Tot és política

Extretes d’aquest magnífic article a The Atlantic: The Point of No Return

1. Posicionament d’Obama. Com diu un oficial israelià: “I don’t personally expect Obama to be more Bush than Bush”. La doctrina actual del President nord-americà és abandonar els conflictes armats no crear-ne de nous. Tot i el seu discurs contrari a la proliferació nuclear d’Iran, des de Israel no confien en que Obama es decideixi per una acció militar si no que entenen que la seva estratègia es basa en la contenció a base de sancions d’un possible Iran nuclear.
2. Posicionament de Netanyahu. El President israelià sap perfectament que una acció militar contra Iran no només suposaria reavivar les forces de Hezbollah al Líban si no que a més tensaria les relacions amb els Estats Units i la resta de països occidentals. Tot i així, sembla que ho té força clar.  “The only reason Bibi [Netanyahu] would place Israel’s relationship with America in total jeopardy is if he thinks that Iran represents a threat like the Shoah [..] In World War II, the Jews had no power to stop Hitler from annihilating us. Six million were slaughtered. Today, 6 million Jews live in Israel, and someone is threatening them with annihilation. But now we have the power to stop them. Bibi knows that this is the choice.”
3. Posicionament Ahmadinejad. La negació de l’holocaust i l’amenaça de borrar l’Estat d’Israel del mapa no són una opinió personal del president iraní si no que són política d’Estat. És un objectiu a assolir darrera del qual s’amaguen altres més estratègics com ara l’augment d’importància a la zona o la consolidació d’al·liances amb altres potències.
4. Urgències. Segons va declarar Robert Gates, secretari de defensa nord-americà, a la reunió del passat juny de la OTAN, en un plaç d’un a tres anys Iran disposarà d’armament nuclear. Fonts israelianes van reduir aquest plaç a nous mesos, és a dir, a març de 2011. Per això es va especular amb un possible atac de l’exèrcit israelià a finals d’aquest estiu, i ara algunes fonts parlen de principis de 2011 com a deadline per qualsevol acció militar.
5. El joc d’influències. Els analistes israelians ho tenen clar. Un Iran amb capacitat nuclear i uns Estats Units incapaços de reaccionar militarment, provocarien un canvi radical en el posicionament dels països de la zona que fins ara s’han mantingut en l’òrbita nord-americana. Es tracta de països petits, poderosos i amb una capacitat de defensa inexistent respecte les grans potències. La seva modena de canvi sempre ha estat el petroli i aquest seria, precisament, l’objectiu d’Iran en aquest escenari que es planteja.
6. L’amenaça no és només nuclear. Com deia abans, Netanyahu i el govern israelià creuen que sota el paraigües d’un al·liat nuclear resorgirien amb més força grups armats com Hezbollah. Els serveis secrets israelians diuen tenir informació segons la qual Hezbollah tindria en el seu poder uns 45.000 coets, tres vegades més armament del que tenien en l’enfrontament armat de 2.006. Tot i tractar-se d’un conflicte molt local les seves repercusions, com sempre a l’Orient Mitjà, serien de caràcter global i altres països àrabs es podrien veure involucrats en un moviment global contra Israel.
7. El record de la Shoah. El nacionalisme jueu s’ha col·locat en les cotes més altes dels últims anys. El record de l’holocaust i la sensació de que Iran és l’amenaça més important que ha hagut d’afrontar el país en els seus 62 anys d’història sembla que han estat decisius en aquesta deriva de l’opinió pública, com ho va ser en les passades eleccions que van acabar amb la formació de l’actual govern de dretes. La creença de ningú cuidarà de nosaltres és el motor de tot plegat tal i com afirma Ephraim Sneh, del departament de defensa israelià: “The Shoah is not some sort of psychological complex. It is an historic lesson. My grandmother and my grandfather were from Poland. My father fought for the Polish army as an officer and escaped in 1940. My grandparents stayed, and they were killed by the Polish farmer who was supposed to give them shelter, for a lot of money. That’s why I don’t trust the goyim. One time is enough. I don’t put my life in the hands of goyim.”

Via un tweet de Jordi Pérez Colomé