Tot és política

En l’anàlisi de l’altre dia respecte els Flashmobs vaig obviar el fet de que les noves formes de mobilitzar-se políticament puguin presentar una estructura totalment diferent respecte les formes clàssiques. Així, jo pensava en el típic model bottom-up; organitzar-se, aconseguir suport al voltant d’una causa o projecte, i negociar per introduir l’input a l’agenda política. Però, i si no és així? Potser les noves tecnologies ens donen les eines suficients com per a obviar el paper dels agents públics i, en última instància, obligar-los a col·laborar amb nosaltres.

Algunes de les iniciatives de mobilització ciutadana que s’estan revelant com les més efectives són aquelles que generen dades d’origen ciutadà i que basen el seu funcionament en l’auto organització. Em refereixo a projectes com FixMyStreet o TheyWorkForYou. En el primer cas els usuaris fan mapping amb els principals desperfectes o problemes que puguin tenir als seus carrers i barris de forma que els consistoris tinguin informació de primera mà, i en el segon els usuaris visionen i aporten contingut sobre l’activitat dels seus representants electes.

De moment a casa nostra el suport i la promoció d’aquest tipus d’iniciatives és inexistent. Tal i com diu Xavier Peytibi en el seu post ‘Podem canviar alguna cosa?’, som apàtics políticament i no volem participar. Afegeixo que a més hem heredat una actitud molt d’aquest país, i que en part reflexa la poca consciència col·lectiva respecte la responsabilitat individual, que és allò de queixar-nos i esperar que siguin els polítics i les institucions els que donin el primer pas.

Però si alguna cosa ens ha aportat Internet és la possibilitat de no haver d’esperar. Aquell que esperi que els polítics donaran el primer pas sense eines com TheyWorkForYou que monitoritzin i vigilin les seves activitats, o que cregui que el govern emularà l’Administració Obama amb un data.gov a la catalana sense que els ciutadans hagin demostrat que tenen interès en aquestes dades, està equivocat.

Tenim les eines, tenim el coneixement, i, sobretot, tenim la obligació de fer-ho. Hem de deixar de creure en models obsolets, up-bottom, o utòpics, bottom-up, per entendre que només dels projectes col·laboratius i de l’intercanvi de dades i de la generació d’idees es crearan models que realment beneficiin a la ciutadania. Només així comprendrem, per exemple, que el veritable Gov 2.0 no és demandar més transparència a l’Administració Pública  i participació directa en les seves decisions, si no també buscar i crear eines que ens permetin participar de forma coherent en els processos de disseny, implementació i avaluació de les polítiques públiques. Eines que, en un moment donat, ajudin als ciutadans a generar dades que després influiran en la millora de la prestació d’uns determinats serveis.

Els models ens els sabem tots de memòria i la seva posada en funcionament només depèn de la suma de voluntats. El problema evidentment és que les reticències d’uns (polítics, administracions públiques, etc.) per l’altra banda són contrarrestades amb demandes i exigències d’un escenari nou, però amb molt poques aportacions reals sobre com podria ser aquest escenari.