La xarxa, o el moviment 2.0 si voleu, necessitava un impuls com el que Wikileaks ha donat aquesta setmana amb la publicació de més de 92.200 informes secrets relacionats amb la campanya de l’exèrcit nord-americà a l’Afghanistan.

Tot el sistema d’informació i comunicació intern de la primera potència mundial potes enlaire. I el govern de la potència, clar, s’ha empipat.

Des de la seva creació el 2006, Wikileaks s’ha convertit en un veritable malson per governs, institucions i multinacionals, i en un exemple pels mitjans de comunicació que han de vindre. El seu sistema d’obtenció, recopilació i publicació, basat en fonts anònimes, crowdsourcing, un petit equip de redacció i un creador cada cop més famós, ha funcionat d’allò més bé fins ara.

El dilema sorgirà, de fet ja ho ha fet, amb aquest aquest últim cop d’efecte. Que els governs es queixin i diguin que aquesta informació posa en perill la seguretat nacional és un moviment mediàtic, però el que de veritat ens importa és com reaccionaran ells i les seves agències davant d’aquestes publicacions que, en última instància, són filtracions d’una magnitud que mai havien hagut d’afrontar.

La relació entre els actors públics i els mitjans tradicionals està construïda sobre la base del repartiment: ‘aquest favor per tú i aquest favor per mi’. Un pacte que no trenca cap equilibri i que no dificulta la feina d’uns, ni la capacitat de publicar contingut dels altres.

Ara Internet, a través de Wikileaks, ha trencat aquest equilibri. Les institucions ja no tenen el control de la informació i el mitjà ja no té el monopoli de publicació. I tot per culpa dels anomenats whistle blowers. Les fonts, vaja.

L’agenda ja no la marquen només les grans estructures globalitzades. I això és nou, molt nou. Una plataforma que neix del coneixement col·laboratiu i de les filtracions és capaç d’arribar a primera pàgina a tot el món. Tan senzill i tan globalitzat com això.

La capacitat de supervivència de l’experiment és difícil de pronosticar. Cal veure fins quan aguanten dins d’un marc legal dubtós i amb un sistema de flitratge d’informació que només té un èxit real, en quan a notorietat, quan es transmet pels mitjans tradicionals. A més encara no podem determinar quin és el recorregut o la rellevància de l’huracà mediàtic que provoca, en termes de canvis reals a les organitzacions a les quals involucra.

Ho seguirem atentament