Tot és política

No em cansaré de repetir-ho les vegades que fagi falta; no és el mateix la desafecció política que la insatisfacció política. Les utilitzacions partidistes per a fer oposició, els discursos de Política 2.0 que incorporen mencions a l’augment de la desafecció, els tertulians dels mitjans que ho-saben-tot-i-no-saben-res, etc., han d’entendre que estan barrejant peres amb pomes. I ja no parlem de quan surt un institut d’investigació com GESOP, del qual no en tinc cap cosa negativa a dir sobre els seus estudis, i ens dóna titulars com aquest.

No, la desafecció no està creixent, és alta i és preocupant. Però és que ja ho era fa anys. És la insatisfacció política la que ha crescut els últims dos anys de la mà de la crisi econòmica.

Per parts:

1.- Les situacions econòmiques, siguin del caràcter que siguin, influeixen les nostres valoracions sobre el funcionament del govern i les institucions. Veiem aquests dos gràfics:

La correlació existent entre les series d’enquestats que opinen que la situació econòmica i la política és molt dolenta o dolenta és de 0,85. Amb crisi o sense ella, no separem l’economia de la política. Fins i tot ho portem més enllà i l’economia condiciona el nostre nivell de satisfacció amb el funcionament de la democràcia. Entre els dos fenòmens hi tenim una correlació de 0,74.

Es tracta, doncs, de situacions cojunturals i per tant no els podem agafar com a variable continua de desafecció, que com veurem és de caràcter estructural.

2.- Si volem conèixer quins són els nivells de desafecció política llavors hem d’analitzar un altre tipus de variables. I una de les més utilitzades, com bé comenten a l’article de GESOP, és el grau d’interès per la política dels ciutadans. Segons aquest institut d’investigació “totes les percepcions observades expliquen les baixes cotes que experimenta l’interès per la política”. I segons les dades obtingudes en el seu últim sondeig, diuen que els últims dos anys aquest interès ha disminuït pel 49% dels catalans.

Un ràpid cop d’ull a l’evolució d’aquesta variable des del 2006 fins ara ens mostra com això no és cert.

No només no ha disminuït si no que ha augmentat 8 punts, tot i que és cert que encara hi ha més ciutadans poc o gens interessats. És cert que, majoritàriament, hi ha desinterès per tot allò que és política. Però això ja era així fa quatre anys, fins i tot en uns nivells més alts.

Si a més observem l’evolució d’altres variables que tenen a veure amb l’eficàcia externa dels ciutadans veurem com les tendències són molt similars.

No és d’ara que els catalans desconfiem de les virtuds dels nostres polítics. Ja en plena bonança econòmica, el 2006, i sense Millets ni escàndols de corrupció pel mig, erem desconfiats amb les veritables intencions dels governants.

Mancaria estudiar altres variables clau com la freqüència amb que la gent discuteix de política o aquelles que estan relacionades amb l’eficàcia interna, però aquestes ja ens donen una idea de per on van els tiros. Sí, el nivell de desafecció política és alta, però no s’observa una especial evolució en els dos últims anys.

De fet, segons un estudi de Torcal, Gunther i Montero la desafecció política, a nivell espanyol, ha mostrat uns nivells regulars des de la transició democràtica fins als nostres dies. No tinc dades, i això serà un exercici de política ficció en tota regla, però podeu apostar que pel cas català passa si fa, no fa el mateix.

Per tant, l’alarmisme respecte la desafecció no és injustificat. Això, però, no ens pot fer caure en la trampa de jugar amb tot el que envolta el fenòmen, prou complicat per si mateix, i confondre’l amb la insatisfacció política. Les receptes no són, ni de lluny, les mateixes.

*Cliqueu a sobre per fer més grans els gràfics