Avui seré menys original del que és habitual. Davant la falta de temps per escriure res us copio íntegrament un article que publica avui Joaquim Coll a El Periódico i amb el que estic 100% d’acord.

Amb la síndrome de Robert Michels

En el camp de la sociologia política, Robert Michels va exercir a principis del segle XX una gran influència. En la seva cèlebre teoria de la llei de ferro de l’oligarquia va fer una descarnada anàlisi del Partit Socialdemòcrata Alemany i va acabar concloent que en tota organització, particularment en els sindicats i en els partits, s’acaba imposant sempre la voluntat d’una minoria per molt democràtic que sigui el seu funcionament. A partir de Michels s’ha divulgat una imatge dels partits com una caixa negra, aïllada del pols del carrer i subjecta únicament a les seves lluites de poder. La quinta essència d’aquesta perversió seria l’anomenat aparell dels partits. Doncs bé, encara que aquesta tendència oligàrquica es correspon en part amb la realitat, s’oblida que la democràcia és inconcebible sense organització i lideratge, condicions essencials per a la lluita política, sobretot per part dels més febles. Tot això ve a tomb pel congrés del PSC, ja que en essència el que farà aquest cap de setmana és renovar la cúpula de l’organització, començant per la primera secretaria, que no és poca cosa.

 I, no obstant, a Àngel Ros , el candidat que més espai mediàtic ha ocupat en el llarg procés precongressual, el que li interessa és ser candidat a la Generalitat més que obtenir la direcció del PSC. Segurament ho diu perquè té poques opcions, però crec que s’equivoca devaluant la transcendència del que farà el seu partit. Els partits són importants i els seus aparells també, encara que ara tingui premi criticar-los de cara a la galeria. No crec que el problema del PSC sigui d’idees, que s’hagi de fer més catalanista ni tampoc que hagi de donar un sobtat cop de volant a l’esquerra. El problema del socialisme català és que la seva direcció s’ha esclerotitzat, i que els seus líders no han sabut defensar amb coherència i fermesa el seu projecte dins i fora de Catalunya. I el resultat ha estat la renúncia a la lluita política. I això és el que el PSC ha de corregir amb tota urgència.