Nevada a Girona

A hores d’ara ningú nega que ahir la comunicació institucional va ser un desastre. Des de la inseguretat de Boada, passant per un Hereu que va tenir a bé comparèixer als mitjans a les 21.20 de la nit, fins a un encarregat de Protecció Civil que ningíu sabia on estava. La nevada anava cobrint Catalunya i la informació de les institucions arribava amb comptagotes i, llevat excepcions, de forma ineficient. Al final, van ser els mitjans de comunicació, tant els tradicionals com els que han fet el pas al 2.0, els que es van encarregar de traslladar les incidències a la ciutadania.

D’altre banda és cert que no som un país preparat per les nevades. Almenys gran part d’aquest. I per molt que hi hagués una previsió metereològica molt clara des del passat divendres, realment ningú havia previst nevades d’aquest tipus (ni tant sols btvmeteo!). Per tant, no podem convertir-nos en ciutadans impacients sense intentar comprendre abans l’abast del problema i d’entendre que nosaltres també tenim una responsabilitat individual en tot això. Ahir, qualsevol amb dos dits de front sabia que tot es colapsaria i que hi haurien problemes.

D’entre totes les queixes d’usuaris de transport públic, conductors, transportistes, que he llegit, crec que val la pena d’extreure el gra de la palla. Per una banda hi ha la queixa que té tota la raó de ser i és aquella que diu que la comunicació per part de les administracions, així com també per part de TMB, FCG, i Renfe, va ser molt deficient. En moltes ocasions els ciutadans van estar desatesos, no en mitjans, que evidentment no eren els suficients perquè normalment no neva, si no en informació. Per l’altre banda hi ha els atacs a Saura, a Boada, a Hereu, i a tot quisqui. Són queixes legítimes que busquen la responsabilitat de tot plegat i a la vegada busquen una altra cosa. I és que quan hi ha aquest tipus de situacions sempre es busquen responsabilitats en les institucions, però evidentment la intensitat de les nostres demandes vindrà marcada pel biaix partidista. Si són els nostres ens queixarem, però menys, si són els altres, anirem amb tota l’artilleria.

I els partits, clar, no poden ser menys. Ara CiU i PP ataquen la gestió del Tripartit, i fa 9 anys la situació era a la inversa. No ho poden evitar. El joc polític no para mai, encara que per seguir-lo hagis de dir coses que després, quan siguis al govern, s’et poden girar en contra.

Avui als mitjans m’agradaria veure les disculpes dels qui han comunicat poc i malament, i la responsabilitat política dels que ja saben el que és estar en aquesta situació. Però sembla que no tindré tanta sort.

Foto de Xavier Torrado publicada a Avui.cat
Tagged with:
 

Toros

ILP

Poques coses queden per dir al voltant del debat generat per la ILP antitaurina. Hem escoltat i llegit raons a favor, raons en contra, i un debat ciutadà molt encès al voltant d’una temàtica que està plena de matisos i que no és de fàcil solució. I al voltant de tot aquest circ mediàtic s’han filtrat un parell o tres de detalls que crec que val la pena tenir en compte.

En primer lloc, hem vist com el PP necessita recórrer a aquests eixos que reforcen l’electorat dels seus feus i a la vegada amaguen una mica la falta de propostes de pes en camps que són d’interès general com l’economia. La resposta del govern central, el de la Generalitat, i fins i tot de CiU, no podia ser més bona. Senzillament no han entrat al tema i han deixat clar que no pensen convertir aquest debat en un tema central de l’agenda política, ni a Espanya, ni a Catalunya. Això desarma l’estratègia del Partit Popular deixant a la llum la problemàtica principal d’aquesta, i és que ha anat a remolc d’un debat que tampoc tindrà molt més recorregut i que com es va veure al Parlament va deixar la qüestió identitària de banda.

En aquest sentit, els promotors de la ILP han encertat de ple al no entrar en el debat identitari, i és que encara que alguns ho neguin l’eix no era aquest. La discusió s’ha centrat des de bon principi en els factors físics i en els culturals, i això és el que ha permès que es transformés en un debat poc polititzat a pesar de tot. Altre cosa és que en ocasions les compareixences hagin deixat molt que desitjar, i que, tal com descriu el diputat Francesc Sancho, la demagògia d’uns i altres podria fer que el procés acabi en res.

