CiU 2.0

Cativistes

M’he resistit a parlar d’aquest tema durant molt de temps, en part perquè hi estic implicat professionalment, però crec que ha arribat el moment de dir-hi la meva.

El projecte de CiU 2.0 té moltes branques però segurament la més coneguda és Cativistes. Un portal per a que els ciberactivistes es puguin organitzar i actuar políticament a la xarxa. Fins ara s’han apuntat un total de 1.950 activistes i les seves aportacions i actuacions s’han començat ha deixar sentir a determinats escenaris.

La seva evolució de moment és satisfactòria ja que segueix gran part del creixement planificat. Ha rebut nombroses crítiques, algunes força incoherents, i d’altres de bastant treballades. De totes em quedo amb aquelles que han valorat negativament el fet de que es dirigeixi als activistes, oferint-los uns espais on desenvolupar l’acció i creient que això és una coherció a la llibertat d’acció de la xarxa. De la mateixa manera, també s’han entès així altres accions específiques a xarxes com Twitter i, com és normal, també s’han criticat.

És comprensible la sorpresa i fins i tot la crítica. Però em temo que uns i altres no estem parlant del mateix. La política 2.0 és quelcom bastant més profund i estructurat que les accions dels partits a la xarxa en una precampanya o una campanya. De fet, penso que no tenen res a veure.

Els debats i les discusions polítiques dutes a canals digitals no són una alteració rellevant de la política tradicional, senzillament són una ampliació del camp de batalla. És una lluita per la notorietat. Ho serà a les pròximes autonòmiques, ho va ser a les passades eleccions angleses a la xarxa i també va ser el motor principal de la infinitament citada campanya d’Obama.

Cativistes, com a action center, té en aquest un dels seus propòsits. Com també ho tenen moltes altres accions efectuades fora d’aquesta xarxa.

Dit això, també crec pertinent mencionar el fet de que aquesta només és una part de tot un projecte molt ambiciós que inclou un seguit d’accions que s’explicaran quan arribi el moment. Aquestes accions demanden la predisposició de bona part del partit. I com bé sabreu, els partits, com totes les organitzacions d’un determinat tamany, necessiten un període llarg de temps per interioritzar canvis en el seu funcionament i per suposat en la seva manera de comunicar i de relacionar-se amb els ciutadans a tots els nivells.

Si el projecte serà un èxit, o no, és quelcom que encara no podem saber. De moment, i a títol personal, em dono per satisfet quan sona el telèfon i a l’altra banda hi ha un diputat que ens pregunta com fer-ho per millorar la gestió del seu twitter, o quan un alcalde es proposa d’implementar algunes accions de comunicació 2.0 per millorar la seva relació amb els ciutadans del municipi, o quan es planifiquen accions tenint en compte els espais 2.0 des del partit, etc.

Ho haurem canviat tot o potser només haurem canviat algunes coses, però l’aposta s’ha d’aplaudir.

Tagged with:
 

Guia pel polític 2.0 (I)

Poc m’ho pensava que acabaria escribint un post recopilatori de com hauria d’actuar, al meu parè, un polític 2.0. Un tema del que se n’ha parlat extensament, on molts hi hem dit la nostra i hem omplert la xarxa de teories, opinions, exemples i, a vegades, exigències. Aquí va un post més per la col·lecció. Intenta organitzar i classificar, i, amb sort, servir de material de consulta pels interessats.

Guia pel polític 2.0 (I)

1.- Entendre l’entorn. El primer pas i el més senzil. O el més complicat, no ho sé. Quan entres a la xarxa has d’entendre que l’usuari, senzillament, voldrà parlar amb tú. I ho farà al segon, al minut, al cap d’unes hores, quan sigui. Et respondrà, et preguntarà, et felicitarà, et maldarà. Farà el que fem els ciutadans amb els polítics però de més a prop. Si ets a la xarxa has d’entendre la proximitat, la urgència i la obligació de convertir-te en un interlocutor per aquell qui ho desitgi. Si no, senzillament ningú no et farà cap cas.

