Entre les moltes crítiques que reben -i han rebut- els partits socialdemòcrates europeus la més habitual és “Us heu allunyat de l’esquerra”. La mateixa crítica es fa servir com a recepta. O almenys així ho volen transmetre molts partits.

El Labour de Miliband ha girat cap a l’esquerra. L’SPD ho intenta sense  gaire èxit, per cert. El PS francès ho ha volgut solucionar per la via ràpida a través d’unes primàries obertes que han resultat un èxit de participació. I de ben segur que aquesta serà la cantarella que escoltarem a Espanya i Catalunya els propers mesos.

La pregunta és evident. Ara prometen que tornaran a l’esquerra que algun dia van abandonar, però com és que tots els partits socialdemòcrates s’han d’excusar en aquest sentit? O millor: què vol dir tornar a ser d’esquerres? O encara millor:  poden tornar a ser d’esquerres?

Oblidem-nos un moment d’aquestes preguntes i fem un exercici de memòria. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a principis dels 70, les societats occidentals van experimentar pràcticament tres dècades amb relativa estabilitat econòmica i de progressiva reducció de les desigualtats. Durant aquest període els resultats econòmics del capitalisme van ser superiors als de qualsevol període anterior. Era el gran moment de les polítiques socialdemòcrates.

La voluntat dels Estats Units de tenir un contrapès Europeu al bloc rús, l’èxit de la doctrina Keynesiana, la legitimitat adquirida amb l’ampliació del dret de vot o el bon prestigi de l’Estat com a institució capaç de transmetre seguretat, van generar aquest escenari. Es va difondre la idea de que el capitalisme treballava al servei dels ciutadans i no al revés. Però tot va canviar el 1973.

Més concretament el 17 d’octubre de 1973. Aquell dia els membres de la OPEP van decidir no exportar més petroli a aquells països que havien donat suport a Israel durant la guerra del Yom Kippur. Aquesta mesura va ser l’inici del que es coneix com la primera crisi del petroli.

Els governs europeus van reaccionar als problemes de producció i d’augment de l’atur seguint el manual keynesià, i van apostar per polítiques de demanda. L’escenari, però, havia canviat, i el resultat va ser un augment de la inflació i dels nivells d’atur que es va mantindre estable tota la dècada. Els recursos havien minvat però els governs -i els sindicats- incidien en reproduir les mateixes polítiques.

Aquest és el moment de la gran derrota ideològica de les polítiques socialdemòcrates.

Les crítiques d’origen liberal, que havien estat silenciades pràcticament des dels anys 50, van ressorgir. L’Escola de Chicago, entre d’altres, va aportar els ciments teòrics, i l’onada conservadora dels anys 80 amb Thatcher i Reagan al capdavant hi va posar la resta. Dels anys 90 en recordem l’hegemonia dels Estats Units, l’èxit de les polítiques marcades per l’FMI i el Banc mundial i la il·lusió creada per Greenspan d’un model econòmic de creixement continuat, sense cicles. Del 2000 cap aquí crec que no calen masses explicacions.

No sóc un expert en economia, i no pretenc ser-ho. Aquesta cronologia no és meva sinó que l’he extret del llibre ‘El declive de la socialdemocracia’, de José V. Sevilla. Crec que és prou clara i ens permet entendre que el problema de les esquerres no és nou. Totes les preguntes que ens formulem tenen un origen i no és precisament proper. Fa més de 30 anys que les polítiques d’esquerres -entenent aquestes des d’un punt de vista clàssic- perden terreny. I res ha canviat fins ara.

Evidentment això és un breu recorregut per la història econòmica i no un anàlisi. Aquesta derrota no esdevé a tot arreu al mateix temps, no arriba al mateix moment a França o a Alemanya, que a Espanya. Ni tampoc amb la mateixa intensitat. També s’obvia que dels anys setanta fins l’actualitat hi hagut idees socialdemòcrates portades a la pràctica, especialment pel que fa a l’augment dels drets socials. I que per suposat aquells trenta anys van posar els fonaments de l’Estat tal i com el coneixem ara.

Tenim una herència -de la qual parlarem aquí- que cal conèixer i reivindicar. Però cal tenir-ho clar. En el terreny econòmic, i en conseqüència en tot allò relacionat amb el paper de l’Estat com un actor més de l’economia, la batalla de models es va perdre en aquells llunyans 70. Les esquerres han governat i han posat pedaços pitjors o millors, però mai s’ha pogut capgirar.

És per això que crec que el debat que hauria d’haver-hi en els partits socialdemòcrates és de molta, molta profunditat. I no, el PS francès tot i tenir mig peu a l’Elisi no ho ha solucionat. Tampoc ho ha fet el Labour per molt que ara es vanaglorii de tornar a ser per davant als sondejos.

Cal no confondre la conjuntura i la competició electoral amb una batalla molt més profunda, la de les idees. Una en que de moment la socialdemocràcia encara va perdent.