Aquí van set consells i/o reflexions que espero et puguin servir “estimat candidat”.

1. Estar per estar. Tenir perfils a la xarxa perquè “toca” no serveix de res. No estic teoritzant sobre la metafísica del 2.0, és qüestió d’eficiència. Si ho fas malament senzillament no et llegeixen, ni et pregunten, ni tenen cap interès en tu i la teva campanya. Destinaries recursos a un mitjà que no seguirà ningú? Doncs això.
2. #Tremosafacts. Ara mateix a Catalunya hi ha alguns candidats i càrrecs electes que no són conscients de que la seva imatge s’està veient perjudicada per la seva mala gestió dels perfils. Aquests mateixos polítics estan molt preocupats per a que qualsevol petit problema de comunicació els afecti. Qualsevol menys el que pugui vindre de la xarxa. Creuen que no és rellevant i tenen raó fins que un dia deixen de tenir-la. I sinó pregunteu-li a l’eurodiputat Ramón Tremosa, a veure què en pensa.
3. Els teus seguidors no li interessen a ningú. Cal insistir amb això perquè sembla que costa entendre-ho. Més audiència no vol dir més notorietat. I en cap cas és un indicador fiable de la teva gestió a la xarxa. Si creieu que l’èxit d’una estratègia online es medeix en base a una competició d’audiències entre vosaltres i els vostres contrincants, llavors és que algú us ha assessorat malament, o que alguna cosa no s’ha entès bé, o les dues anteriors.
4. Old style. De què et serveixen els teus 600 seguidors a Twitter al teu poble de 10.000 habitants amb 7 usuaris actius? De res. Sabeu què serveix de veritat? Fer el de sempre però en plan molón, és a dir, organitzar quedades reduïdes amb amics de Facebook. Amics joves, amics d’una associació, amics d’un gremi, amics de ves a saber on. Amics que has anat localitzant amb un FB que ja fa temps que gestiones correctament. Això funciona. Fer quedades amb veïns. El que has fet tota la vida però amb els canals digitals com a pont de contacte.
5. El català correcte, escriu-lo. La teva ortografia és, en part, la teva credibilitat. Tots fem faltes. En els tweets, en els posts i a tot arreu, però intentem escriure de forma que aquella professora de català de sisè d’EGB pugui estar orgullosa. La xarxa en va plena de candidats i càrrecs que escriuen sense tenir en compte les faltes o utilitzant el llenguatge SMS. I no ho deuen saber però algú que escriu així ens el prenem menys seriosament, si és que no deixem de seguir-lo pel camí.
6. Quatre consells per no avorrir a les ovelles. No parlis sempre amb els teus. No parlis sempre dels mateixos temes. No abusis de tonteries com els #FF. El contingut ha de ser rigurós, amè, quotidià, d’interès per l’audiència, i si és possible, amb un toc d’humor.
7. No pensis en el 22-M. I per últim la més crua de les veritats. A dia d’avui, 24 de març de 2011, si tens pensat obrir un perfil a Twitter, Facebook, un bloc, App mòbil, etc., millor pensa-ho dues vegades. No et farà guanyar les eleccions. De fet, amb prou feines et donarà alguns vots. Per tant si l’interès per entrar-hi era aquest, més val no perdre-hi ni un minut. Em sap greu trencar la màgia però la realitat electoral és aquesta. Algú podria dir allò de “a la xarxa no es guanyen les eleccions, però es poden perdre”. Això era cert (a mitges) a les autonòmiques. A les municipals, i veient el panorama, és una mentida de les grosses.

I fins aquí la nota destructiva d’avui amb la política a la xarxa. En vindran més. La primavera és bona època per obrir la ment i treure’s les collonades 2.0 de sobre.

Aquest Impacte no és invent nostre, sinó que és un element de mesura que ens proporciona Twitalyzer. Es tracta de mesurar l’impacte d’un perfil a Twitter en base a cinc factors: Nombre de followers, mencions i referències, RT’s rebuts, RT’s fets i freqüència d’actualització. Aquesta fòrmula ens dóna una xifra que ens serveix per posicionar el propi perfil en un rànquing de perfils de twitter generat per la pròpia eina.

