Crashing the gate

Sembla que el petit reducte format per Antoni Castells, Montserrat Tura, Marina Geli i Ernest Maragall ha decidit passar a l’acció tot preparant l’escenari per les eleccions del pròxim novembre. L’últim episodi, i el més revelador, el trobem en l’article publicat ahir pel conseller d’educació, que va enviar un altre dard al seu partit, i de passada, al Tripartit.

El missatge central és clar i per molts no és una sorpresa. Fa molt temps que el PSC va rebutjar convertir-se en una força política amb potència suficient com per governar en solitari a Catalunya. No explícitament, evidentment no ho perseguien com un objectiu, però sí a través de determinades decisions que l’han dut al carreró sense sortida en el que es troba actualment i que en els pròxims dos anys pot fer que perdi el poder a la Generalitat però també en altres places importants com Barcelona o Girona.

El principi del final va començar amb la reedició d’un govern Tripartit, el qual bé es podia interpretar com una aposta provisional tot esperant que CiU, desprès de 23 anys d’acomodament, sucumbís a les tensions internes i es trenqués. No ha estat així i ara els socialistes es troben en una situació d’indefinició en la qual el sector més catalanista hi troba un forat per fer notori el seu malestar.

És cert que aquestes manifestacions no han arribat ara per casualitat, però no estic d’acord en que només formin part d’un joc d’escacs post-electoral. Aquest sector veu al PSC com un partit central en la política catalana, capaç fins i tot de ser la força majoritàtia sempre hi quan sigui capaç d’apostar per la confrontació amb Madrid i, en conseqüència, per un grup propi. La seva aposta és governar sols, i per aconseguir-ho necessiten seduir el centre de l’electorat català.

L’altre sector del partit, el dirigent, no ho veu així. També aspira a governar en solitari però ho entén des d’una òptica de cooperació amb l’aparell central del partit. Segons ells, 25 diputats a Madrid dins del PSOE ajuden més que no pas 20 en un grup propi, encara que de fet no els pertanyen i a més no serveixen per guanyar-se el respecte d’uns barons que no han tingut cap contemplació amb acabar, de moment, amb les possibilitats de Chacón per arribar a Moncloa.

Com deia al principi, el conflicte no és nou. Va amb l’ADN d’un partit que des del seu naixement ha hagut de fer equilibris entre els dos bàndols, equilibris que masses vegades els han allunyat de la possibilitat real de governar. De moment, sembla que encara no han après la lliçó i que tot continua igual. Potser ho faran quan perdin el govern, o algunes alcaldies i diputacions. O potser no.

Amb un panorama econòmic que cada vegada està més enfangat i un panorama polític no gaire millor, sembla que la campanya electoral que ja amenaça no permetrà veure grans canvis en la regeneració política que molts hem demanat i alguns s’han atrevit a prometre.

Els partits diuen que sí, que ho tenen en el seu plantejament estratègic. Uns aposten per la gestió propera i la solució dels problemes reals, uns altres per un govern fort que englobi la majoria dels catalans, uns altres per un govern social i ecològic, i per últim apareix Reagrupament i parla d’una regeneració democràtica que s’ha trencat només començar.

Tothom escombra cap a casa i ningú posa solucions reals sobre la taula. Ningú parla de transparència, ni de canvis en el sistema electoral que beneficiin a la ciutadania i no a ells mateixos, ni d’Open Government, ni de tantes altres coses. Parlen del de sempre però revestit. I enmig de tot aquest panorama apareix en Laporta, l’exemple de que la política mediàtica no agonitza si no que està en el seu moment més àlgid.

Què aportarà aquest personatge a la política catalana? Doncs a Reagrupament una dòsi extra de moral per entrar al Parlament, a alguns electors un motiu, tant estúpid com qualsevol altre, per acostar-se a les urnes, a CiU, ERC i PSC un mal de cap, i als periodistes i experts en comunicació política més fitxes per continuar jugant a ser protagonistes en el circ mediàtic.

En algun moment potser vem creure que la regeneració de Carretero era real, fins que es va topar amb la lògica de les estructures polítiques. I es va acabar el somni perquè totes les bales que tenien els sobiranistes era aquesta. A partir d’ara ja poden comptar que la nova bala serà el càlcul electoral, i més si finalment entra Laporta. Els experiments els deixarem per quan l’abstenció arribi al 60% i les audiències de Polònia es desplomin perquè ja no interessi ni la sàtira dels polítics.

Laporta ve a sumar-se a tots els altres, no regenerarà res però serà un divertimento. I el més trist és que alguns amb això ja es donen per satisfets.