Hi ha dues maneres d’entendre i imaginar la política que ve.

La primera és la que veu aquest vídeo i pensa en una nova manera de fer. Política de consens per una cojuntura concreta i amb problemàtiques tant importants com les que té Badalona. Estratègia política al servei d’una realitat local.

La segona és la que està llegint aquest post i el primer que pensa és que estic fent propaganda electoral del partit (o consens de partits) que el firmen. És el que es coneix com Curtdemirisme o tacticisme polític clàssic.

És el que hi ha.

Bola extra: Imprescindible llegir avui “Demagogia Irrespirable” (via Miquel Rosselló)

Siguem clars i anem al moll de l’os. Per un assessor la forma ho és tot, i el fons (el projecte) és una remor extranya que parla de xifres i d’intencions, i que no quadra entre els consells de telegènia, els 6 principis de la influència segons Cialdini o l’Storytelling. És bo que ho tinguem clar.

Al final li he fet cas al Jorge i he decidit que això no em sembla ni bé, ni malament. És així i tothom qui s’hi dediqui ho ha de tenir clar. El dilema no és si ets capaç de treballar per algú amb qui no convergeixes ideològicament, sinó si ets capaç d’ajudar a vendre un projecte sense ni tant sols saber de què va. Interioritzar el triomf de les politics sobre les policies, i endavant que hi ha crisi i fa molta pujada.

Ara bé, tot té un preu. Si l’èxit de la comunicació està més enllà de l’èxit del projecte, llavors la pròpia comunicació i el gremi que s’està gestant al seu voltant, faria bé de no constuir discursos  relacionats amb la decadència de la política.

És certament hipòcrita parlar de la alienació de la política i els polítics quan tu mateix ajudes a crear-la. Recordem que en la distància entre governants i governats, el gran protagonista és el missatge i el discurs que conté tàctica i estratègia, però que al final té poca relació amb la realitat.

A ningú se li escapa que el màrqueting polític és un element fonamental. Ahir, avui, i sempre. Però potser és hora de recordar-nos a tots plegats que és la creació i la implementació de projectes, i no la comunicació d’aquests, el que genera escenaris de canvi reals.

Aquestes paraules defineixen millor el que volia dir quan parlava de campanya 2.0 que tots els posts que pugui fer. Les diu Bill White, candidat a governador de Texas pel Partit Demòcrata, en aquest article on ell i el seu oponent, Rick Perry, expliquen l’ús que fan dels Social Media.

La frase dóna en la clau de tot plegat. Les converses en profunditat no són possibles en entorns com Twitter o Facebook. El que sí es pot fer és tenir una conversa molt més àmplia, tant per la quantitat i la tipologia de l’audiència a la que es pot arribar com per la varietat de temes que es poden tractar.

Com diria aquell, No hase falta disir nada más.

Ho sé, encara no estem en campanya. Almenys oficialment. De fet, ni tant sols estem en aquell interval de dies que es coneix com precampanya i que ve a ser l’avantmatx. Personalment crec que ja fa mesos que estem en aquest període previ i, sent agosarat (o no), us diria que el passat 5 d’octubre ja va començar la cursa no oficial cap al 28-N.

En qualsevol cas tampoc vull entrar en un debat sobre aquest tema. En realitat tot això només era per justificar un títol, el d’aquest post, i el dels que vindran després d’aquest. He (hem) pensat de fer una espècie de diari de campanya donat que tenim i tindrem la sort de viure’n una des de dins.

Sí, estic parlant en plural. Una novetat que incorporaran aquests posts és que no tots els escriuré jo. Treballem en un equip junt amb la Núria Vega, la Laura Gómez, el Roger Poll i el Guillem López Bonafont, i entre tots us explicarem tot allò que puguem sobre la nostra feina.

No espereu valoracions polítiques, ni ideològiques. Serà un diari de la campanya 2.0 vista des de dins. Farem repàs d’allò que hem fet, d’allò que volem fer, escriurem pensaments a l’aire, anècdotes, etc. Tot el que creiem que pugui ser del vostre interès.

Comencem.

La dificultat d’obrir a la participació certs processos és de sobres coneguda. És molt bonic el relat que parla de campanyes electorals dutes a terme per partits oberts que integren participació i es converteixen en una espècie d’àgora pública sense interessos d’organització. És molt bonic i és falç.