Limitacions de l’invent: L’eina que utilitzem no ens explica la fòrmula amb la que treballa (evidentment, és la seva forma de negoci). A més la base de dades que utilitza és pròpia i no del global d’usuaris de Twitter, o encara millor, dels usuaris catalans, però és que això ja és demanar massa a qualsevol.

Ventatges: És ràpid, pràctic i fins on hem pogut comprovar força fiable. Els resultats que ha generat mantenen una coherència amb el que se suposa que medeix. I el més important, encara que sigui en una base de dades pròpia, ens permet fer rànquings de forma extremadament senzilla i a més ho fa a partir de les 5 variables que considerem més importants.

Hi ha altres eines, i fins i tot el propi Twitalyzer té altres indicadors però aquests ens semblen els més indicats, o si més no, els que més s’adapten al que volem saber. Podríem entrar en una discussió sobre procediments i sobre la idoneïtat d’utilitzar aquestes eines, i acabaríem concloent que el millor seria obtindre dades i jugar amb l’SPSS. Però no hi ha temps o no hi ha dades suficients. Així que hem optat per això. Esperem que el resultat valgui la pena.

El que veurem a continuació és un recull dels perfils actius de cada grup amb la seva posició respectiva dins del rànquing expressada en percentils. Així, si per exemple un perfil es troba situat en el percentil 36 vol dir que el seu impacte és superior al 36% dels usuaris que twitalyzer té a la seva base da dades.

Hem distribuït els 47 perfils en quatre intervals de manera que sigui més senzill situar-los i fer-ne una valoració.

En total hi ha 15 perfils, un 33% del total, que es situen a l’interval més baix on hi trobem els perfils situats entre el percentil 1 i el 25. Com veiem, 9 dels 18 perfils de CiU (un 50%) es troben en aquest tram, 5 per part del PSC (29%) i 1 d’ERC (20%).

Si observem encara més detingudament, veiem que dels 9 perfils de CiU, quatre es queden en el percentil 1, tres ho fan en el 7,5, i dos en el 19,5. Pel PSC, en canvi, els cinc perfils es queden a la part superior de l’interval a la posició 19,5, la mateixa que el perfil d’ERC, Carme Capdevila.

En aquest segon interval hi trobem 14 perfils, un 31,1% del total. En aquest cas és el PSC el grup amb més perfils dins de l’interval [26-50] amb 6 (35% dels 17 que té), seguit per CiU amb 5 (28%), i PP, ICV-EUiA i ERC, amb un cadascun.

Pel que fa a al distribució, 5 dels 6 diputats del PSC es situen a la part alta de l’interval amb una posició situada al tram 45-50, i un a la part baixa en el percentil 28. Els 5 perfils de CiU es distribueixen de la següent manera: 2 al tram 40-45, 2 al percentil 28, i 1 al percentil 35. Pel que fa la resta, el perfil del PP (Santi Rodríguez) i el d’ICV-EUiA (Laia Ortiz) es situen propers al percentil 40, mentre que el d’ERC (Sergi de los Ríos) es troba al percentil 27.

El nombre de perfils en el tercer interval disminueix lleugerament i es situa en 12, un 26,6% del total. En aquest cas tant CiU, PSC i ERC compten amb 3 perfils, i la resta de partits de l’hemicicle, a excepció del PP, compta amb un representant en aquest tram.

Els tres perfils de CiU (Albert Batalla, Carles Puigdemont i Joana Ortega) es situen entre el percentil 68 i el 72. Dels tres del PSC, un (Núria Ventura), es troba al percentil 58,5, i els altres dos (Miquel Iceta i Marina Geli) es situen als percentils 71,5 i 71,4 respectivament. Pel que fa a ERC, dos es situen en a la part baixa entre 52 i 55 (Pere Aragonès i Joan Puigcercós), i un amb 72,6 (Anna Simó).

Per últim, en el tram més alt és on hi trobem només 6 perfils (13,3% del total). D’aquests, la meitat són del PSC i es situen en els percentils 78,1 (Montserrat Capdevila), 84 (Quim Nadal) i 96 (Montserrat Tura). El representant de CiU (Lluís Recoder) el trobem en el percentil 88,9, Ciutadans (Albert Rivera) al 90,8, i SC (Joan Laporta, si és que el podem situar a Solidaritat Catalana) en el 84,6.

