No goso afegir gran cosa més al que Scott Heiferman explica en aquest vídeo del passat Pdf’10. Pels que no aneu massa fluïts amb l’anglès un resum ràpid seria:

• Les eines poden mobilitzar a la gent i ho fan amb si les utilitzem de forma adeqüada
• Tenir molts fans, followers, etc., no és un element suficient per mobilitzar
• Crear sentiment de comunitat no depèn del nosaltres, com a actors a la xarxa, si no del Nosaltres com a comunitat
• No és la tecnologia, ni les seves aplicacions a nivell comercial o d’oci, és la capacitat que aquesta ens donarà per organitzar-nos

De veritat, els que tingueu deu minuts mireu la ponència. Val molt la pena.

Un d’aquests exemples podria ser IgualadaNeta, un moviment de protesta ciutadana organitzat per grups de Ràngers i Agrupaments Escolta que s’han mobilitzat per a protestar contra les actituds incíviques (deixalles als parcs, destrosses a mobiliari públic, cotxes mal aparcats, pintades, etc.) El grup en qüestió ha dut a terme un treball de camp molt intens des del passat setembre el qual ha constat de diverses parts com ara localització i documentació gràfica de les actituds incíviques, barri per barri, i realització d’enquestes, també segmentades per habitants de cada barri.

Un cop acabada aquesta fase tota la informació l’han volcat a la seva web on han geolocalitzat tots els desperfectes que han trobat, i han publicat el resultat de les enquestes a la vegada que feien una descripció dels diferents barris. A més, també han creat un apartat on han publicat les que, segons ells, són les solucions als problemes d’incivisme de la ciutat.

Es clar, tota aquesta feina de recerca i anàlisi no tindria sentit, com a acte de protesta, si no arriba a la ciutadania. I aquí és on han entrat les xarxes socials. Un grup a Facebook que ha servit per donar-se a conèixer, ja té 478 fans, i també com a trampolí d’un flashmob que es va realitzar dissabte passat al centre d’Igualada i el qual va congregar a 150 persones. Resultat? Aparició en els mitjans, tant premsa escrita com ràdio locals.

Per tant, primer, hi ha un treball previ que permet basar la protesta al voltant d’unes reivindicacions molt clares, a més en un escenari més local impossible, i segon, una mobilització molt lògica que a comptat amb el suport de les xarxes socials per reclutar més gent a la causa.

És cert que partien d’una organització establerta i que aquesta ha sigut clau en la consecució de tot plegat, però també ho és que aquesta forma de mobilització, per la seva senzillesa, pot ser exportable a altres ciutats i pobles. Les eines permeten que el procés de recollida d’informació, i l’anàlisi i la difusió d’aquesta, sigui més senzill i estigui a l’abast de tothom. Altre cosa és que les institucions després t’escoltin, no només quan portes a terme els Flashmobs, si no també a través del seguiment de les teves accions per la xarxa.

Però això ja és un altre tema.

Bé, la teoria ens la coneixem. El que potser no tenim tant clar és com es podrien articular aquests supòsits en els diferents escenaris que tots ens plantegem quan intentem imaginar les aplicacions pràctiques de l’Open Government.

És per això que us copio aquí una senzilla classificació que ha fet l’Andrea di Maio. Potser ens crea més dubtes que certeses però, com a mínim, ens servirà de punt de partida.

Participació continuada o regular: La ciutadania pot fer comentaris sobre l’activitat d’una determinada administració a partir de formularis o enquestes online.
Participació esporàdica: Els ciutadans estan convidats per proporcionar informació sobre temes específics de polítiques determinades o projectes durant un període limitat de temps. En aquest cas el canal podrien ser wikis o directament eines socials com ara blocs, Twitter, Facebook, etc.
Col·laboració planificada o top-down: Iniciatives de col·laboració que són proposades per una administració, i on les possibilitats de col·laboració de les parts interessades externes són limitades. El sistema de funcionament en aquest cas estaria basat en el Crowdsourcing generat entre els diferents actors.
Col·laboració no planificada o bottom-up: En aquest cas les iniciatives són proposades per parts externes auto-organitzades. L’organisme ha de ser capaç d’identificar-les i buscar la manera de que les decisions d’aquestes generin un valor afegit. Un exemple el tornem a trobar en les xarxes socials, on els usuaris discuteixen sobre la qualitat i millora dels serveis públics.

El que us deia, més dubtes que certeses. Sobretot pel que fa a la funcionalitat d’alguns dels processos que comenta. Queda clar que la participació es basa en diferents sistemes d’escolta activa que, a través de diferents canals, recullen les opinions ciutadanes amb l’objectiu de comprovar si aquestes poden ajudar a millorar l’eficiència/eficàcia dels serveis públics, etc.

Els problemes apareixen quan ens hem de posar a treballar junts. Provingui d’on provingui la iniciativa, els sistemes no estan clars, tampoc les eines, i molt menys el paper que els actors externs podrien jugar. Estar molt bé això de proposar el Crowdsourcing com a solució quan les possibilitats de col·laboració són limitades, però compte, que ja sabem que això té unes limitacions.

En fi, molts dubtes i la sensació que ja tenia l’any passat. Ens hem comprat una joguina nova que millori tot allò que no ens agrada de l’eGovernment i ara ens trobem que costa molt de muntar i que no entenem el manual d’instruccions.

