Pocs catalans desconeixen a hores d’ara el concepte de pacte fiscal. O, millor dit, l’objectiu del pacte fiscal. Aquell que l’Artur Mas va marcar des de l’oposició i sobre el que tot el govern actual insisteix en bloc. Aquell que La Vanguardia s’afanya en mostrar com la sortida lògica -i desitjada per molts sectors del país- a l’atzucac en que ha caigut la relació Catalunya-Espanya i al suposat procés de recentralització que ens amenaça a tots els catalans els propers anys.

Segons el CEO el 75% dels catalans defensa la necessitat del concert econòmic. Aquestes dades són mig camí del que necessitava CiU per legitimar la seva política. Amb el concert econòmic les grans retallades no ho serien tant. L’altre meitat la va aportar Deloitte amb una auditoria tan eficaç que per 885.000 € ens va assegurar que el nostre dèficit era quatre dècimes pitjor del que creiem. El govern es va afanyar a recordar, altre cop, el desastre financer del Tripartit. Molt pocs van tenir temps per entendre que l’explicació d’aquestes quatre dècimes es trobava en el nou sistema de càlcul introduït  per l’IGAE.

El discurs del nacionalista victimista torna a ser el gran protagonista de la vida política catalana. La mesura de totes les coses no és el que podem fer pel país sinó el que els altres -sigui aquí o a Madrid- no ens deixen fer.

I és en aquest escenari on qualsevol argumentari que plantegi una situació dissonant no hi troba bona rebuda. La demostració la vem tenir fa uns dies quan es van conèixer les dades de liquidació del nou model de finançament corresponents a l’any 2009. Les referències a la prema i el circuit mediàtic català van ser pràcticament inexistents.

Aquest desert informatiu i d’interès ciutadà és curiós tenint en compte que amb les dades vem constatar que:

• En el moment de tancar el pacte es va fer la previsió de que aquest suposaria 2.030 milions adicionals per Catalunya el 2009. Al final aquest augment va ser de 2.421 milions respecte l’anterior model (2001) pactat entre CiU i PP.
• Amb aquests resultats Catalunya es situa la 4ª CCAA en  recursos per habitant (2.143€ /hab.) mentre que amb l’anterior era la onzena.
• Aquests 2.1431€ per habitant signifiquen que Catalunya se situa per sobre de la mitjana espanyola i representa una millora de recursos per habitants d’un 5% respecte la previsió.
• En total, és un 18% més de recursos/habitant respecte el model anterior, quan la mitjana per la resta de comunitats ha estat d’un 12%. Catalunya passa a ser la quarta CA en aquest índex.
• Catalunya passa de la 8ª a la 13ª posició en el rànquing de dèficit de les CCAA. Només dues CCAA de règim comú (de 15) tindrien un dèficit inferior al català.

Totes aquestes dades parlen d’un model favorable per Catalunya. Un acord de finançament que ja era bo en el moment de tancar-lo i que encara ha estat millor al comprovar que la previsió feta llavors va pecar de prudent.

Ningú n’ha parlat.

És evident que el PSC està lluny d’una centralitat política -i electoral- que ara mateix és territori convergent. La línia argumental a la que feiem referència abans (herència tripartit més maltractament de l’estat) que tan bé suministren el portaveu Homs i companyia ha arribat al punt que es volia. No hi ha un discurs únic, però gairebé.

El catalanisme oficial canvia el seu fil conductor. Ja no som el que fem -o hem fet- sinó el que podríem arribar a fer. La mesura és la capacitat de generar tensió amb Madrid. I el que és pitjor, funciona. Com sempre havia funcionat. El catalanisme que marca objectius futurs -més o menys llunyans- i que ens emplaça a conseguir-los sota etiquetes tan estrambòtiques com l’anunciada “Transició nacional”.

Funciona perquè en bona mesura som així. Ens omplim la boca d’horitzons que volem conquistar i de camins per fer, i la majoria no tenim ni idea de quin tros hem caminat, ni tenim cap interès per saber qui n’ha estat el responsable. Especialment si aquest és membre d’un partit tan poc sospitós d’afavorir Catalunya com el PSC.

