Tornem de les vacances preparats pel que serà un curs polític d’allò més interessant. Amb una precampanya que ja fa molts mesos que és una campanya poc o gens encoberta, les forces polítiques van situant-se com poden a la graella de sortida més variada i prometedora dels últims anys.
El primer amaniment, i el més entretingut, l’han posat les forces independentistes acabades de sortir del forn. Solidaritat Catalana i Reagrupament fan com les parelles modernes, o pretesament modernes, que diuen que ni junts, ni separats, sinó tot el contrari. Han passat dos mesos, menys i tot, i de les noves formes de fer política s’ha caigut en el partidisme grisós de tota la vida. Coses de principiants, suposo.
El segon és la batalla pel canvi que necessiten els catalans i catalanes del centre. Del centre de l’electorat, s’entén. Mentre als carrerons uns es barallen per la independència, pel castellà maltractat, pels toros maltractats, i per altres eixos d’interès “general”, a la Plaça de la Vila els dos germans grans volen portar una bandera del canvi que entenen és la més valorada pels ciutadans.
Cap dels dos ataca cap canvi de rumb magistral ni cap fòrmula màgica que sedueixi definitivament a l’electorat. L’un juga al desgast de l’altre, ajudat per la crisi i per la tensió estatutària, i l’altre juga a enmirallar-se en allò de qualsevol temps passat [pujolista] va ser pitjor. No és cap miracle de l’estratègia política però, com a eixos de campanya, en veiem de pitjors cada dia per los madriles.
En tercer lloc tenim aquells partits que lluiten per sortir a la foto i que prou feina tenen. ERC podria sortir beneficiada de la batalla dels nouvinguts i salvar els mobles mínimament. Ves a saber. El PP juga en el mateix camp i amb la mateixa disposició tàctica, així que és d’esperar que tingui el mateix públic d’eleccions passades. I per Iniciativa sembla que l’únic futur a mig/llarg plaç, més enllà d’aquestes eleccions, és entrar un partit nacional fort, que es podria estar gestant, i que emularia altres experiments europeus que han tingut cert èxit en algunes places.
I per últim, en un racó ben amagadet de l’escenari mediàtic, hi trobem l’espanyolisme outsider. El defineixen l’excessiva divisió de forces polítiques (Ciutadans, UPD, i Nebrera), les ganes de gresca, i un escenari electoral força desolador. En fi, tot distreu.
Tenim l’estadi llest, la pista degudament preparada, els mitjans atents a qualsevol moviment, la xarxa tensionada, i els participants llestos. Només ens falta saber la data de l’event i és probable que aquesta setmana sortim de dubtes, així que agafeu crispetes, begudes i prepareu-vos, serà entretingut.
Comentaris