Cal que tinguem clares certes coses:

1. Polítics a la xarxa. Experiments de comunicació directa polític-ciutadà no varien el mapa de joc. Almenys de moment. Mentre el públic sigui tan restringit i les limitacions d’aquestes eines tan evidents tota aquesta interacció és anecdòtica. Positiva, molt positiva, però anecdòtica.
2. Partits a la xarxa. Que els partits augmentin la seva presència a la xarxa no vol dir que s’obrin més com a organització. Un altre cop: almenys de moment. Petits experiments de participació (cartelleria, logos,vídeos, cançons, etc.) són un pas. Un bon pas. Però la seva rellevància és molt relativa i el poder de comunicació continua estan en poder del partit.
3. Xarxes socials de partit. Són una gran idea…per mobilitzar els nostres. No es poden entendre com a eines que pretenen integrar la participació dels ciutadans. O sí. Però en tot cas és la participació d’aquell electorat que ens és afí.

Com deia aquest matí, cal desterrar la idea original de 2.0 d’aquests elements de campanya. L’etiqueta ens ha fet més nosa que servei. Parlar de campanyes digitals o de ciberpolítica ens ajudaria a entendre millor els canvis que les xarxes socials i determinades tecnologies estan provocant en campanyes com la que presenciarem i estem presenciant a Catalunya.

Vegem quins són aquests elements:

1. Nou espai polític. Facebook, Twitter, Youtube i blocs (deixem de parlar d’altres espais sense rellevància) han esdevingut nous canals  per a comunicar l’argumentari de partit. La novetat? Els militants/simpatitzants ens poden ajudar en aquesta tasca. Ho poden fer de forma tradicional, distribuint el missatge vertical que publica la organització, o poden personalitzar i fer campanya amb els seus propis recursos, cosa que també es podia dur a terme en espais analògics. El més habitual és una barreja entre les dues modalitats tot i que és preferible la segona per allò de que és més propera i que es basa en les aptituds de l’activista més que no pas en el seu seguidisme.
2. Presència en tots els entorns. La vocació de fer arribar al missatge per tots els canals possibles no ha canviat. Ho veiem en el cas de la xarxa i també, com a novetat en aquesta campanya, en els dispositius mòbils. L’ús d’aquests ha augmentat de forma vertiginosa en els últims anys i alguns partits ja hi són presents amb diverses aplicacions.
3. Coordinació. Les xarxes -bé, les xarxes no que parlar en genèric no ajuda: facebook i en menor mesura twitter- també ens permeten millorar la nostra capacitat de coordinar les accions i mobilitzar els nostres ciberactivistes. Els action centers encara ens ho posen més fàcil però de moment sembla que només un partit ha apostat per aquesta modalitat a Catalunya. En parlaré en un altre article. Aquí la novetat és que el propi canal ens permet comunicar i coordinar. I sí, si us ho pregunteu, el mail encara es fa servir i molt per això. De fet, el mail encara és el rei en matèria de coordinació.
4. Detecció de talent. O més que talent: de voluntat. De ganes de treballar. Les xarxes (altre cop, Facebook i Twitter sobretot) permeten als partits detectar activistes que en el món analògic potser no haurien descobert mai. Ells són els protagonistes principals de les accions del partit a la xarxa i és per això que adquireixen una rellevància especial en aquests entorns. De les friccions que poden derivar d’aquesta rellevància en el si de la organització també en parlarem properament.
5. La lluita per la notorietat. El punt que justifica els quatre anteriors i que és l’objectiu últim de tota estratègia online. La capacitat per fer que el nostre missatge sigui el més llegit, escoltat o visionat en els entorns digitals. Aquest és l’objectiu principal en un moment de campanya i no cap altre.

Entenc que aquest últim punt sobti o pugui semblar excessivament 1.0 per segons qui. Crec que els discursos que tots hem fet en un moment o altre, sobre la xarxa com un espai on el protagonisme s’aconsegueix en base al diàleg i als processos de col·laboració entre usuaris, ens han fet perdre el nord. En campanya no hi ha debat i gairebé no hi ha espai per integrar la participació externa.