Vist tot el ball de xifres intentem treure l’entrellat amb 5 titulars:

1. Dels 47 perfils actius, els 7 amb un nivell d’impacte més baix pertanyen al GP de CiU. Ser el partit amb més perfils actius no et garantitza tenir els perfils amb més notorietat o que millor utilitzen l’eina. És una obvietat però no està de més repetir-la.
2. La majoria de perfils (64%) es situen en els dos primers intervals, i un 33% no arriba ni al percentil 26. Tenir un perfil actiu no és garantia de notorietat per un GP. Cal assegurar-ne el bon ús abans de lluitar per tenir quants més perfils oberts millor. No és una qüestió de ser més o menys 2.0, és una qüestió d’eficiència.
3. Ciutadans col·loca els seus dos perfils actius en els dos intervals superiors, i ICV-EUia en el segon i tercer interval. En tots els casos això es deu a la freqüència d’actualització i en el cas d’Albert Rivera a les referències i replies que rep dels altres usuaris.
4. Els followers són importants però l’ús de l’eina i sobretot les referències dels usuaris són la clau. Laporta com a cas pràctic. Té 11.009 followers i es troba al percentil 84,6. És una posició alta però inferior a Lluís Recoder amb 4.134 seguidors, Albert Rivera (2.530) o Montserrat Tura (5.070), i pràcticament igualat amb en Quim Nadal (4.847). Quatre perfils d’ús intensiu de l’eina, tant en freqüència de publicació com en interaccions.
5. Twitter es mostra més que mai com una eina que és d’utilitat només quan el propi diputat s’ho pren com una iniciativa personal. Posar-li un twitter a algú, fer-lo entrar sí o sí, o recomanar-ho per després no cumplir, no serveix. La majoria acaben sent perfils que queden a la part baixa de la taula i que tenen un abast molt, molt limitat.

I fins aquí. Qualsevol dubte, suggerència o queixa serà benvinguda.

Només ens hem marcat un factor subjectiu. Creiem que l’eina està en un nivell de maduresa suficient com per deixar de parlar de perfils i començar a parlar d’usuaris actius. Així, partim de dos criteris molt simples per diferenciar els usuaris actius d’aquells que tenen perfils oberts però que no mantenen activitat.

1. Que el perfil hagi publicat un mínim de 10 tweets des del passat 16 de desembre, data de constitució del nou Parlament.
2. Que aquests no siguin íntegrament publicats des d’altres xarxes (que no aplicacions) com ara Facebook. En altres paraules, que l’usuari no repliqui el contingut d’una xarxa a l’altre sense ni tant sols entrar a Twitter.

Els dos criteris poden ser discutibles. Es pot argumentar que 10 tweets en més de dos mesos no és ser un usuari actiu. Hi estem d’acord, però hem volgut ser una mica flexibles donada l’entrada de nous diputats, i veient que a més, la majoria d’usuaris actius ho són per sobre d’un mínim de 25 tweets i que els no actius no arriben ni als 5. De fet, la majoria dels destacats com no actius no han actualitzat des del 16 de desembre o abans.

L’anàlisi fa la comparativa entre grups parlamentaris i es basa en quatre variables molt simples: usuaris actius, followers totals,  tweets totals, i en l’Impacte, un criteri de mesura que ens ajuda a afinar més en l’anàlisi de l’ús de l’eina i que expliquem detalladament en un segon post que publicarem en els pròxims dies.

El primer és determinar quans usuaris actius hi ha per grup parlamentari (en endavant, GP) de manera que obtindrem la base a partir de la qual calcularem tota la resta.

Cada columna representa els usuaris actius per GP i entre parèntesi el percentatge que aquesta xifra suposa respecte el total de diputats del grup.

Al Parlament hi ha un total de 47 diputats actius a twitter, un 34,8% del total. CiU lidera aquest ranking amb 18 usuaris actius que representen un 29% del total del seu grup. Per part del PSC hi ha 17 usuaris actius, que suposen un 60,7%, és a dir, que més de la meitat dels diputats socialistes són usuaris actius a Twitter.