Les vacances i les feines per un nou projecte -que veurà la llum espero en algun moment abans de 2012- han deixat el bloc abandonat. Però no, això encara no és un pantà. Hi torno. Veurem amb quina freqüència actualitzo però intentaré mantindre això com és degut.

Del nou curs polític evidentment toca parlar de la llengua. Un atac frontal que a aquestes alçades del partit “electoral” no sorprèn a ningú. El tensionament de l’electorat arriba en el moment just i ho fa per tots els costats. Potser pel costat català a alguns els hi costa més de veure, però també hi ha teca.

Avui Pere Ríos, ens posa en alerta d’un fet que ha passat per alt tota la premsa catalana. Resulta que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va aprovar el passat 18 de juliol una sentència que defensa el model actual d’immersió lingüística i que preval sobre l’auto del Tribunal Superior. Per què no n’havíem sentit a parlar? Ara ho veurem.

Acabem de saber que el mateix TSJC ha suspès l’ultimàtum a la Generalitat fins que no es resolgui el recurs que aquesta va presentar. Com diu Ríos, aquest recurs és la prova de que el govern d’Artur Mas coneixia la sentència del 18 de juliol ja que la va utilitzar en la seva redacció.

És a dir, coneixia la sentència favorable des del passat juliol però no ha dit res. El motiu, segons Presidència, és que no es volia entrar en conflicte amb el TSJC al denunciar la contradicció de les dues sentències.

La setmana abans de la diada, i amb tot l’ambient caldejat, a Palau ningú va considerar important que 17 dels 24 magistrats del TSJC donessin suport al model actual. Es podria haver informat millor, però la temptació d’aprofitar la mobilització ciutadana, posar-hi una mica més de la seva part i endavant que el 20N és aquí mateix, va ser massa forta.

El nucli dur del govern coneix perfectament la lliçó. El tensionament amb Espanya és part de l’estratègia guanyadora. Legitima el discurs, li dóna cos a l’invent de la “transició nacional” i allunya els fantasmes de les retallades. Cortina de fum, li diuen els experts.

Cal que tots en siguem conscients. L’atac a la llengua és real. Els arguments que el volen justificar es desmunten fàcilment però el clima polític de (re) centralització de l’estat és favorable. Per això cal que a Catalunya la defensa sigui en bloc i aprofitant tots els arguments a l’abast.

El tema és prou important com per jugar amb tacticismes.

No ens quadra veure a ICV triant a CiU com a soci de govern a Sant Feliu de Llobregat o a PP i ERC governant junts a Mont-Roig del Camp. Els nostres marcs habituals, la posició en la que situem els partits a l’eix ideològic i al nacional, ens diu que aquests escenaris no tenen sentit.

Ahir pel Twitter parlaven de pactes antinaturals. Hi havia la queixa de que el vot no serveix de res si després les negociacions per la formació de govern han de generar pactes d’aquest tipus. Quan dues opcions aparentment tant distants acaben pactant el votant pot sentir-se decepcionat.

Jo no hi estic del tot d’acord. Crec que cometem l’error de pensar que les dinàmiques a Catalunya es converteixen en norma a tots els municipis. Però no coneixem les 947 realitats de tot el territori.

Partim de la base de que la decisió dels ciutadans no només és sobirana sinó que a més és racional. I que quan aquesta decisió es defineix en majories no suficients llavors seran els partits els que la interpretaran. O millor dit, ho faran les agrupacions locals d’aquests partits.

Aquesta interpretació vindrà condicionada, evidentment, per diverses variables: possibilitats de governar, programa presentat, respecte al posicionament de partit (llista més votada, principi ideològic), decisió dels militants, etc. Però encara en diria una de més important a la que ningú, ni analistes ni partits, donen suficient importància: la relació personal.

Quatre anys de desgast constant, de discussió, d’enganxades a plens, als mitjans, a qualsevol àmbit públic o privat, pesen més que decisions de l’àmbit polític. A vegades pot ser entre dues llistes concretes, independentment del color polític, i altres vegades pot ser un problema entre govern i tota la oposició, el que normalment genera a posteriori aquest pactes de tots contra un.

