Sembla que el petit reducte format per Antoni Castells, Montserrat Tura, Marina Geli i Ernest Maragall ha decidit passar a l’acció tot preparant l’escenari per les eleccions del pròxim novembre. L’últim episodi, i el més revelador, el trobem en l’article publicat ahir pel conseller d’educació, que va enviar un altre dard al seu partit, i de passada, al Tripartit.
El missatge central és clar i per molts no és una sorpresa. Fa molt temps que el PSC va rebutjar convertir-se en una força política amb potència suficient com per governar en solitari a Catalunya. No explícitament, evidentment no ho perseguien com un objectiu, però sí a través de determinades decisions que l’han dut al carreró sense sortida en el que es troba actualment i que en els pròxims dos anys pot fer que perdi el poder a la Generalitat però també en altres places importants com Barcelona o Girona.
El principi del final va començar amb la reedició d’un govern Tripartit, el qual bé es podia interpretar com una aposta provisional tot esperant que CiU, desprès de 23 anys d’acomodament, sucumbís a les tensions internes i es trenqués. No ha estat així i ara els socialistes es troben en una situació d’indefinició en la qual el sector més catalanista hi troba un forat per fer notori el seu malestar.
És cert que aquestes manifestacions no han arribat ara per casualitat, però no estic d’acord en que només formin part d’un joc d’escacs post-electoral. Aquest sector veu al PSC com un partit central en la política catalana, capaç fins i tot de ser la força majoritàtia sempre hi quan sigui capaç d’apostar per la confrontació amb Madrid i, en conseqüència, per un grup propi. La seva aposta és governar sols, i per aconseguir-ho necessiten seduir el centre de l’electorat català.
L’altre sector del partit, el dirigent, no ho veu així. També aspira a governar en solitari però ho entén des d’una òptica de cooperació amb l’aparell central del partit. Segons ells, 25 diputats a Madrid dins del PSOE ajuden més que no pas 20 en un grup propi, encara que de fet no els pertanyen i a més no serveixen per guanyar-se el respecte d’uns barons que no han tingut cap contemplació amb acabar, de moment, amb les possibilitats de Chacón per arribar a Moncloa.
Com deia al principi, el conflicte no és nou. Va amb l’ADN d’un partit que des del seu naixement ha hagut de fer equilibris entre els dos bàndols, equilibris que masses vegades els han allunyat de la possibilitat real de governar. De moment, sembla que encara no han après la lliçó i que tot continua igual. Potser ho faran quan perdin el govern, o algunes alcaldies i diputacions. O potser no.
Segur que hem comés molts errors, i possiblement el més gran va ser el primer, no entrar amb Convergència al govern de la Generalitat el 1980. Consti que si la decissió hagués estat meva, jo tampoc hi hauria entrat, però vist des d’ara està clar que va ser un error, ja que va permetre una identificació partit-institució (Convergència-Generalitat) que ha estat un llast molt feixuc des d’aleshores.
El segon tripartit no sé si va ser un error. Sí que penso que hi havia poques alternatives, bàsicament deixar governar CiU en minoria o la tant volguda per alguns (sobre tot a Madrid) sociovergència, i en aquell moment per mí cap de les dues alternatives era millor que el tripartit. Però és cert que el tripartit ens ha desgastat a tots els membres, molt més que un govern en solitari (perquè no has contentat els teus ni els altres).
Com bé dius hem hagut de fer equilibris, però és el preu que hem de pagar per aglutinar una bona part de l’esquerra del país sense importar el seu origen. Crec que, en conjunt, això ha estat bo per Catalunya i també per nosaltres, qualsevol altra opció hauria estat pitjor.
És cert que potser l’experiència del Tripartit ha estat positiva pel partit, i fins i tot pel país (com a mínim en termes de salut democràtica).
De totes maneres, continuo insistint en que arribarà un dia que potser haureu de treure la calculadora i veure si un grup propi us surt a compte, tant a Madrid com a Catalunya, ja que no sé fins a quin punt es pot subsistir amb un partit que per la via actual no acaba de convertir-se en la força majoritària.
Gràcies pel comentari.