Pel que fa la resta de partits, el PP és el que surt més mal parat amb un únic diputat actiu (Santi Rodríguez). ICV-EUiA compta amb dues diputades tuitaires (Dolors Camats i Laia Ortiz) i ERC consegueix que un 50% del seu GP sigui actiu a twitter amb 5 perfils. Ciutadans i SC també mantenen bons percentatges però en grups molt reduïts.

A partir d’aquesta base de 47 perfils distribuits de la manera que hem vist, extreurem la resta de dades per a fer-nos una idea més acurada de l’activitat i la notorietat d’aquests perfils actius. Comencem pel nombre de seguidors.

En aquest cas, els lideratges s’inverteixen i és el PSC qui amb un perfil actiu menys supera a CiU en seguidors totals. El socialistes sumen 24.234 followers pels 15.094 de CiU.

És interessant analitzar per sobre la distribució d’aquests seguidors. A CiU els 5 perfils més seguits (Lluís Recoder, Joana Ortega, Carles Puigdemont, Albert Batalla i Gerard Figueras) sumen 11.544 seguidors (76,48% del total) mentre que els 5 perfils menys seguits (Àngels Ponsa, Francesc Bragulat, Lluís Guinó, Mireia Canals i Meritxell Roigé) només aporten un 1,99% amb 300 seguidors.

Al PSC l’aportació de seguidors està lleugerament més repartida. Els 5 perfils més seguits (Montserrat Tura, Quim Nadal, Marina Geli, Miquel Iceta i Ernest Maragall) aporten 16.968 seguidors (70,02%), mentre que els 5 perfils menys seguits (Celestino Corbacho, Mònica Lafuente, Agnès Pardell, Eva Granados i Xavier Sabaté) sumen 1154 seguidors, un 6,80% del total.

En aquest tema hi podríem entrar més en profunditat en un tercer article (més endavant) on analitzaríem perfil per perfil els dos grans grups de l’hemicicle per comprovar millor les diferències entre els dos, si és que trobeu que això pot resultar d’interès.

L’altre punt destacable d’aquest apartat és la tercera posició que Solidaritat Catalana aconsegueix gràcies a Joan Laporta, un perfil mediàtic que va crèixer abans de la seva entrada a l’hemicicle i que analitzarem més enllà del nombre de seguidors en el segon article.

La resta de grups mantenen es mantenen en xifres més coherents respecte la quantitat de perfils actius amb els que compten. Altre cop, remarcar la poca rellevància del PP amb els 384 seguidors del seu únic perfil actiu.

Per últim, calculem el nombre de tweets totals per GP.

Els 18 perfils actius de CiU són els que més tweets han publicat històricament amb 20.221 tweets, seguits d’aprop pels perfils del PSC (19.437), i a més distància per la resta de partits.

En aquest cas, cal observar tres coses.

Primer, aquestes dades no recullen un possible canvi de tendència des del passat 16 de desembre. Podria ser que els diputats nous d’algun grup, o de més d’un, hagin forçat més la màquina però no hem recollit dades segmentades al respecte així que no ho podem assegurar.

Segon, si fem la mitja de tweets per usuari actiu de cada GP comprovem que CiU (1123,4) i PSC (1143,4) mantenen una bona distància amb la resta, potser també perquè hi tenen els membres més antics. A més, gràcies a aquesta mitja (càlcul barroer on els hi hagi, ho reconeixem) observem com la diferència entre ambdós perfils en nombre total de tweets respòn a la diferència de perfils actius, o a l’antiguitat d’aquests, i no pas a una major freqüència de publicació per part dels perfils de Convergència i Unió.

I tercer, no deixa de ser curiós que el PP amb un sol membre tingui més tweets que SC i pràcticament els mateixos que ICV-EUiA, tots dos grups amb dos perfils actius.

És evident que en molts casos tenir l’evolució històrica ens faria veure de forma diferent alguna d’aquestes apreciacions. Però les eines de medició són les que són i és complicat fabricar els històrics ja que les eines amb les que treballem no permeten fer medicions agrupant perfils.