És important tenir tots aquests punts clars a l’hora de planificar la nostra estratègia i els recursos que hi destinem. Si no, correm el risc de perdre’ns en llocs comuns, en definicions que de ben segur seran pràctiques per nous models de participació ciutadana, o nous processos de planificació i disseny de polítiques públiques, o fins i tot en nous mètodes de control de la tasca dels polítics, però que en cap cas ho són en un escenari de campanya política.

Guia pel polític 2.0 (I)

1.- Entendre l’entorn. El primer pas i el més senzil. O el més complicat, no ho sé. Quan entres a la xarxa has d’entendre que l’usuari, senzillament, voldrà parlar amb tú. I ho farà al segon, al minut, al cap d’unes hores, quan sigui. Et respondrà, et preguntarà, et felicitarà, et maldarà. Farà el que fem els ciutadans amb els polítics però de més a prop. Si ets a la xarxa has d’entendre la proximitat, la urgència i la obligació de convertir-te en un interlocutor per aquell qui ho desitgi. Si no, senzillament ningú no et farà cap cas.

2.- No és l’eina, és l’ús. Segurament hauràs rebut classes pràctiques per saber com funcionen determinades eines. Un assessor, un company de partit, un amic, un fill, un nebot, ves a saber. El cas és que tens les eines i saps com utilitzar-les. És un pas. Ara cal saber si realment les necessites totes o si l’excés de novetats 2.0 et porta a un escenari on:

• Tindràs temps per actualitzar el teu bloc? Un bloc buit no serveix per a res.
• Obriràs el Twitter més d’una vegada al dia? Un Twitter actualitzat cada 3 o 4 dies no és un Twitter, és una altra cosa.
• Contestaràs a la gent al Facebook? No cal que felicitis tots els aniversaris però no contestar als amics fa lleig.

La conclusió és de calaix. És molt més 2.0 un polític amb un Facebook ben gestionat que un amb 25 eines i cap de ben portada. I és que no es tracta de ser el més modern o geek del barri. Es tracta de sentir-se còmode i de posar-ho fàcil, tant per tu com per als usuaris.

3.- No confondre partit amb partiditis. D’acord, acceptem que el sistema de partits que tenim és el que és i que has hagut de fer-te un lloc dins d’una organització poc avessada a les aventures individuals fora de guió. Ho entenem però els usuaris no volem parlar amb la organització, volem parlar amb l’individu. Per tant, més val criteri propi que consignes, més val reflexions que ReTweets del perfil oficial del partit, més val sortir una mica del guió que no pas parlar del que tots han repetit mil i una vegades.

4.- La qualitat de ser accesible. Lligat amb el punt anterior. Tinc la absoluta certesa [quan absoluta vol dir que ho sospito] que aquells polítics que es mostren més propers i naturals cauen millor a la xarxa. Ja sabeu, la política de les emocions i etc. Un usuari no vol llegir notes de premsa en un bloc de la mateixa manera que no vol parlar amb el mateix polític hermètic que fa rodes de premsa o intervencions al Parlament. L’èxit a la xarxa també depèn de la naturalitat. Amb el rigor que se suposa, clar, però com si fos el veí.

5.- Maniquins. Cada vegada que repeteixo això em sembla absurd però en fi, a los hechos me remito que deia aquell. Ras i curt: si no pots/vols gestionar la teva reputació digital no ho facis, però en cap cas demanis a algú que ho faci per tu. Fer-ho invalidaria completament els quatre punts anteriors i perjudicaria la teva imatge fins a uns nivells que gent com Duran i Lleida o Rosa Díez ja han experimentat.

6.- Entorn. No és fàcil ser un polític 2.0. Els companys de partit molts cops no li donen importància i els usuaris pequem més d’exigents que d’agraïts. El nombre de polítics digitalitzats augmenta però el de polítics enxarxats no ho fa al mateix ritme. Comunicar és important però encara ho és més relacionar-nos i crear comunitat (xarxa) al voltant nostre. Amb això s’assoleixen dos objectius, un de quantitatiu, ja que incrementem el nombre de receptors que reben el missatge, i un de qualitatiu, la credibilitat d’aquest missatge millora ostensiblement.

De moment he escrit 6 punts però en poden ser uns quants més. Espero que la segona part (i les que vinguin) les poguem fer entre tots.

I ja la tenim aquí, la campanya de les cares amables, dels somriures, dels posicionaments constructius, d’actituds que busquen la complicitat amb un electorat fastiguejat d’escaramusses polítiques.

