1.- Fini se postula. Gianfranco Fini es posiciona com una alternativa sòlida al circ de Berlusconi. L’home té tirada al nord del país i en els últims dos mesos ha aconseguit el focus mediàtic necessari per encarar una carrera presidencial que encara queda lluny. Podria ser la moderació que tant necessita Itàlia i que el centre-esquerra és incapaç de construir.
2.- ¿El president avança a les palpentes? De com els comicis electorals es poden convertir en un efecte dominó pel PSC i per extensió pel PSOE. La pèrdua de Generalitat, Ajuntament de Barcelona i Moncloa es pot donar en menys de dos anys. Evidentment és un escenari que espanta entre els socialistes i que, fins i tot, es diria que els té immobilitzats i que impedeix prendre decisions fonamentals com ara la de substituir Hereu com a candidat a Barcelona.
3.- Mentrestant, a la galàxia ibèrica, els barons del PSOE observen amb atenció a Chacón i les seves reaccions respecte tot el que passa a Catalunya. Sembla clar que la ministra ho està donant tot per a que la seva carrera tingui cada vegada més punts a Madrid i menys recorregut a Catalunya.
4.- El poder de la información. Bon anàlisi de Lluís Bassets sobre el terratrèmol Wikileaks del qual ja en vaig parlar aquí. I sobre el mateix tema, avui El País publica ‘Los peligrosos sueños de gloria del soldado Manning’. Molt recomanable.
5.- BP oil spill: A Louisiana tragedy. Aquí potser n’hem parlat poc perquè ens queda lluny i a més aquestes coses queden ofegades pel dia a dia. La de BP és una tragèdia mediambiental sense precedents als Estats Units, i darrera d’aquesta hi ha la catàstrofe humana materialitzada en la pèrdua de llocs de treball per milers de famílies. A mig i llarg plaç un desafiament pel govern Obama.
6.- ¿Independencia? Ja fa set dies que Manuel Castells va publicar aquest article a La Vanguardia però tant és, val per avui com valdrà d’aquí un any. El resum perfecte és la última frase dirigidia a la classe política de Madrid: “Así no, señores o señoritos. Pasó el tiempo del ordeno y mando”.
7.- ‘Correbous’ en el diván. Tancat el tema corridas queda obert el tema correbous. Però no gaire obert. A l’Ebre no estan per tonteries i, pel que sembla, no hi ha cap partit que es vulgui arriscar a ser el dolent de la pel·lícula amb la conseqüent pèrdua de vots. Anirà per llarg el tema.
Realment penses que substituir Hereu com a candidat a l’alcaldia de Barcelona és una decisió fonamental? M’agradaria saber els teus motius. Perque les males perspectives electorals del PSC ho són en totes les eleccions, no només a Barcelona, i tenen causes diverses (però coincidents en totes les eleccions, entre elles l’econòmica, com tu molt bé has remarcat), entre les que no crec que la figura de l’Alcalde tingui especial importància. Potser caldria recordar que una persona tan vilipendiada com Joan Clos va treure el millor resultat en regidors que mai ha tret un candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona (inclós, per tant, Pasqual Maragall).
Realment perdre les eleccions amb un candidat que ofereix tan poca cosa com Trias, més enllà de no fer res, seria com per fer-nos ho mirar, però crec que fora injust carregar-ho en el deure de l’Alcalde, la responsabilitat seria de tots els que participem en el projecte.
Manuel, crec que l’escenari a Barcelona és complicat sigui Hereu el candidat o un altre.
El cas és que l’erosió del candidat té moltes causes, entre elles la crisi, però també moltes altres. I el problema ara és que esperar a després de les autonòmiques per canviar-lo no et dóna l’espai de temps suficient com per construir una alternativa sòlida.
És un dilema. Però està clar que no reaccionar i esperar a que apareguin baròmetres com el d’aquesta setmana tampoc et porta enlloc.
Coincideixo amb l’anàl·lisi, el tema és complicat. I estic d’acord que si penséssim que la “solució” és canviar de candidat ja s’hauria d’haver fet. Però el cas és que ningú (que jo sàpìga) dins l’organització del partit a Barcelona es planteja aquest canvi, perquè no pensem que el problema, que no neguem que existeixi, sigui degut al candidat.
De tota manera, soc optimista,i crec que guanyar està a les nostres mans.