En breu publicarem la segona part.

*Dades actualitzades l’1 de març de 2011

Ara, els fets de Tunísia i Egipte han fet que els defensors de cadascuna de les postures, els tecno-escèptics liderats per Evgeny Morozov i Malcolm Gladwell, i els tecno-utòpics amb Clay Shirky al capdavant, tornin a discutir sobre els paràmetres que ja coneixíem i que es resumeixen en un: ‘S’haurien produït aquestes revolucions sense les noves tecnologies i, sobretot, sense Twitter i Facebook?”

Parafrasejant a Gary Lineker (sí, estic citant el mític davanter dels anys 80 aquí i ara) us diré que un debat sobre tecnologia, comunicació i societat al s.XXI, és una àgora on hi participen tecnòlegs, sociòlegs, psicòlegs, periodistes, politòlegs, antropòlegs, i altres “-òlegs”, i on sempre, sempre té raó Manuel Castells.

Per a mostra un fragment del seu article “La wikirrevolución del jazmín”:

Obviamente, no es la comunicación la que origina la revuelta. Esta tiene causas profundas en la miseria y la exclusión social de buena parte de la población, en la pantomima de democracia, en el oscurantismo informativo, en el encarcelamiento y tortura de miles de personas, en la transformación de todo un país en la finca de las familias Ben Ali y Trabelsi con el beneplácito de EE.UU., los países europeos y las dictaduras árabes. Pero sin esa nueva forma de comunicación la revolución tunecina no hubiera tenido las mismas características: su espontaneidad, la ausencia de líderes, el protagonismo de estudiantes y profesionales, junto con los políticos de la oposición y los sindicatos jugando un papel de apoyo cuando estaba el proceso en marcha.

Cal ser rigorosos. Ni la revolta comença al 2.0, ni podem pensar que sense aquestes eines aquestes revoltes no s’haurien pogut dur a terme. No, aquesta no és la pregunta que cal contestar. Probablement la qüestió més rellevant seria del tipus: Com han afectat les noves tecnologies de la informació a les formes d’acció col·lectiva?

I aquí és on sí hi trobem respostes molt clares o que com a mínim ens comencen a mostrar el camí. Pel que hem vist aquests últims dies ,en un primer estadi, el protagonisme principal és per la joventut, que s’organitza sense una estratègia centralitzada però que és capaç de coordinar-se i informar-se a partir d’entorns 2.0 (o senzillament de SMS’s), i que a més ho fa sense la necessitat d’un lideratge clar, ni per part de líders carismàtics, ni d’organitzacions polítiques, sindicals, etc.

Són revolucions en xarxa. No perquè tinguin a veure amb twitter, Facebook, Youtube, etc. (que també) sinó perquè la seva estructura és, per simplificar, un caos en forma de xarxa. Nodes que no tenen a veure entre sí però que un cop al carrer es connecten i s’activen a partir de la informació compartida, i d’aquí a les mobilitzacions, i d’aquestes a Palau, i la resta ja la sabem de memòria.

En això sembla que tots podem arribar a un acord. És cert però, que aquesta explicació de Manuel Castells necessita complementar-se amb una càrrega teòrica suficient que ens ajudi a entendre ben bé com es tradueix aquesta estructura en xarxa i com s’integren les antigues estructures jeràrquiques dins d’aquesta.

En aquest sentit crec que el millor resum de tot plegat el fa Carlos Scolari quan al final del seu post “¿Cerca de la revolución? Las redes sociales salen a la calle”, hi afirma que necessitem una teoria social post-facebook que ens posi en situació, però que en qualsevol cas no hi ha dubte que la naturalesa amb la qual es presenten aquests processos (per les revoltes) té tot a veure amb les noves tecnologies de la informació.

Habemus wiki revolució. O Wikirevolució, com més us agradi. Ens fa falta però, trobar una explicació més treballada que ens ajudi a entendre millor el fenomen. I ja que hi som potser també un nom més marketinià o que senzillament soni més acadèmic i menys forçat.

Un guirigall que fa por i que a vegades tens la temptació de definir, amb el permís de Houellebecq, com una Ampliació del camp de batalla. I ho podries fer perquè efectivament ho és. I potser cal dir-ho més. Sense cap tipus de complexe. Perquè ho és pels partits però també ho és pels usuaris.