A nivell local els ciutadans en molts casos coneixen aquests conflictes i -aquí és on poso la pota fins al fons- no crec que sigui gens descartable que l’afinitat o la distància respecte els candidats converteixin aquests conflictes en una variable molt important en la decisió del vot.

Ens pot agradar o no. Ens pot semblar que si la política es decideix a l’àmbit personal llavors és que alguna cosa no va bé. Podria ser, però el cas és que això succeïx. Només heu de seguir notícies a mitjans locals o preguntar si coneixeu algun cas proper, i veureu com és aquest motiu el que s’amaga darrera de molts d’aquests pactes “antinatura”.

El que fa Falcó -o CiU, per extensió- és tactisime polític del dolent. Sobretot perquè tant bon punt anuncies que seràs coherent amb anys i anys de donar la llauna amb el tema i que respectaràs la llista més votada a Badalona, apareix una notícia que diu que a El Vendrell faràs tot el contrari.

Cal ser honestos amb aquest tema. Ningú respecta la llista més votada per millorar la salut de la nostra democràcia. És una excusa més per justificar conjuntures post-electorals. Sense més.

Tenim un sistema parlamentari el tret distintiu del qual no són precisament les majories absolutes. Menys aquí, donada la regla electoral proporcional que transforma els nostres vots en escons. Un cop efectuada aquesta transformació és quan comença el joc de minories i majories, i en aquest són els partits, no els ciutadans, els qui decideixen qui governa. Això és així.

I sí, molts cops decideixen formar governs de coalició entre formacions amb menys representació. I, oh sorpresa, això és una garantia de salut democràtica.

Però no ho entenem. O algú no ho vol explicar. I així ens va, que diem que la gent no entén de ciència política quan el que de veritat no entén és la incoherència.

L’únic amb el que no estic d’acord amb en Saül és que la llei sigui un atac al Tripartit. Opino com en Joan Ignasi Elena: en realitat és un atac a molts drets.

Sembla que tot hi cap sota el paraigües del dèficit i l’austeritat que marca Mas-Colell.  La Llei Òmnibus és una declaració ideològica  de primera magnitud, com ahir deixava clar en Francesc Valls.

Un exemple ens valdrà per entendre-ho. Un dels punts importants de la llei és la congelació de la llei de barris, els efectes positius de la qual són de sobres coneguts. Segons apunta Valls -no he pogut confirmar la dada- la partida d’aquesta llei pel 2011 rondava els 50 milions d’euros. Poc o molt una quantitat similar als 51 milions d’euros que es deixaran d’ingressar, segons el govern, per l’eliminació de l’impost de successions, i força menor als 157 que es preveia  a la memòria econòmica de la llei.

Múscul ideològic que fa molt poc per la coherència en l’acció de govern. No es poden prendre decisions “amb seny” amb una economia malmesa per la crisi i aplicar mesures incomprensibles com aquesta. Tampoc hi ajuda convertir-se amb els defensors de la pàtria davant l’espoli de l’estat i a la vegada cedir les claus de la governabilitat al PP.

Per suposat això últim obra les ferides lògiques en un partit nacionalista. Peces clau del govern local com en Carles Puigdemont, proper alcalde de Girona, ho tenen clar: La via del PP no porta enlloc.

Estic d’acord amb els dos arguments. La crisi ens pot servir per explicar la major part dels canvis de govern dels últims 3 anys, sobretot quan ve acompanyada d’un desgast del govern generat en altres àmbits a part de l’econòmic.

Dit això, el que ahir pretenia era posar de relleu els trets específics dels guanyadors de les eleccions a Itàlia. Tant és si Berlusconi els hi ha posat les alcaldies en safata. La qüestió és que ells, abans de guanyar a la dreta, han fet el mateix amb els candidats oficials del PD i ho han fet marcant un perfil d’outsider.

Si alguna cosa ens diu aquest fet és que l’esquerra, més que mai, continua en una crisi profunda, i que més enllà de les conjuntures i els canvis de govern puntuals, cerca solucions però segueix sense trobar el rumb.

