Poc m’ho pensava que acabaria escribint un post recopilatori de com hauria d’actuar, al meu parè, un polític 2.0. Un tema del que se n’ha parlat extensament, on molts hi hem dit la nostra i hem omplert la xarxa de teories, opinions, exemples i, a vegades, exigències. Aquí va un post més per la col·lecció. Intenta organitzar i classificar, i, amb sort, servir de material de consulta pels interessats.
Guia pel polític 2.0 (I)
1.- Entendre l’entorn. El primer pas i el més senzil. O el més complicat, no ho sé. Quan entres a la xarxa has d’entendre que l’usuari, senzillament, voldrà parlar amb tú. I ho farà al segon, al minut, al cap d’unes hores, quan sigui. Et respondrà, et preguntarà, et felicitarà, et maldarà. Farà el que fem els ciutadans amb els polítics però de més a prop. Si ets a la xarxa has d’entendre la proximitat, la urgència i la obligació de convertir-te en un interlocutor per aquell qui ho desitgi. Si no, senzillament ningú no et farà cap cas.
2.- No és l’eina, és l’ús. Segurament hauràs rebut classes pràctiques per saber com funcionen determinades eines. Un assessor, un company de partit, un amic, un fill, un nebot, ves a saber. El cas és que tens les eines i saps com utilitzar-les. És un pas. Ara cal saber si realment les necessites totes o si l’excés de novetats 2.0 et porta a un escenari on:
- Tindràs temps per actualitzar el teu bloc? Un bloc buit no serveix per a res.
- Obriràs el Twitter més d’una vegada al dia? Un Twitter actualitzat cada 3 o 4 dies no és un Twitter, és una altra cosa.
- Contestaràs a la gent al Facebook? No cal que felicitis tots els aniversaris però no contestar als amics fa lleig.
La conclusió és de calaix. És molt més 2.0 un polític amb un Facebook ben gestionat que un amb 25 eines i cap de ben portada. I és que no es tracta de ser el més modern o geek del barri. Es tracta de sentir-se còmode i de posar-ho fàcil, tant per tu com per als usuaris.
3.- No confondre partit amb partiditis. D’acord, acceptem que el sistema de partits que tenim és el que és i que has hagut de fer-te un lloc dins d’una organització poc avessada a les aventures individuals fora de guió. Ho entenem però els usuaris no volem parlar amb la organització, volem parlar amb l’individu. Per tant, més val criteri propi que consignes, més val reflexions que ReTweets del perfil oficial del partit, més val sortir una mica del guió que no pas parlar del que tots han repetit mil i una vegades.
4.- La qualitat de ser accesible. Lligat amb el punt anterior. Tinc la absoluta certesa [quan absoluta vol dir que ho sospito] que aquells polítics que es mostren més propers i naturals cauen millor a la xarxa. Ja sabeu, la política de les emocions i etc. Un usuari no vol llegir notes de premsa en un bloc de la mateixa manera que no vol parlar amb el mateix polític hermètic que fa rodes de premsa o intervencions al Parlament. L’èxit a la xarxa també depèn de la naturalitat. Amb el rigor que se suposa, clar, però com si fos el veí.
5.- Maniquins. Cada vegada que repeteixo això em sembla absurd però en fi, a los hechos me remito que deia aquell. Ras i curt: si no pots/vols gestionar la teva reputació digital no ho facis, però en cap cas demanis a algú que ho faci per tu. Fer-ho invalidaria completament els quatre punts anteriors i perjudicaria la teva imatge fins a uns nivells que gent com Duran i Lleida o Rosa Díez ja han experimentat.
6.- Entorn. No és fàcil ser un polític 2.0. Els companys de partit molts cops no li donen importància i els usuaris pequem més d’exigents que d’agraïts. El nombre de polítics digitalitzats augmenta però el de polítics enxarxats no ho fa al mateix ritme. Comunicar és important però encara ho és més relacionar-nos i crear comunitat (xarxa) al voltant nostre. Amb això s’assoleixen dos objectius, un de quantitatiu, ja que incrementem el nombre de receptors que reben el missatge, i un de qualitatiu, la credibilitat d’aquest missatge millora ostensiblement.
De moment he escrit 6 punts però en poden ser uns quants més. Espero que la segona part (i les que vinguin) les poguem fer entre tots.
Comentaris