I quin problema hi ha?

Sembla que des de la seva explosió als més matiners, als anomentas early users, ens fa por reconèixer que la xarxa és la realitat. La del dia a dia. Mentre esperem la revolució que no acaba d’arribar, o que nosaltres mateixos no sabem com construir, ens queixem de que la política reprodueix els seus vicis sense miraments.

La política, els polítics, nosaltres no. Com si la xarxa no repliqués el debat del carrer, de les converses còmplices entre cambrer i client que en demana un altre, dels xocs entre tertulians, de les sobretaules familiars, de tot arreu.

Potser que prenguem una mica de distància amb tot plegat, també amb les utopies. Al final una mica de política 2.0 és millor que res. I sí, de moment hi trobem més soroll que paraules, és cert. Però per algun lloc havíem de començar.

Els blocaires que hi hem participat som els següents: Albert Medrán, Xavier Peytibi, Guillem L. Bonafont, Carlos Guadián, Jose Rodríguez, Jorge Galindo, Roger Senserrich i un servidor. Com a coordinador (i conspirador) de tot el tinglado els hi agraeixo a tots ells el seu temps i dedicació.

Com expliquem en aquest manifest l’objectiu és generar una mica de debat al voltant d’allò que és i allò que no és la política 2.0. Esperem haver-ho aconseguit.

Los límites del 2.0

“En los últimos años hemos observado como el fenómeno de la política 2.0 iba adquiriendo peso en los debates que se producen en las redes y fuera de ellas. Para algunos, el activismo político y social 2.0 abría una oportunidad y auguraba una transformación de la política tal y como la conocíamos. Parecía que se rompían los paradigmas de verticalidad y control central de las organizaciones políticas, de la construcción del mensaje político y el
dominio de la agenda.

No cabe duda de que ha habido logros. Nadie puede negar que crece la desintermediación de la relación entre políticos y ciudadanía; aumenta la posibilidad de debates cruzados entre activistas de distintos colores con un creciente peso de la argumentación sobre el eslogan; y, en general, se ha abierto un espacio para un mayor protagonismo del ciudadano, del individuo a la hora de producir debates y construir liderazgos de opinión que escapan al control centralizado y vertical de las organizaciones clásicas.

Puede parecer que estos logros nos abren una nueva forma de acción política y social, pero ¿es tan brillante el escenario del activismo político y social 2.0? ¿Internet han hecho obsoletas las organizaciones e instituciones políticas a la hora de realizar cambios en la sociedad?

Porque la realidad es contundente y tozuda: al igual que los logros enumerados, resulta igualmente difícil contradecir el hecho de que el activismo en la red por sí solo es estéril y no es capaz de conseguir cambios ni transformaciones sin una acción “fuera de la red” en muchas ocasiones dependiente de alguna de estas organizaciones o instituciones clásicas. Se puede comprobar fácilmente cómo parte del debate y la estrategia política en la red está
aportando confrontación, con las organizaciones políticas intentando imponer su estructura vertical y su mensaje centralizado en las redes sociales, haciendo que parte de la conversación política en la red sea un mero cruce de eslogans. Entonces resulta que ese gran debate colectivo de ideas no se produce con la horizontalidad que se había anunciado: la red no es una gran ágora, sino un conjunto de habitaciones ideológicas con estrechos pasillos poco poblados donde interaccionar.

La serie de artículos que acompañan a este manifiesto acude a los extremos en los que los logros se han estrellado contra las paredes y se han visto colapsados en esos estrechos pasillos. Su objetivo es profundizar en los límites del activismo político y social 2.0, de las transformaciones anunciadas y de las expectativas generadas.

Los autores de estos artículos somos actores de esta acción política y social 2.0: creemos en ella, trabajamos en ella y estamos comprometidos en su divulgación, asumiendo sus éxitos y luchando por lograr otros. Pero, para conseguirlo, pensamos que lo primero es ser conscientes de que el alba de la nueva era tiene sus zonas oscuras. Conocer esos límites, saber que internet no nos proporciona una varita mágica capaz de resolver todos los
problemas, es lo que realmente hará crecer nuestra capacidad de utilizar la red para hacer de la política un mejor instrumento de cambio.”

