Crashing the gate

Si alguna cosa vaig treure en clar de la taula de política 2.0 de la Catosfera i del taller debat que vem fer a la terrassa del bar (escenari ideal, per cert) és que la política 2.0 ens ha aclaparat i en molts sentits ja no sabem per on agafar-la. Aquest desconcert es manifesta en diferents graus, des dels que encara estan preocupats per si l’efecto chikilicuatre tindrà alguna cosa a veure en futurs processos participatius, fins als que veuen com a única solució canvis estructurals com ara les llistes obertes, passant pels que, com jo, no sabem si la mobilització puja, baixa, es transforma, o què li passa quan es dur a terme a partir de les eines 2.0.

De tot plegat en vaig treure una conclusió, crec, i era que tenim un problema d’ordre. De posar les coses al seu lloc i saber què podem esperar de cada eina o de cada actitud digital. Portem uns anys parlant de política 2.0 i un cop descobert i analitzat l’invent potser és moment de saber per a què necessitem cada cosa i què en podem esperar.

Amb aquest objectiu us proposo una petita classificació, que no ve a dir res de nou, i que espero m’ajudeu a completar o a desmuntar si és precís. Des del meu punt de vista hi ha quatre àmbits clarament separats, o no.

1.- Estratègies dels partits a la xarxa: Es tracta d’actuacions que incorporen canvis en la comunicació dels partits a través d’eines que els hi permeten una major proximitat tant amb els seus seguidors com amb la resta de votants. Aquestes eines requereixen que el partit conversi amb els altres usuaris i els faci partíceps, còmplices, del seu projecte polític. Ben implentades milloren la capacitat mobilitzadora de les forces polítiques i, en certa manera, els hi permet crear un vincle més estret amb la ciutadania. Però aquest vincle té uns límits els quals estan directament condicionats per les estructures de partit, que estan preparades per governar, gestionar, organitzar les dinàmiques internes, i no per obrir-se a la participació oberta. Lo qual, tot sigui dit, seria un autèntic desastre.

2.- Polítics 2.0: Conversar amb un partit és difícil i moltes vegades té una utilitat inexistent. Conversar amb un polític, en canvi, personalitza la política i ens ajuda a comprendre-la. Per una banda, un polític 2.0 pot apostar per la transparència i d’alguna manera justificar el seu càrrec fent pública la seva activitat i els seus posicionaments. Per l’altre, pot aprofitar les possibilitats de la xarxa per fer allò que ha fet tota la vida, parlar amb la gent (sigui quin sigui el seu àmbit), però invertint menys temps i arribant a una audiència més gran. Són dues accions que legitimen i poden repercutir en millores en la gestió d’aquell polític.

Evidentment, tampoc podem esperar que la nostra participació condicioni les decisions d’aquell polític perquè en molts casos aquestes ja estaran lligades a les decisions de partit. Això ens semblarà millor o pitjor però el cas és que la organització de partits és la que és, i sincerament no n’hem trobat cap de millor. Sí, ho sé, esteu pensant en les llistes obertes. Però penseu-ho dues vegades. Aquesta solució té les seves ventatges però també alguns inconvenients que no es solucionen amb les eines 2.0.

3.- Iniciatives polítiques locals: Les organitzacions són un problema per la seva estructura i també pel seu tamany. Quan baixem a nivells inferiors la cosa canvia. La experiència ens diu que la participació ciutadana en els temes públics sempre té tres reptes: voluntat política i cívica, mitjans adeqüats, i funcionalitat del procés. Considerant que els dos primers no constitueixin un problema (que ja és molt!) llavors ens queda pensar en com articularem la participació de la gent per a que ens serveixi d’alguna cosa. En altres paraules, si farem Smart-sourcing o imitarem a la Paris Hilton.

La resposta a aquest dilema és clara, go small and go local. Deixa’m participar quan hagis de decidir l’horari de recollida d’escombraries del meu barri, deixa’m participar en la modificació d’horaris i recorregut del transport públic que utilitzo a diari, deixa’m participar en el canvi urbanístic que vols impulsar al nucli comercial del poble on jo hi tinc una botiga, etc. En definitiva, deixa’m participar (activament) en tot allò en que el meu coneixement et pot aportar alguna cosa. I sí, les eines 2.0 poden ajudar i millorar el procés (escolta activa, eines de col·laboració/participació, etc.)

4.- Participació, mobilització i col·laboració ciutadana: Aquest és el tema que em porta més mal de caps. No recordo amb qui ho parlàvem dissabte, que resulta extrany com en un país, i en una xarxa, on pràcticament tothom té alguna cosa negativa a dir de la política són molt pocs els que s’aventuren amb els projectes de col·laboració i mobilització digitals. Són projectes que ja es duen a terme en altres països i que en molts casos funcionen. Aquí també hi ha experiments del mateix tipus però pràcticament ni es coneixen.

Potser és que aquí estem començant a integrar unes formes de mobilització menys convencionals, com ara els flashmobs. O potser és que entenem la participació política com anar a votar de tant en tant. O potser és que som de queixar-nos i poca cosa més (amb algunes excepcions)  Sigui com sigui, les eines hi són i és cert que aquesta és la branca on la política 2.0 té més sentit, però el cas és que no només és la menys utilitzada si no que a més ningú se’n recorda de nombrar-la en els milers de xerrades que es fan sobre el tema. I quan dic ningú vull dir els ponents, però també els assistents-nosaltres.

És necessari que tots plegats fem un esforç per intentar organitzar-nos d’alguna manera tots aquests conceptes, si no correm el perill de continuar donant voltes sobre els mateixos eixos sense anar enlloc. A més, llavors  passa que sortim de les diferents ponències amb cara de “sí, bé, res de nou”. I tampoc és això.