Ho vaig dir després de les eleccions a Baden-Württemberg i de les regionals franceses. El problema el té el socialisme europeu. A Alemanya els Verds avancen per l’esquerra i el SPD es queda encallat pensant ves a saber què. A França guanyen les regionals amb figures tradicionals de l’aparell del PS, sí, però perdent vots (en percentatge) respecte el 2004 i amb una participació a la baixa.

El Labour va començar bé fent un canvi de líder inesperat. Un look left en tota regla que de moment però no es materialitza. Sembla que els laboristes han decidit confiar que el desgast de govern faci la seva feina i els hi permeti guanyar petites batalles. Crec que s’equivoquen. La iniciativa encara és del costat de Cameron i el desgast l’estan monopolitzant els liberals.

Ho deia ahir, contra Berlusconi s’hi viu molt bé. Però davant d’aquesta premissa, mentre el PD s’acomodava i esperava el torn, partits minoritaris d’esquerra s’han espavilat per treballar el missatge i fer aliances amb tots els moviments socials que estan despertant a Itàlia com ara el Popolo Viola.

Des del meu punt de vista, la conclusió d’ahir no és “perquè guanyen a la dreta”, sinó  ”perquè han guanyat a una esquerra amb la que tampoc volen tenir-hi res a veure”.

Més enllà d’aquest fi de cicle aparent i partint de les victòries sonades de l’esquerra a Nàpols i Milà, analistes com en Vicenç Lozano, han apostat per Itàlia com a nova via per l’esquerra europea. L’exercici potser és precipitat però no deixa de tenir cert sentit.

És cert que en ambdós casos els derrotats no són només les coalicions de dreta sinó també els aparells carrinclons del PD.

A Roma, Pisapia va vèncer les primàries amb el suport del SEL, el partit del mediàtic governador de Pulla, Nichi Vendola. Amb un discurs de canvi, concreció de mesures i tolerància envers tot tipus de col·lectius (immigrants, gitanos, gais, etc.) Pisapia va aconseguir posicionar-se com una alternativa vàlida pels moviments obrers i per la burgesia industrial del nord, justament el que no havien aconseguit els candidats del PD els últims 18 anys.

A Nàpols, De Magistris ho ha tingut relativament fàcil per desmarcar-se d’un PD que després de 10 anys en el poder municipal i 15 en el regional, pràcticament no es podia diferenciar de les opcions de la dreta. Bassolino havia convertit el partit en un habitual de les acusacions de clientelisme, fet que va obligar a D’Alema, president del PD, a manifestar que tota la cúpula del partit donava suport a De Magistris sense fissures. El resultat, victòria aclaparadora del candidat de la Itàlia dels Valors.

En poques paraules, l’esquerra que triomfa és aquella que avança per l’esquerra al PD i al seu aparell. No és la millor conclusió. Els dos resultats tenen trets diferencials i propis que no els fan extrapolables a nivell nacional, i molt menys al futur de la socialdemocràcia europea. Però són un principi.

Han aconseguit mobilitzar col·lectius que en molts casos ja no creien en els partits i han fet convergir aquests amb altres votants tradicionals del PD o antics comunistes. I ho han fet a partir d’uns eixos molt clars i amb un exercici de comunicació del qual alguns en podrien prendre bona nota de cara al 2012.

Sí, d’acord que contra Berlusconi es viu millor. Però en la interpretació d’aquests resultats potser hi trobem claus més profitoses pel futur de la socialdemocràcia que no pas a d’altres eleccions recents, com la victòria del PS francès del passat mes de març.

Des del 2003 el PSC ha perdut 120.000 vots a Barcelona. Iniciativa en el mateix període n’han perdut gairebé 30.000. Potser els hi convindria més fer un exercici conjunt amb els seus socis espanyols i pensar si de veritat estan satisfets amb els resultats.

2. PxC és notícia a tot arreu amb els seus 67 regidors i els 65.905 vots. Les CUP, amb menys vots (62.111), però amb 101 regidors ho tenen més difícil amb els mitjans. D’acord, preocupa l’efecte Anglada amb el seu García-Albiol-extended-version, però que les CUP hagin tret a ERC de més d’un ajuntament també hauria de valer uns quants titulars.

