiu aquest compromís. I el concepte compromís per a mi no és una flor que fa estiu, sinó una orientació vital cap a uns valors, un projecte social, un esforç col·lectiu…
Bon any Edgar.
Aquest és el tema Albert, la relació entre la immediatesa del 2.0 i el compromís a llarg plaç. És cert que hi ha molta gent que sembla que confón una cosa amb l’altre, i és evident que falten mecanismes que ens ajudin a distingir i a facilitar la participació activa de la ciutadania.
Salutacions. :-)
[...] l’anàlisi de l’altre dia respecte els Flashmobs vaig obviar el fet de que les noves formes de mobilitzar-se políticament puguin presentar una [...]
[...] és que aquí estem començant a integrar unes formes de mobilització menys convencionals, com ara els flashmobs. O potser és que entenem la participació política com anar a votar de [...]
[...] que es imposible dialogar, pero debe observarse otro cambio que se está desarrollando en Internet: la velocidad. Con un simple click podemos ponernos en contacto con otros individuos, con otros ciberactivistas [...]