Tot és política

Ara que ja han passat uns dies des que es va fer pública la sentència del TC, i que hem viscut la setmana amb més bullici polític dels últims temps, us proposo un petit recull de les diferents postures que tots hem pogut anar veient. Ens agradi o no, aquesta sentència té molta càrrega electoral, i és en els diversos posicionaments dels partits on hi trobem algunes claus de les properes eleccions.

1.- El PP sempre guanya. Almenys això és el que diuen les declaracions dels seus portaveus i candidats, tant a Catalunya com a Madrid. Tant és si la gran majoria dels recursos que van plantejar han estat tombats. Es diria que des del PPC estant contents de que l’Estatut s’hagi vist retallat perquè aquí el que s’ha de defensar és la Constitució. Gran i única. Com l’Espanya tancada a pany i clau que tanta por tenen de que es trenqui. En un país nacionalista això els hi passaria factura en uns comicis. Em temo que aquí no serà així.

2.- Federalisme en hores baixes. Difícil situació la que li ha tocat viure al PSC. A Madrid els apreten per a que acatin i ho deixin córrer, i a Catalunya els pretenen fer participar en una manifestació sota el lema “Nosaltres decidim”. Com tenir un peu en dues barques diferents i quan aquestes es van separant l’únic que ens queda és caure a l’aigua. Em pregunto què deuen estar pensant els de la corda catalanista. Ara que ser una sucursal del PSOE els hi dóna tots els maldecaps del món i poques alegries. On queda el federalisme quan Zapatero diu que el procés de descentralització s’ha acabat? Doncs queda lluny, molt lluny.

3.- Catch-all CiU. La federació nacionalista s’està convertint en una experta en pescar en aigües revoltes. Són molts els àmbits i les situacions en els que el partit que lidera Artur Mas aposta per una presència forta, en busca de la gran majoria social que el porti de nou a la Generalitat. Un objectiu prou assequible tal hi com bufa el vent ara mateix. Només hi ha un gris en tot plegat. El de sempre. La ambigüitat amb el tema independència és comprensible des d’un punt de vista estratègic però difícil de defensar en aquests dies d’or del sobiranisme més radical, el de tanquem la barraca i marxem. I encara serà pitjor el dia 10, quan l’espectacle es converteixi, a pesar dels pesars, en una demostració d’eufòria col·lectiva. Com diu un amic meu, una mica barroer si voleu, això serà així mentre CiU segueixi amb el lema de sempre “Independència? Sí, però la puntita na más.”

4.- Un pacte pel 2011. La bipolaritat ja les té aquestes coses. ERC forma part d’un govern del qual les enquestes li diuen que s’ha d’allunyar tot el que pugui. I en aquestes que arriba Puigcercós i aprofita la sentència del TC per anunciar que a la pròxima legislatura només formaran govern si arriben a un acord per celebrar un referèndum a nivell nacional el 2011. Amb un sol tret mata el tercer Tripartit, obre les portes a un improbable pacte nacionalista, i tracta de que els Laporta, Carretero and Co., no li robin més espai del necessari. Tot molt coherent i molt ben ressolt, si no fos perquè l’herència dels últims 7 anys encara pesa més que el més gran dels referèndums.

Us recomano que aneu a la manifestació del dia 10. Allí hi viurem un cas típic de bipolaritat o directament de personalitat múltiple. I farem allò tan català que és convertir la unitat en ficció i la divisió d’interessos en el pa nostre de cada dia. Amén.