3. La participació. Sembla que tots, polítics, mitjans i ciutadans, hem assumit que les municipals són unes eleccions de tercera. D’aquell 68,86% de l’any 1987 hem baixat fins al 55,01% de 2011. I encara he llegit algú que deia: “Ei, que hem pujat dos punts respecte el 2007″. Sí va, obrim el cava.

La derrota de la política de proximitat o, com em deia ahir el Benet Fusté, el triomf de la política mediàtica.

4. L’espai electoral municipal podria patir un augment de la fragmentació en ciutats petites i mitjanes, a la vegada que sembla que queda vetada l’entrada d’opcions amb representació parlamentària com Ciutadans (1,22%) i Solidaritat (1,1%).

5. CiU obté un monopoli contundent però cal no perdre de vista que la federació haurà  d’aprendre  a governar amb pactes estables o puntuals. I dic aprendre perquè ho haurà de fer en ciutats grans i no en municipis menors com fins ara. És el cas de Barcelona, Girona, Mataró, Igualada, Manresa o Vilafranca. Amb les incògnites dels pactes que podrien tancar amb el PP a Tarragona i Badalona, i que per força condicionaria tota la resta.

Serà interessant de veure.

1. No és una revolució. Molt bé, etfelicitofill per tardar quatre dies en treure aquesta gran conclusió. Estem al segle XXI i diria que la joventut les revolucions les consulta a la Wikipèdia o les imagina en els hypes d’Arcade Fire. Això és una protesta. De les de tota la vida. O no, millor que les de tota la vida. Aquí no demanen impossibles. És una protesta complexa (ara hi entrarem en això) però no una revolució.

Ah, si ets un manifestant que està acampat i també penses que és una revolució seria millor que ho deixessis estar. La decepció pot ser d’escàndol.

2. Algú sap qui són? No. Molts estan temptats de dir que són integrants dels grups antisistema de tota la vida. Crec que les imatges d’ahir de Madrid, les manifestacions de diumenge i els milers de testimonis a la xarxa i fora d’ella ho desmenteixen rotundament. Dit això crec que fer-ne un retrat sociològic és difícil. La majoria estan d’acord en que són joves amb estudis i a l’atur. Sí, segur que d’aquests n’hi ha molts. Però no només. Crec que l’explicació la trobarem en l’origen de tot plegat.

3. On comença tot plegat? Coincidim a dir que la crisi és el gran detonant de les protestes i la xifra del 41% d’atur juvenil s’ha repetit fins a la sacietat. Però hi ha més, molt més. La satisfacció amb el funcionament d’una democràcia i la valoració de cada moment polític són dues variables que van completament lligades a la valoració de la situació econòmica. Dit això, us podeu imaginar la tendència dels dos indicadors des del 2008 ençà. Però hi ha més. Des de que són mileuristes i tenen problemes per emancipar-se i tenen problemes per desenvolupar-se professionalment en un model productiu d’allò més cañí, que els joves estan emprenyats. Això és d’abans de la crisi. Però n’hi ha més.

Hi ha Camps, hi ha Gürtel, hi ha els sous dels ex-presidents, i sobretot, sobretot, hi ha la sensació de que el sistema és incapaç d’integrar com a seus els canvis que afecten a la societat digital. Digital per la manera de fer i pensar i relacionar-se, no per les maquinetes que diria la meva àvia.

4. Contra qui? Hi ha unes organitzacions públiques (partits, sindicats, moviments tradicionals, lobby’s) que estan deslegitimats. Sí, els partits i els representants públics són els que més reben però la resta no es queden lluny. I la prova és que ningú vol cap organització en aquesta protesta.

La bona notícia és que pel que hem pogut veure no es parla gens de substituir els actors existents sinó que es pretén transformar-los per la via més racional, la redacció de nova legislació. El que alguns han resumit amb un: No volem treure els partits, volem baixar-los al carrer.

5. No saben ni que volen. Correcte. No ho saben. Camins n’hi ha però ells de moment no concreten. De totes formes, com diu en Roger Senserrich d’això depèn que aconsegueixin alguna cosa. Au, llegeixi, llegeixi, que no hase falta dicir nada más.

