No queda bé parlar d’un mateix, però agrada. I tant si agrada. Per això publico aquest post express amb un parell de temes d’autobombo (que prometo no es tornarà a repetir)

Cómo ve la campaña…Edgar Rovira, Analista Político

Ahir es va publicar l’entrevista que la gent del bloc Uk May 2010 em va fer en relació a les eleccions britàniques. Vaig contestar de forma molt breu, i crec que massa genèric. En tot cas ho podríeu visitar només per donar-li un cop d’ull al bloc, que val molt, molt la pena.

Beers&Politics: The British Decision

El proper dijous dia 6, el mateix dia de les eleccions, es celebra un Beers and Politics en el qual m’han invitat a donar el meu punt de vista sobre el tema. Es tracta, en realitat, d’una xerrada entre malalts de la cosa que acabarà amb cerveses i un seguiment en directe dels resultats que es vagin fent públics. Us podeu apuntar a través d’aquest event a Facebook.

Vinyeta del cada cop més mític Aleix Saló.

Bona compra!

Per molts aquesta sentència potser és excessiva, angoixosa, o, perquè no, falsa. A mi, en canvi, em serveix per definir bona part del que sóc i faig. He estudiat polítiques, segueixo l’actualitat política el millor que puc en el meu temps lliure, em dedico professionalment a la consultoria política i, tot i que fins ara no ho fet, no descarto militar algun dia. I a risc de pensar que tot això es podria traduir en algun tipus d’enfermetat psicòtica moderna, prefereixo creure que és un bon camí per recórrer.

Fins ara aquest bloc volia ser un recull d’experiències d’OpenGovernment, comunicació digital, models de participació online, i totes les modalitats que hem encabit en aquest calaix de sastre que és la Política 2.0. Això continuarà sent així en part, ja que és la meva professió. Però al final els meus interessos no es poden tancar en aquestes parets. M’agrada l’anàlisi del comportament electoral, les relacions internacionals, la comunicació política tradicional, les transformacions en l’Administració Pública, i així un llarg etc. que em porten, com a molts altres, a no saber de res i a saber-ne una mica de tot allò que és política.

D’això va aquest bloc a partir d’ara. Res de nou, però espero que us agradi.

En municipis mitjans i petits el que necessitem de les eines 2.0 és que ampliïn la nostra capacitat de detectar les queixes i les necessitats de la ciutadania, i que un cop detectades ens permetin implementar processos de participació ciutadana que cumplementin les tècniques tradicionals.

Però deixem la teoria i veiem un cas pràctic. Tot just fa una estona l’Ajuntament de la Seu d’Urgell ha anunciat via Twitter i Facebook la posada en marxa d’una enquesta per tal de que els ciutadans puguin prendre la paraula i opinar sobre com hauria de ser la propera festa major del poble. Més enllà del procés, que em sembla una molt bona idea, fàcil de reproduir a d’altres municipis, el que m’interessa és determinar el motor de la iniciativa.

Sí, l’Ajuntament de la Seu és probablement un dels més 2.0 de Catalunya, ara fins i tot han obert un bloc, i no és d’extranyar tenint en compte que el seu alcalde també creu en les possibilitats de les noves tecnologies. Això podria ser motiu més que suficient, és més, potser ho ha sigut. Ara bé, tots sabem que un dels principals processos de funcionament de la política és la reacció davant la demanda ciutadana.

Probablement l’Ajuntament havia rebut queixes, pels canals tradicionals i digitals, sobre el contingut de la festa major del poble. Coneixedor d’aquesta situació ha identificat què es comentava a Internet (escolta activa) i s’ha comunicat amb ells directament per emplaçar-los ha participar en la millora de la festa major. Veiem un exemple en el mur d’aquest grup de ciutadans que protestàven sobre el model de festa, i també en aquest altre grup on ja s’han fet ressò de l’enquesta que ha posat en marxa l’Ajuntament.

El procés és així de senzill. Detectar una incidència, sigui pel canal que sigui, fer recerca de l’activitat dels usuaris a la xarxa respecte aquesta incidència, i implementar el procés participatiu que escaigui sempre que aquest sigui possible.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen aquest text El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

A aquestes alçades suposo que ja no hi haurà massa gent sense saber que els pròxims dia 20 i 21, divendres i dissabte, es celebrarà a Barcelona (Torre Agbar) el Personal Democracy Forum versió europea.

La llista de noms és francament impressionant, sobretot per tots aquells interessats en l’ús de les noves tecnologies en campanyes electorals i en processos de participació ciutadana. Noms com Joe Rospars o Tom Steinberg encapçalen un magnífic llistat que, agradi o no, converteix el PDF Europe en candidat a convertir-se en event de referència en relació a la relació d’Internet i la política.

Els titulars i les valoracions, però, vindran més tard. De moment, com que he tingut la sort de col·laborar en la organització del projecte des de fa uns dos mesos, a mesura que s’anaven tancant els speakers jo mateix m’he anat fent la meva pròpia selecció.

Aviso, està força allunyada dels noms més mediàtics.

Tiago Peixoto: Des de l’Institut Europeu de Florència investiga sobre aquelles policies que ajuden ha incrementar la participació ciutadana en els processos de decisió pública. Un dels eixos centrals d’aquesta investigació són els eParticipatory Budgetings, pels quals ha muntat un grup a Fcaebook i un google maps per a mapejar aquests processos arreu del món.

Dissabte 21, 16:15-17:30. ‘We.gov and E-govt: Collaboration or Conflict?’

Dominic Campbell: Fundador de FutureGov, una consultoria especialitzada en processos online de particpació tant per governs locals i centrals.

Dissabte 21, 16:15-17:30. ‘We.gov and E-govt: Collaboration or Conflict?’

Micah Sifry: Fundador i editor de techpresident.com, una de les webs de referència per a seguir l’evolució de la política 2.0 als Estats Units. No em perdo cap article seu.

Divendres 20, 16:15-17:30. ‘The New Power of Organizing Individuals into Mass Membership E-groups’
Divendres 20, 17:45-19:00. ‘Plenary on Crossnational Collaboration: Case Studies and Lessons for the Future’

Paul Hilder: Director de campanyes d’Avaaz.org. A veure si aprenem alguna cosa d’aquest tipus de sites i comencem a fomentar-ne la seva proliferació a casa nostra.

Divendres 20, 16:15-17:30. ‘The New Power of Organizing Individuals into Mass Membership E-groups’
Divendres 20, 17:45-19:00. ‘Plenary on Crossnational Collaboration: Case Studies and Lessons for the Future’

Benoit Thieulin: Director de les campanyes online de la Segolene Royal a les passades eleccions presidencials i primàries. Recentment la seva agència d’Internet ha participat en la creació de La Coopol, la xarxa social dels militants del partit socialista.

Divendres 20, 11:45-12:45. ‘Learning from Obama’