Quatre dies per arribar als 25.000 membres, convocar una manifestació a la que, en principi, hi assistiran com a mínim unes 500 persones, i deixar en evidència el grup del President de la Generalitat que compta només amb 2.800 partidaris.

Es tracta d’una altre tipologia del que coneixem com a Flashmobs, una acció multitudinària, instantània i convocada a través de les xarxes socials.

El missatge s’ha extès ràpid per la xarxa, la temàtica del grup, que recull una queixa habitual dels ciutadans de Barcelona, n’ha afavorit la identificació dels usuaris, i en tres dies un grup sense cap estructura ni organització prèvia es veu capaç de convocar una manifestació que suposa el pas del món digital a l’analògic. Mentrestant, els sindicats, moviments socials, ong’s, i fins i tot alguns partits, enmig d’una crisi absoluta d’afiliació i militància, veuen incrèduls com la seva força mobilitzadora es va perdent en una societat cada vegada més invidualista, o potser més pràctica, que aposta per organitzar-se per ella mateixa, actuar puntualment i fugir dels compromisos a llarg plaç.

Els flashmobs canvien velocitat per estructura, mínima jerarquització (un creador del grup, 25.000 membres) per rigidesa organitzativa, una vida curta i intensa per una de llarga i de treball constant, etc. Un llarg llistat de comparacions que plantegen certs dubtes com ara si aquests moviments tindran la mateixa capacitat d’influència sobre els agents públics que tenen altres actors amb dedicació exclusiva. ¿N’hi ha prou amb els clics de la gent a Facebook i amb una mínima, i puntual, aparició mediàtica per a que les reivindiacions arribin a bon port?

Sincerament crec que no. Les estructures actuals de moltes organitzacions poden estar obsoletes i en decadència però la seva existència no és casual. El seu èxit molts cops no rau tant en la seva capacitat de mobilització, que també, si no en les relacions que estableixen amb els actors públics. Aquesta és una relació que demana constància i que demana una estructura al darrera que et legitimi, et doni credibilitat i, moltes vegades, una arma amb la que negociar.

Un clic pot substituir a la mobilització social tradicional? I 25.000 clics? Són dubtes que només es resoldran amb el temps, quan poguem observar quina és l’evolució i la incidència dels flashmobs en les formes tradicionals de mobilització.

Article publicat el 12 d’abril de 2009

Tom Geoghegan és un abogat de Chicago que opta a la plaça de congressista pel cinquè districte de l’estat d’Illinois. Aquesta plaça estava ocupada por un tal Rahm Emanuel, que us sonarà perquè ara és el Chief of Staff de la Casa Blanca. El Leo McGarry d’Obama, vage.

A més d’ell, hi ha 14 candidats més, molts d’ells amb molta més experiència que el nostre protagonista. Llavors, ¿per què parlem d’en Geoghegan? Bé, la història d’aquest candidat demòcrata ens interessa perquè en ella hi juguen un paper molt important els Netroots.

Per a entendre que són els Netroots primer hem de saber què són els Grassroots. Es tracta de moviments socials la creació i el suport dels quals es forma espontàniament, el que els diferencia del moviments promoguts des de les esferes de poder. Then, els Netroots venen a ser el mateix però traslladats a l’àmbit del 2.0. És a dir, gent molt ben informada, que coneixen totes les possibilitats que ofereix la xarxa i que aprofiten aquests coneixements per formar comunitat i actuar com a tal.

I aquí és més o menys per on va la història. Geoghegan està creant enrenou perquè han estat els Netroots els que, amb el seu suport, li han donat opcions en una carrera en la que ningú l’esperava.

Hem de tindre en compte que els internautes que formen els Netroots són gent que exigeix bastant del candidat. Per començar el tutegen i actuen amb un radicalisme (la cultura del 2.0 de demanar, demanar i demanar) que fa que els candidats hagin de variar la seva forma de dirigir-se a ells.

En el cas de Geoghegan, els Netroots s’han encarregat de muntar-li tota la paradeta digital, amb web, twitter i la resta d’invents. I a la vegada la majoria d’aportacions que ha rebut per a la seva campanya provenen de la blogosfera. Ni més ni menys que 200.000 dòlars.

Però fins aquí les bones notícies.

La dolenta és que no sempre surt a compte ser el candidat dels internautes. De fet, mai, fins al moment, ho ha fet. No almenys per aquells candidats que comptàven amb els Netroots com a principal suport de cara les eleccions.

És el cas de Darcy Burner, que tot i comptar amb un ampli suport de la blogosfera va perdre les eleccions per a ser la representant en el Congrés pel vuitè districte de l’estat de Washington. I a més en dues ocasions consecutives.

En les dues els republicans van entendre el perfil de Burner com a una debilitat i així ho van explotar. La van tatxar de ser l’eina de les elits-digitals-de-l’esquerra (nou grup de pressió a l’ús, s’entén), així que s’en van anar cap al centre de l’espectre polític i allí la van derrotar.

És un tema quantitatiu, els ciberactivistes a la xarxa encara són els menys, però també qualitatiu. I és que el problema de ser el candidat dels Netroots és que et poden confondre amb un d’ells. O encara pitjor, que algú descobreixi que realment ets un d’ells.

En definitiva, ser el Netroot candidate no és, ara com ara, la millor forma de presentar-se en societat. I si no que li ho preguntin a Burner, que va perdre les dues eleccions de forma consecutiva, el 2006 i el 2008, en dos anys on la tendència dels demòcrates arreu del país era positiva.

Serà capaç en Tom Geoghegan d’anar més enllà?