En essència estic d’acord amb el que hi diu. Les limitacions de la xarxa com a terreny de joc venen marcades en part per l’actitud dels partits, la poca implantació del mitjà i la desconfiança que genera, i pel fet de que els usuaris més actius a la xarxa també ho són, normalment, en entorns offline.

És precisament sobre aquest últim punt on m’agradaria afegir algún matís que crec que marca la diferència quan parlem de la utilitat d’aquest mitjà en aquestes eleccions. És cert que, en general, són aquells ciutadans més actius, tant militants com no militants, els que més participació i debat generen a les xarxes socials. I per tant aquests poden no representar un segment atractiu pels partits donat que ja estan mobilitzats en un sentit o un altre, almenys en termes de guanyar/fer perdre vots.

Però en aquest discurs potser oblidem que és aquesta mobilització dels nostres no sempre és senzilla i en cap cas és un factor secundari pels partits.

Parlar d’Internet i citar Obama és una activitat que ha superat l’adjectiu de clàssic. Té sentit fer-ho des del punt de vista que és la campanya que marca un abans i un després en l’ús de l’eina. La clau, però, és entendre perquè.

La Sílvia diu que aquest element va ser molt important per donar-li la victòria a Obama. Hi estic d’acord. Es van llençar molts missatges per la xarxa. Xarxes socials, aplicacions mòbils, vídeos amb milions de visites a Youtube, etc. Cert. Però el factor determinant va ser la organització i la coordinació de totes les bases de Grassroots (i Netroots) que van col·laborar.

La xarxa va fer possible que s’arribés a uns nivells de coordinació mai vistos. Via xarxes socials i via els invents 2.0, sí, però també via mails, via trucades a partir de plataformes digitals, etc. Eines no tan vistoses i que normalment no s’inclouen en el repertori habitual del 2.0, però que al cap i a la fi van ser les més útils per arribar als electors.

Tornem a casa.

No, la campanya aquí no té aquesta magnitud ni possiblement tindrà tanta rellevància en el resultat final. Però no es pot deixar de banda que aquest factor organitzatiu, que en última instància és el que t’ajuda a mobilitzar, és el que dóna sentit, o ho hauria de fer, a les estratègies digitals. Altra cosa és quins partits han entès això, quins ho han entès de rebot, i quins no ho han fet.

D’això en parlarem més endavant, en aquest bloc, i potser aquesta nit en el debat sobre campanyes 2.0 a Vic, en el qual m’han convidat a participar.

“El próximo 2 de noviembre los norteamericanos escogen a los que serán sus representantes en el Congreso en las conocidas como Midterm Elections. Además, el mismo día también se celebran elecciones para gobernadores en 34 estados, lo que nos deja ante un escenario con múltiples candidaturas y un alto número de estrategias online.

Aunque su uso no está extendido al 100%, la presencia de las candidaturas en las redes sociales está siendo masiva, en un paso más hacia la estandarización de este canal como un escenario más en las campañas políticas. Un 68% de los estadounidenses consumen información online antes de decidir su voto, así que la apuesta está justificada. Es precisamente su uso generalizado y relativamente nuevo en este tipo de elecciones, aunque ya fue utilizado en 2006, lo que nos permite observar algunas prácticas o tendencias que compartimos a continuación.

Menos es más
Parece que lo que hasta ahora era una lucha por estar en todos los entornos posibles, y en especial en Facebook y Twitter, se empieza a racionalizar en favor de la eficiencia y la comodidad del candidato para gestionar sus perfiles personalmente. Determinadas estrategias ya no se plantean con el objetivo de maximizar la presencia sino más bien con la de sacar el mayor rendimiento y consolidar comunidades activas que aporten valor para el candidato y su campaña.