2.- No és l’eina, és l’ús. Segurament hauràs rebut classes pràctiques per saber com funcionen determinades eines. Un assessor, un company de partit, un amic, un fill, un nebot, ves a saber. El cas és que tens les eines i saps com utilitzar-les. És un pas. Ara cal saber si realment les necessites totes o si l’excés de novetats 2.0 et porta a un escenari on:

  • Tindràs temps per actualitzar el teu bloc? Un bloc buit no serveix per a res.
  • Obriràs el Twitter més d’una vegada al dia? Un Twitter actualitzat cada 3 o 4 dies no és un Twitter, és una altra cosa.
  • Contestaràs a la gent al Facebook? No cal que felicitis tots els aniversaris però no contestar als amics fa lleig.

La conclusió és de calaix. És molt més 2.0 un polític amb un Facebook ben gestionat que un amb 25 eines i cap de ben portada. I és que no es tracta de ser el més modern o geek del barri. Es tracta de sentir-se còmode i de posar-ho fàcil, tant per tu com per als usuaris.

3.- No confondre partit amb partiditis. D’acord, acceptem que el sistema de partits que tenim és el que és i que has hagut de fer-te un lloc dins d’una organització poc avessada a les aventures individuals fora de guió. Ho entenem però els usuaris no volem parlar amb la organització, volem parlar amb l’individu. Per tant, més val criteri propi que consignes, més val reflexions que ReTweets del perfil oficial del partit, més val sortir una mica del guió que no pas parlar del que tots han repetit mil i una vegades.

4.- La qualitat de ser accesible. Lligat amb el punt anterior. Tinc la absoluta certesa [quan absoluta vol dir que ho sospito] que aquells polítics que es mostren més propers i naturals cauen millor a la xarxa. Ja sabeu, la política de les emocions i etc. Un usuari no vol llegir notes de premsa en un bloc de la mateixa manera que no vol parlar amb el mateix polític hermètic que fa rodes de premsa o intervencions al Parlament. L’èxit a la xarxa també depèn de la naturalitat. Amb el rigor que se suposa, clar, però com si fos el veí.

5.- Maniquins. Cada vegada que repeteixo això em sembla absurd però en fi, a los hechos me remito que deia aquell. Ras i curt: si no pots/vols gestionar la teva reputació digital no ho facis, però en cap cas demanis a algú que ho faci per tu. Fer-ho invalidaria completament els quatre punts anteriors i perjudicaria la teva imatge fins a uns nivells que gent com Duran i Lleida o Rosa Díez ja han experimentat.

6.- Entorn. No és fàcil ser un polític 2.0. Els companys de partit molts cops no li donen importància i els usuaris pequem més d’exigents que d’agraïts. El nombre de polítics digitalitzats augmenta però el de polítics enxarxats no ho fa al mateix ritme. Comunicar és important però encara ho és més relacionar-nos i crear comunitat (xarxa) al voltant nostre. Amb això s’assoleixen dos objectius, un de quantitatiu, ja que incrementem el nombre de receptors que reben el missatge, i un de qualitatiu, la credibilitat d’aquest missatge millora ostensiblement.

De moment he escrit 6 punts però en poden ser uns quants més. Espero que la segona part (i les que vinguin) les poguem fer entre tots.

Col·labora amb Esquerra

Esquerra_programa

Aquest matí Esquerra Republicana ha presentat Col·labora amb Esquerra, un site on els usuaris poden participar en la redacció del programa electoral del partit a les pròximes eleccions al Parlament.

El sistema és força senzill i a la vegada pràctic. Es tria un tema dels 5 blocs proposats, seleccionem un fragment i ens permet editar-ho allà mateix amb la nostra aportació. Totes les aportacions que haguem enviat queden recollides per a que les poguem editar o fins i tot esborrar en el moment que volguem.

El sistema només presenta dos dubtes. Primer, quin serà el procés a partir del qual es decidirà quines aportacions formaran finalment part del programa oficial. Ho decidirà el partit en procés intern o hi haurà una votació popular al més pur estil crowdsourcing? I segon, el feedback que ens envia el partit respecte tot el que aportem. Si el procés es basa en editar i enviar, sense resposta personalitzada, tot plegat resulta molt fred i no respòn a la lògica de la participació ciutadana.

Ja no entro en el terreny de si seria necessari crear espais de debat per usuaris. Entenc que aquests podrien generar molt de contingut que no necessàriament seria útil pel propòsit de la iniciativa.

