El resultat de les eleccions municipals italianes situen el país en el principi del fi del model Berlusconi. Derrota en els feus del Nord, desfeta absoluta al Sud o el debilitament de la Lliga Nord de Bossi (soci de govern), en són les proves identificables.

Més enllà d’aquest fi de cicle aparent i partint de les victòries sonades de l’esquerra a Nàpols i Milà, analistes com en Vicenç Lozano, han apostat per Itàlia com a nova via per l’esquerra europea. L’exercici potser és precipitat però no deixa de tenir cert sentit.

És cert que en ambdós casos els derrotats no són només les coalicions de dreta sinó també els aparells carrinclons del PD.

A Roma, Pisapia va vèncer les primàries amb el suport del SEL, el partit del mediàtic governador de Pulla, Nichi Vendola. Amb un discurs de canvi, concreció de mesures i tolerància envers tot tipus de col·lectius (immigrants, gitanos, gais, etc.) Pisapia va aconseguir posicionar-se com una alternativa vàlida pels moviments obrers i per la burgesia industrial del nord, justament el que no havien aconseguit els candidats del PD els últims 18 anys.

A Nàpols, De Magistris ho ha tingut relativament fàcil per desmarcar-se d’un PD que després de 10 anys en el poder municipal i 15 en el regional, pràcticament no es podia diferenciar de les opcions de la dreta. Bassolino havia convertit el partit en un habitual de les acusacions de clientelisme, fet que va obligar a D’Alema, president del PD, a manifestar que tota la cúpula del partit donava suport a De Magistris sense fissures. El resultat, victòria aclaparadora del candidat de la Itàlia dels Valors.

En poques paraules, l’esquerra que triomfa és aquella que avança per l’esquerra al PD i al seu aparell. No és la millor conclusió. Els dos resultats tenen trets diferencials i propis que no els fan extrapolables a nivell nacional, i molt menys al futur de la socialdemocràcia europea. Però són un principi.

Han aconseguit mobilitzar col·lectius que en molts casos ja no creien en els partits i han fet convergir aquests amb altres votants tradicionals del PD o antics comunistes. I ho han fet a partir d’uns eixos molt clars i amb un exercici de comunicació del qual alguns en podrien prendre bona nota de cara al 2012.

Sí, d’acord que contra Berlusconi es viu millor. Però en la interpretació d’aquests resultats potser hi trobem claus més profitoses pel futur de la socialdemocràcia que no pas a d’altres eleccions recents, com la victòria del PS francès del passat mes de març.