6. Això no canviarà res. Estem d’acord. O no. Que un moviment d’origen ciutadà ocupi portades, tertúlies, obri els telenotícies i arribi als mitjans extrangers és quelcom que passa més aviat poc. Si a més és un moviment que neix sense associacions fortes darrera la cosa ja adquireix una rellevància especial.

La mala notícia és que aquestes protestes minvaran i finalment desapareixerant sense una llei electoral nova, per posar un exemple. No és sostenible més enllà de les eleccions i els seus efectes pel 22m diria que seran mínims però no m’atreveixo a predir-los la veritat. Vol dir això que serà un fracàs? No exactament.

7. Anirà més enllà? Qualsevol que us digui que això ja es veia vindre, menteix. A tots ens ha agafat en calçotets. A tots. Jo mateix m’enfotia del moviment el dilluns, així que imagineu la credibilitat que tinc ara fent pronòstics. Però en fi, amb dos pebrots.

Crec que en tot aquest tinglado qui més hi té a perdre seran els guanyadors de les eleccions. Sigui qui sigui, i sigui d’on sigui. Que el moviment vagi a la baixa no vol dir que desapareixi. Al contrari. No és possible estar-se al carrer de forma indefinida però si alguna cosa ha guanyat la ciutadania en tot plegat és confiança. Es poden organitzar sense necessitat d’estructures existents, s’informen més enllà dels mitjans, són capaços de provocar l’interès d’aquests, i s’han convertit en el focus dels últims 6 dies de campanya. Autoestima dius? Tota la del món.

Per tant, estimat candidat, si guanyes el diumenge, no cometis l’error de pensar que tot serà com abans quan vegis la Puerta del Sol buida.

8. No és un moviment 2.0. Miri, aquí i ara vostè i jo farem un exercici. Agafarem l’etiqueta “2.0″ i la cremarem, la llançarem lluny, l’eliminarem de la paperera de reclicatge, l’enviarem a l’elixi. No la necessitem, ens molesta. La protesta neix i es reprodueix a Twitter i Facebook i fòrums i Youtube, perquè és el que el 2011 la gent utilitza per comunicar-se i explicar-se les coses. El 2004 eren els SMS’s. Ara són les xarxes socials. I sí, tenen ventatges. A Facebook ho veu el teu entorn més proper, a Twitter ho veu molta més gent i ho veu a l’instant, i amb fotos, i amb vídeos, i amb totes aquestes coses que no cabien en un SMS dels de 15 cèntims la unitat. És una revolució? És un canvi, probablement cap endavant. Per tot el que suposa en els aspectes comunicatius però sobretot perquè els mitjans perden definitivament el monopoli de la informació.

9. Els mitjans. Ah, els mitjans. Ha de ser complicat això de perdre el control de l’agenda mediàtica. Ni que sigui per uns dies. Amb lo bonic que és això de fer anar l’opinió pública per on tu vols: amb el poder de les portades, dels titulars del TN, amb aquests tertulians que en saben tant de tot menys de defensar-se als que per Twitter els hi demanen explicacions una mica més coherents que una simple opinió.

Jo si fos ells, els mitjans dic, evitaria sentir-me a part de tot plegat. Això té tot a veure amb ells.

10. És un moviment espanyolista, els catalans hi tenim poc a pelar. Ets un idiota. Ets una persona amb una capacitat d’anàlisi limitada donades les circumstàncies i la magnitud que de moment està adquirint l’invent. (Perdoneu, em veig incapaç de desenvolupar més enllà aquest tema)

*He editat el punt final. Que una cosa és ser poc formal i l’altre una mica faltón. Em faig gran.

Hi ha dues maneres d’entendre i imaginar la política que ve.

La primera és la que veu aquest vídeo i pensa en una nova manera de fer. Política de consens per una cojuntura concreta i amb problemàtiques tant importants com les que té Badalona. Estratègia política al servei d’una realitat local.

La segona és la que està llegint aquest post i el primer que pensa és que estic fent propaganda electoral del partit (o consens de partits) que el firmen. És el que es coneix com Curtdemirisme o tacticisme polític clàssic.

És el que hi ha.

Bola extra: Imprescindible llegir avui “Demagogia Irrespirable” (via Miquel Rosselló)