1.- Silencio en Irán. Un any després de la revolució verda el panorama és ben diferent. Els Guardians de la Revolució, l’altra, la de 1979, han aprofitat l’ocasió per afiançar el seu poder en diversos estaments de govern i militars, els principals opositors s’han mantingut a l’ombra, i els ciutadans estan més preocupats pel 40% d’inflació que per córrer per Teherán amb un mocador verd lligat al coll. Mentrestant, la comunitat internacional sanciona, calla, i espera a que les relacions entre Putin i Ahmadinejad es tensin encara més.

2.- Adiós a la canciller presidencial. Problemes amb els companys de coalició, amb sindicats, amb els mitjans, amb grans gegants com Opel, i fins i tot a dins del seu propi partit. A Merkel el pla d’ajust econòmic no li està sortint barat, i potser per això ha iniciat una deriva cap al conservadurisme més conservador. Aquell que queda lluny del centre i que, a Alemanya, et fa perdre les eleccions. Un altre cap d’estat que està desitjant que la seva selecció guanyi el mundial per tenir un respir.

3.- Aniversari infeliç. Les noces de plata de la UE es celebren en el pitjor moment d’aquesta. Sarkozy i Merkel no són ni Miterrand ni Köhl, i d’aquesta absurda comparació s’en ressenteix la credibilitat espanyola als mercats internacionals. Per no parlar de Grècia. Per no parlar d’Hongria. Això és Europa. 27 gallines sense cap donant voltes mentre els Estats Units i el seu 12% de dèficit públic (el doble que la mitjana europea) s’ho mira i pensa que no entén res. Jo, personalment, continuo pensant que Europa és la millor de les solucions per tot plegat. El que ja no tinc tant clar és si ella mateixa té solució.

4.- Oju, que Bèlgica es trenca. Avui és una i demà podrien ser dues. Bé, no, no és tan exagerat l’assumpte gràcies a que, com ja deveu saber, un país (o nació) no marxa si un país (o nació de nacions) no vol. O algo així. En fi, Bèlgica en una crisi o en una renovació política profunda, segons es miri, i per darrera el FT (quin pal em fa el FT, de veritat us ho dic) tocant els nassos. Només li faltava això a la UE. Si és que me la mataran a disgustos.

5.- Manifiesto de los 100. Pregunta (o dilema) és bo o dolent fer una reforma laboral que no agrada ni a empresaris ni a sindicats ni a oposició? No tinc ni idea d’economia. Els que en saben diuen que bueno, que val, que què han de dir, que total, que per fer això, potser, bé, que no, que no els hi agrada.

6.- Convicció… o inèrcia? Molt gran Marc Sanjaume. ‘Deixar no et deixaré perquè ja tinc una edat, ara, si tornés a ser jove no em casaria amb tú per res del món’ Sí, encara que no ho sembli parla de la situació política al Canadà. Bé, al Canadà i al que no és el Canadà.

7.- Joan Ferran, humorista. De crostes i altres joies. A vegades m’agradaria poguer medir la distància política, en quilòmetres, entre el Conseller Castells o la Consellera Tura, i gent del PSC com Joan Ferran. Potser s’acabarien trobant a l’altre extrem d’allunyats que estarien. Ves, quina gràcia.

Photo: Passport, bloc de Foreign Policy.