I per últim un factor que he sentit poc aquests dies i que és un dels arguments de més pes dels protaurins arreu d’Espanya; el negoci al voltant dels toros. En total, a Espanya els toros generen uns 3.000 milions d’euros i 150.000 llocs de treball de forma directe i indirecte, localitzats sobretot a Andalusia, Castella i Lleó i Extremadura. Durant el 2009 ha suposat el 1,5% del PIB, i això que tampoc s’ha escapat de la crisi. Aquestes dades, però, tenen poc a veure amb el que passa Catalunya. Aquí es celebren menys de 20 corrides a l’any i les subvencions són indispensables per la seva supervivència. No és un eix clau això?

Tot plegat ja veurem com acabarà. De moment queda clar que el PP ha errat el tir, que els representants de la societat civil al Parlament no han sapigut trobar llocs comuns i que de diners se’n parla poc.

 

Donat que demà es celebrarà el Ple extraordinari per la crisi econòmica he pensat de publicar algunes dades que són conegudes de sobra però que no està de més recordar. Bàsicament es tracta d’un recull de les opinions dels ciutadans al voltant de la situació econòmica de Catalunya i de la resposta dels polítics envers aquesta.

Situació econòmica:

  • El problema principal de Catalunya: Atur i precarietat laboral (45,4%), Insatisfacció amb la política (15,2%) i Funcionament de l’economia (10,3%).
  • Valoració situació econòmica actual: Molt bona (0,6%), Bona (12,3%), Ni bona ni dolenta (18,9%), Dolenta (46,8%), Molt dolenta (19,3%)
  • Fa un any la situació era: Millor (5,2%), Igual (20,1%), Pitjor (73,1%)
  • D’aquí un any la situació: Millorarà (33,6%), Estarà igual (35,4%), Empitjorarà (24%)

Sense novetats. Un 66% creu que la situació econòmica és dolenta o molt dolenta, i a pesar de que no ens situem en el pitjor moment de la crisi i que pensem que almenys no anirem a pitjor, el 70% dels enquestats afirma que els tres principals problemes de Catalunya tenen a veure amb la situació econòmica.

Actuació dels partits:

  • Quin partit pot donar millor resposta: PSC (8,2%), CiU (13,1%), ERC (2,9%), PP (4%), ICV (2,4%), C’s (0,4), Altres (2,2%), Cap (49,9%)
  • Suport a cada partit pels seus votants: PSC (24,9%), CiU (43,5%), ERC (15,3%), PP (48,9%), ICV (26,9%), C’s (15,7%).
  • Opinen que cap partit pot donar resposta: PSC (49,9%), CiU (36%), ERc (60,4%), PP (28,3%), ICV (49,1%), C’s (49%), Abstenció (55,2%)

Aquí sí que tenim alguns titulars. Primer. Sembla que entre tots hem assumit que, sigui pel motiu que sigui, cap partit pot donar resposta a la crisi econòmica. El partit que més suport rep és CiU amb un 13,1%, lluny del 49,9% que creu que cap hi pot fer res. Segon. La obvietat del dia: governar en temps de crisi és mal negoci. Més enllà de fatigues i no fatigues, el que sembla evident és que molts votants del Tripartit han perdut la confiança en la capacitat d’aquest d’aportar solucions en matèria econòmica. ERC rep un suport del 15,3% dels seus votants, PSC un 24,9%, i ICV un 26,9%.

Tercer. A part de la tradicional fidelitat contra vent i tempesta dels votants del PP cap al seu partit, l’altre partit que surt clarament afavorit és CiU. Menys desgast a l’oposició? Qualitat de les propostes? Valoració del líder? Fidelitat per sobre de cojuntures econòmiques dels votants de dreta? Vosaltres direu.

Per cert, us proposo un dilema sobre el debat al voltant de l’Impost de Successions:

El que diu la Generalitat vs. el que diu CiU.

A algú li queda clar qui menteix i qui diu la veritat? A mi tampoc.

Tagged with:
 

Posicionaments

Sembla que el petit reducte format per Antoni Castells, Montserrat Tura, Marina Geli i Ernest Maragall ha decidit passar a l’acció tot preparant l’escenari per les eleccions del pròxim novembre. L’últim episodi, i el més revelador, el trobem en l’article publicat ahir pel conseller d’educació, que va enviar un altre dard al seu partit, i de passada, al Tripartit.