En resum, una bona idea, no esperàvem menys d’experts en la matèria com són l’Ernest Benach i l’Ignasi Llorente, que caldrà seguir amb atenció per comprovar quin és el nivell de participació i com aquesta és assimilada pel partit.

Tagged with:
 

No goso afegir gran cosa més al que Scott Heiferman explica en aquest vídeo del passat Pdf’10. Pels que no aneu massa fluïts amb l’anglès un resum ràpid seria:

  • Les eines poden mobilitzar a la gent i ho fan amb si les utilitzem de forma adeqüada
  • Tenir molts fans, followers, etc., no és un element suficient per mobilitzar
  • Crear sentiment de comunitat no depèn del nosaltres, com a actors a la xarxa, si no del Nosaltres com a comunitat
  • No és la tecnologia, ni les seves aplicacions a nivell comercial o d’oci, és la capacitat que aquesta ens donarà per organitzar-nos

De veritat, els que tingueu deu minuts mireu la ponència. Val molt la pena.

Tagged with:
 

Google i la informació política

Llegint el document A little more conversation, a little more action, un anàlisi del paper de la xarxa a les passades eleccions britàniques publicat per Anthony Painter, em va sorprendre, entre moltes altres coses, la diferència entre el nivell de participació i el de cerca d’informació dels usuaris.

So 61% are getting their information online. This suggests that much of the digital engagement is still passive rather than active, i.e. it is about obtaining information rather than participating in political conversation.

Per ser honestos, em va sorprendre a mitges. A aquestes alçades tots comencem a tenir clar que en un període de campanya o precampanya les pràctiques col·laboratives, o senzillament de participació, disminueixen i deixen pas a d’altres que tenen més a veure amb la consulta.

El més interessant és observar com es distribueix aquest temps de consulta i quins són els escenaris preferits pels usuaris. Les dades, en el cas d’Anglaterra, són les següents:

  • Social Media (Twitter, Facebook, Youtube, etc.): 12%
  • Mails dels candidats o els partits: 12%
  • Mitjans digitals: 48%
  • Blocs: 6%
  • Websites: 24%
  • Online advertising: 8%

Els mitjans mantenen el seu protagonisme com a font principal també a la xarxa, tot i que els Social Media, blocs, i mails sumen un 30% gens despreciable. A més, caldria veure quin tipus de sites quedarien englobades en aquest “Websites” i on està situat el 8% de publicitat online, ja que bé pot ser Facebook o Google.

En aquest sentit, és una llàstima que no hi hagi un apartat específic per cercadors, les portes d’accés a la informació. Podríem pensar que el fet que els cercadors redirigeixin tràfic a d’altres sites fa que no es tinguin com una font en si mateixa, però el cas és que els usuaris sí que els identifiquen com a tals.

Una ullada ràpida a les dades de que disposem a Catalunya ens ho deixen clar. Segons aquestes, els cercadors (per deixar-nos de romanços, Google) són utilitzats per un 8,7% dels catalans quan s’informen de política a la xarxa. Molt lluny dels percentatges que acumulen els mitjans digitals, entre el 60-70%, però per sobre dels blocs (1,8%), Social Media (2,75%), Mails (1,74%), Webs dels partits (2,2%) o Fòrums (1,6%).

Val a dir que, en la meva opinió, aquestes respostes estan subjectes a un dèficit de cultura política digital. Probablement molts de nosaltres siguem incapaços d’identificar aquells entorns en els quals estem rebent impactes de tipus polític, com també ens passa als entorns analògics. Però això és un tema que deixo aparcat i que tractaré en el següent post.

De moment el que m’interessa és aquest 8,7%. Més enllà de cap a on es redirigeixi, que per suposat és important, cal tenir en compte que aquest volum de visites són un target molt clar a l’hora de planificar una campanya online. Com la majoria de cerques parteixen d’una intencionalitat concreta, en aquest cas política, i per tant estan més obertes a determinats tipus d’impactes.

De calaix. La capacitat d’influir en una persona que decideix informar-se sobre un tema concret és netament superior a aquella que no ho fa. Per tant, és hora de que aquestes campanyes es comencin a planificar com Déu mana, que les variables són múltiples i van bastant més enllà de comprar el nom del candidat, el del partit o de les paraules clau de la campanya.

D’això, però, també en parlaré un altre dia.