Aquesta ‘Era de les renovacions’, tal com la defineix en Carles Puigdemont, la vem corroborar ahir quan Montilla va presentar el seu nou equip de campanya. Rodejat per un equip amb cares noves, on evidentment hi destacava en Jaume Collboni (bloc / Twitter), el President Montilla va parlar d’un nou estil, constructiu, que fagi propostes, i que no persegueix a la destrucció de l’adversari.

Inevitablement escoltar aquestes paraules em va transportar a la presentació de la nova imatge de CiU. Queda pels malpensats valorar si aquesta és una decisió que els socialistes han pres a remolc del posicionament del seu principal rival polític, o si realment es tracta d’un moviment lògic obligat per la cojuntura econòmica i pels canvis estructurals que requereix la política desafectada d’avui.

En qualsevol cas, el que està clar és que aquesta batalla pel bonrollisme, per col·locar l’esperança al centre del missatge, la guanyarà, com molt bé va apuntar l’Albert Medrán, aquells que siguin capaços de vertebrar un projecte polític coherent amb aquest posicionament, que no es quedi en simples intencions.

En aquest sentit, sembla que el PSC apostarà per articular tot el discurs al voltant de la figura del President. No és mala idea. Tenen tota la força mediàtica que comporta la presidència avalada per una obra de govern que, ves per on, potser ara sí que es comença a comunicar adeqüadament. En qualsevol cas, l’eix serà el de la construcció del futur. El de les cares amables que entenen la política des d’un altre punt de vista. Un posicionament atractiu però que és complicat que s’interioritzi de bones a primeres, ja que sempre hi ha qui confia en el tacticisme habitual.

Nota al marge. Ho podria semblar però això d’ahir no és una derrota de Zaragoza. Ho explica molt bé en Jordi Barbeta. El secretari d’organització continua a tots els centres de decisió dins del partit, és més, va ser ell qui va propiciar la seva substitució per en Jaume Collboni. Tot canvia però no canvia res. Faltaria més.

El reportatge, dirigit i presentat per Laurence Haïm, volia ser un document de denúncia per una actuació, la d’Obama i el seu equip de comunicació, que es considera està obviant i dificultant la labor de la premsa. Segons Haïm, el President va prometre una transparència exemplar i l’únic que ha fet és allunyar la premsa de la seva activitat diària incumplint així la seva promesa.

Tots aquells que hagueu vist series com The West Wing o que estigueu una mica al cas de la política als Estats Units sabreu que els periodistes afincats a la Casa Blanca són com una especie d’elit amb uns privilegis especials i que  arrossega tots aquells mals hàbits que estant acabant amb la premsa tradicional. Són, si se’m permet la comparació, l’antic règim, la secció més reaccionària del que coneixem com el quart poder.

Ara aquest antic règim està veient com Obama es salta el seu filtre i es dirigeix directament a la ciutadania a través d’Internet amb aparicions a Youtube o d’iniciatives com l’Open for Questions. Pecat capital, deuen pensar. I per això l’ataquen amb el pretext de que això és un atac a la llibertat d’expressió i de premsa, sense adonar-se que seguint aquesta estratègia mentre ells es barallen per uns privilegis que de fet no els pertanyen la gent ja s’està informant d’una altra manera.

Obama va dir que donaria un impuls a la transparència i ho està fent. I l’emprenyament de la premsa és la millor prova de tot plegat. Fora bo que a casa nostra tant el govern com els diferents partits en prenguessin nota, ja que aquest és un canvi que ells i només ells han de dur a terme. Serà difícil, les relacions entre els dos actors són tant estretes que d’alguna manera marquen les estratègies dels partits fins a dirigir-les a aquesta política mediàtica i desafectada amb la que convivim cada dia.

Ara que tant es parla d’acostar-se a la ciutadania, d’escoltar, fins i tot de conversar, potser és bon moment per a fer realitat aquestes bones intencions i deixar de banda un establishment que juga un paper d’al·liat i de promotor del circ mediàtic i que a més en molts casos no té cap vergonya, ni oposició, en la seva tasca de desinformar.

Talkingabout: La cortina de fum from redall on Vimeo.

El Toni Aira en plena forma al Talking About del Ricard Espelt i  la Gemma Urgell.