El missatge central és clar i per molts no és una sorpresa. Fa molt temps que el PSC va rebutjar convertir-se en una força política amb potència suficient com per governar en solitari a Catalunya. No explícitament, evidentment no ho perseguien com un objectiu, però sí a través de determinades decisions que l’han dut al carreró sense sortida en el que es troba actualment i que en els pròxims dos anys pot fer que perdi el poder a la Generalitat però també en altres places importants com Barcelona o Girona.

El principi del final va començar amb la reedició d’un govern Tripartit, el qual bé es podia interpretar com una aposta provisional tot esperant que CiU, desprès de 23 anys d’acomodament, sucumbís a les tensions internes i es trenqués. No ha estat així i ara els socialistes es troben en una situació d’indefinició en la qual el sector més catalanista hi troba un forat per fer notori el seu malestar.

És cert que aquestes manifestacions no han arribat ara per casualitat, però no estic d’acord en que només formin part d’un joc d’escacs post-electoral. Aquest sector veu al PSC com un partit central en la política catalana, capaç fins i tot de ser la força majoritàtia sempre hi quan sigui capaç d’apostar per la confrontació amb Madrid i, en conseqüència, per un grup propi. La seva aposta és governar sols, i per aconseguir-ho necessiten seduir el centre de l’electorat català.

L’altre sector del partit, el dirigent, no ho veu així. També aspira a governar en solitari però ho entén des d’una òptica de cooperació amb l’aparell central del partit. Segons ells, 25 diputats a Madrid dins del PSOE ajuden més que no pas 20 en un grup propi, encara que de fet no els pertanyen i a més no serveixen per guanyar-se el respecte d’uns barons que no han tingut cap contemplació amb acabar, de moment, amb les possibilitats de Chacón per arribar a Moncloa.

Com deia al principi, el conflicte no és nou. Va amb l’ADN d’un partit que des del seu naixement ha hagut de fer equilibris entre els dos bàndols, equilibris que masses vegades els han allunyat de la possibilitat real de governar. De moment, sembla que encara no han après la lliçó i que tot continua igual. Potser ho faran quan perdin el govern, o algunes alcaldies i diputacions. O potser no.

Tagged with:
 

Laporta & Company

Amb un panorama econòmic que cada vegada està més enfangat i un panorama polític no gaire millor, sembla que la campanya electoral que ja amenaça no permetrà veure grans canvis en la regeneració política que molts hem demanat i alguns s’han atrevit a prometre.

Els partits diuen que sí, que ho tenen en el seu plantejament estratègic. Uns aposten per la gestió propera i la solució dels problemes reals, uns altres per un govern fort que englobi la majoria dels catalans, uns altres per un govern social i ecològic, i per últim apareix Reagrupament i parla d’una regeneració democràtica que s’ha trencat només començar.

Tothom escombra cap a casa i ningú posa solucions reals sobre la taula. Ningú parla de transparència, ni de canvis en el sistema electoral que beneficiin a la ciutadania i no a ells mateixos, ni d’Open Government, ni de tantes altres coses. Parlen del de sempre però revestit. I enmig de tot aquest panorama apareix en Laporta, l’exemple de que la política mediàtica no agonitza si no que està en el seu moment més àlgid.

Què aportarà aquest personatge a la política catalana? Doncs a Reagrupament una dòsi extra de moral per entrar al Parlament, a alguns electors un motiu, tant estúpid com qualsevol altre, per acostar-se a les urnes, a CiU, ERC i PSC un mal de cap, i als periodistes i experts en comunicació política més fitxes per continuar jugant a ser protagonistes en el circ mediàtic.

En algun moment potser vem creure que la regeneració de Carretero era real, fins que es va topar amb la lògica de les estructures polítiques. I es va acabar el somni perquè totes les bales que tenien els sobiranistes era aquesta. A partir d’ara ja poden comptar que la nova bala serà el càlcul electoral, i més si finalment entra Laporta. Els experiments els deixarem per quan l’abstenció arribi al 60% i les audiències de Polònia es desplomin perquè ja no interessi ni la sàtira dels polítics.

Laporta ve a sumar-se a tots els altres, no regenerarà res però serà un divertimento. I el més trist és que alguns amb això ja es donen per satisfets.

Tagged with: