Feia temps que volia parlar d’aquests dos projectes, Ziudad i arreglaMicalle, que aposten per reproduir un model que ha funcionat a Anglaterra amb FixMyStreet.
Tot i que cada projecte té el seu sistema d’enviament i votació de propostes, i que el primer està enfocat d’una manera més global i el segon se centra en desperfectes als carrers de les poblacions, el plantejament és molt semblant. Pels que no ho conegueu, el procés és ben senzill. Qualsevol ciutadà pot entrar i participar de forma gratuïta. Només s’ha de donar d’alta com a usuari, denunciar problemàtiques del seu barri, poble, ciutat, etc., fer-ne un petit text d’exposició, geoposicionar-les si es pot, i esperar que altres usuaris que comparteixen el mateix problema li donin suport. Finalitzat aquest procés, els gestors de la pàgina s’encarregaran de comunicar-ho a l’ajuntament o l’administració competent.
Si aquests últims reaccionen o no, ja és una altra cosa. Dependrà de la seva predisposició a escoltar les demandes ciutadanes, per una banda, i del suport que aquestes demandes consegueixin generar dins la pàgina, per l’altra. I en això últim és on arribem a la clau de tot plegat.
Com ja vaig escriure al post sobre Voota, aquests projectes només tenen sentit si la massa d’usuaris que els utilitzen és representativa. En aquest cas, aquesta massa no ha de ser necessàriament representativa de tota la població, ja que cobraria sentit si hi hagués grups actius en localitats determinades. De moment, però, sembla que aquest no és el cas en cap dels dos projectes.
Per tant, en aquest escenari la pregunta pertinent és: com ho fem per a que la gent participi? Provocar l’engadgement de la ciutadania, a priori, hauria de ser fàcil, estàs brindant un espai gratuït de queixa que a més funciona com a canal de comunicació directa amb les administracions. Ara bé, com ho comuniques, a través de quins canals, i, encara més important, hi ha pressupost per fer-ho en mitjans tradicionals i a la vegada per assegurar la viabilitat del projecte?
No volia donar una visió tant pessimista però de moment l’escenari és el que és. No?
Justo estoy escribiendo sobre algo parecido. Veo dos problemas. Por un lado, que los ciudadanos aún están algo verdes en Internet, la brecha digital es un hecho. Por otro lado, la tradicional falta de cultura de participación ciudadana española, la falta de implicación de las personas con lo que pasa a su alrededor. Hay mucho trabajo, mucha comunicación también, por hacer.
Lo de la brecha digital es cierto aunque cada vez menos. Sólo hay que ver los datos de acceso a banda ancha o la segunda oleada de redes sociales publicada recientemente por The Cocktail.
En cuanto a la cultura de participación tengo mis dudas. Es cierto que no actuamos como en los países anglosajones, movidos por el sentimiento de responsabilidad individual, pero tampoco tengo tan claro que participemos poco.
En mi opinión el problema es que tenemos una imagen hecha de cuáles son los canales de participación (partidos, elecciones cada 4 años, sindicatos, asociaciones, etc.) y estamos poco abiertos a nuevos modelos.
La comunicación tiene que ir encaminada a solucionar este problema, lo que no tengo tan claro es cómo, y, sobretodo, financiado por quién.
Intentaré explicar mejor esta idea un día de estos con un post.
Me refiero a que hay poca participación en una doble vertiente. Por un lado, los jóvenes en España son, en general (con todos los recortes a la realidad que conlleva una generalización), muy reacios a hablar de político. Y los jóvenes son los que más “participan” en la red. Y por otro lado, las personas adultas sufren esa brecha digital a lo que se añade lo que tú comentas y que yo no había pensado: los canales de participación para las personas adultas son los que son. Internet es un mundo extraño para ellos con poca conexión con la realidad, en este caso, política.