Android coge el relevo
Si las previsiones de ComScore se cumplen, los smartphones con el sistema operativo de Google deberían situarse líderes del mercado estadounidense en febrero del año que viene. Con esos datos no es de extrañar que la gran apuesta estratégica en dispositivos móviles de Organizing for America, la comunidad online creada por el partido demócrata para estas elecciones, sea una aplicación de Android. Como su predecesora para iPhone, la aplicación cuenta con mapas, datos de contactos, y toda aquella información que pueda ser útil para el trabajo de campo que llevan a cabo las bases.

“Check in” en campaña
El equipo de campaña de Carly Fiorina, candidata republicana al senado por California, ha puesto en marcha una aplicación de iPhone llamada “Carly Fiorina Red Zone Challenge”. La podríamos definir como un Foursquare hecho a medida que pretende ayudar a movilizar a su equipo de colaboradores, en especial los más jóvenes, generando una competición entre ellos a partir de los “check in” que vayan haciendo en distintos eventos o actividades relacionadas con la campaña de la republicana, y proponiendo determinados incentivos para los 10 más activos.

SEO (en su sentido más amplio)
Mientras que en 2004 los equipos de campaña de Kerry y Bush gastaron menos de un 1% de su presupuesto en anuncios online, en 2008 el equipo de Obama llegó hasta el 4,5%, y en estas elecciones la inversión continúa creciendo llegando a situarse entre el 7,5% y el 10%. Por su lado, las bases de los partidos se organizan para llevar a cabo sus propias estrategias de SEO. Movilizando a los activistas para que cliquen organizadamente aquellos artículos que aparecen en las búsquedas y que suponen información negativa del candidato rival, de forma que estos mejoren su posicionamiento.

In-Stream Ads
A parte de los más de 400 canales oficiales de candidatos que podemos encontrar en Youtube, parece que los jefes de campaña han detectado otra forma de acercarse a los ciudadanos a través de esta plataforma. Se trata de In-Stream Ads, el sistema de inserción de anuncios en vídeos que puso en marcha la propia plataforma. Su uso es especialmente interesante porque permite reponer spots emitidos en TV a un coste inferior y con el valor añadido de poder segmentar el público (y los mensajes) por localización y por clasificaciones de contenido.

Un uso cada vez más abierto y que seguiremos con interés en las próximas semanas hasta el día de los comicios. Un momento decisivo para EEUU del que seguro podemos aprender nuevas lecciones con las que experimentar próximamente en otros entornos. Al final, que gane el más digital el mejor.”

Aquestes paraules defineixen millor el que volia dir quan parlava de campanya 2.0 que tots els posts que pugui fer. Les diu Bill White, candidat a governador de Texas pel Partit Demòcrata, en aquest article on ell i el seu oponent, Rick Perry, expliquen l’ús que fan dels Social Media.

La frase dóna en la clau de tot plegat. Les converses en profunditat no són possibles en entorns com Twitter o Facebook. El que sí es pot fer és tenir una conversa molt més àmplia, tant per la quantitat i la tipologia de l’audiència a la que es pot arribar com per la varietat de temes que es poden tractar.

Com diria aquell, No hase falta disir nada más.

Ho sé, encara no estem en campanya. Almenys oficialment. De fet, ni tant sols estem en aquell interval de dies que es coneix com precampanya i que ve a ser l’avantmatx. Personalment crec que ja fa mesos que estem en aquest període previ i, sent agosarat (o no), us diria que el passat 5 d’octubre ja va començar la cursa no oficial cap al 28-N.

En qualsevol cas tampoc vull entrar en un debat sobre aquest tema. En realitat tot això només era per justificar un títol, el d’aquest post, i el dels que vindran després d’aquest. He (hem) pensat de fer una espècie de diari de campanya donat que tenim i tindrem la sort de viure’n una des de dins.

Sí, estic parlant en plural. Una novetat que incorporaran aquests posts és que no tots els escriuré jo. Treballem en un equip junt amb la Núria Vega, la Laura Gómez, el Roger Poll i el Guillem López Bonafont, i entre tots us explicarem tot allò que puguem sobre la nostra feina.

No espereu valoracions polítiques, ni ideològiques. Serà un diari de la campanya 2.0 vista des de dins. Farem repàs d’allò que hem fet, d’allò que volem fer, escriurem pensaments a l’aire, anècdotes, etc. Tot el que creiem que pugui ser del vostre interès.

Comencem.