La primera es la apuesta que los socialistas deberían hacer por la “Economía de la prosperidad”. Esta es la visión económica que sostiene que los ajustes fiscales por sí mismos no son suficientes para la recuperación, y también la visión que afirma que el crecimiento, el empleo y el bienestar de las personas van más allá de la simple acumulación de bienes y servicios. En ese modelo, la sostenibilidad y la cohesión social son motores del propio proceso productivo y no simplemente una opción política. Para avanzar en esa dirección, la austeridad inteligente, el impulso a los nuevos sectores económicos, la modernización radical de nuestras políticas activas de empleo, la transformación total de nuestro modelo energético, el apoyo decidido al emprendimiento, y la revisión integral de nuestro sistema fiscal, son aún cuestiones de largo recorrido donde el PSOE tendrá que apostar más fuerte que hasta ahora.

El terreny on es decidirà la propera batalla ideològica -i per tant política- no serà en la reivindicació d’un model “lliure de retallades”, sinó en les diferents propostes per construir el nou model econòmic que haurà d’arribar després d’aquesta crisi.

La idea central és molt clara i crec que transcendeix la política britànica. Cito d’un article del The Guardian que avui s’en fa ressò:

The warning by McClymont, whose pamphlet is jointly written with fellow Oxford historian Ben Jackson, comes days after a Guardian/ICM poll found that Labour is struggling on the economy. It found that 44% of respondents rated Cameron and George Osborne as better placed to “manage the economy properly”. This compared with 23% for Miliband and Ed Balls, a 21-point advantage for the Tories, almost twice the 11-point advantage Cameron and Osborne enjoyed in October.
The poll findings highlight the central argument in the McClymont/Jackson pamphlet: that the Tories can prosper even when they preside over a severe economic downturn.
Stanley Baldwin, prime minister three times in the 1920s and 1930s, and Margaret Thatcher, the party’s two most electorally successful leaders, won record electoral victories despite imposing deep spending cuts and presiding over sluggish economic growth.

Fins i tot amb les enquestes electorals en contra i amb un Labour que recupera posicions, la opinió de la ciutadania sobre qui gestiona millor l’economia és molt clara. És una batalla que els tories tenen guanyada tot i l’escenari de retallades, augment de taxes i previsions d’estancament de l’economia pel 2012.

Arribar a aquest punt té molt a veure amb Gordon Brown i la seva gestió de la crisi, però no només amb això. Els tories han destinat -i encara destinaran- molts esforços a descriure els laboristes com uns incompetents. La situació és dolenta però encara seria molt pitjor si ells fossin al govern.

Però molt més important que això és l’escenari que tenen per davant els conservadors. Els autors de l’estudi, McClymont i Jackson, afirmen que:

If the key political challenge facing the country over the long term becomes defined as cutting public spending, then the Conservatives are more likely to prosper. Prolonged austerity reinforces this perception, rather than undermining it. The Conservatives could potentially be in a win-win situation. If growth does ultimately return and an end to austerity heaves into view, then they can pledge tax cuts rather than a return to pre-crisis levels of spending.

Sembla que cada vegada queda més clar: les polítiques d’austeritat tindran premi. Com ja el van tenir en el seu moment. En canvi, les estratègies basades en la oposició frontal a les retallades de la despesa pública tenen un recorregut molt limitat. I per si algú encara ho dubtava, no, no sembla que ajudin per obtenir un bon resultat electoral.

Els conservadors anglesos estan posant en pràctica un joc que coneixen bé. Els laboristes, després d’un any de discurs únic, finalment incorporen nous elements al discurs:

The historical record suggests Ed Miliband’s decision to focus on the plight of the ‘squeezed middle’ and need for a new growth model for the British economy was the right political judgment. [..] Labour can sidestep Cameron’s political trap by mounting an electoral appeal based on increasing private-sector growth and improving living standards for the majority, rather than a simple defence of public spending.

Oferir un nou model de creixement, amb una política industrial activa que propicii la creació de nous llocs de treball que, a la vegada, generin un augment del nivell de vida per la middle class.

Si el debat es centra en quin partit redueix millor la despesa i gestiona l’austeritat, l’esquerra no hi té res a fer. Si pel contrari, el debat es transforma en quin partit té més capacitats per crear un escenari adequat pel creixement econòmic, llavors la dreta pot començar a patir.

L’exemple és anglès, però queda clar que -amb matisos- serveix per altres realitats polítiques més properes.

Amb la síndrome de Robert Michels

En el camp de la sociologia política, Robert Michels va exercir a principis del segle XX una gran influència. En la seva cèlebre teoria de la llei de ferro de l’oligarquia va fer una descarnada anàlisi del Partit Socialdemòcrata Alemany i va acabar concloent que en tota organització, particularment en els sindicats i en els partits, s’acaba imposant sempre la voluntat d’una minoria per molt democràtic que sigui el seu funcionament. A partir de Michels s’ha divulgat una imatge dels partits com una caixa negra, aïllada del pols del carrer i subjecta únicament a les seves lluites de poder. La quinta essència d’aquesta perversió seria l’anomenat aparell dels partits. Doncs bé, encara que aquesta tendència oligàrquica es correspon en part amb la realitat, s’oblida que la democràcia és inconcebible sense organització i lideratge, condicions essencials per a la lluita política, sobretot per part dels més febles. Tot això ve a tomb pel congrés del PSC, ja que en essència el que farà aquest cap de setmana és renovar la cúpula de l’organització, començant per la primera secretaria, que no és poca cosa.

 I, no obstant, a Àngel Ros , el candidat que més espai mediàtic ha ocupat en el llarg procés precongressual, el que li interessa és ser candidat a la Generalitat més que obtenir la direcció del PSC. Segurament ho diu perquè té poques opcions, però crec que s’equivoca devaluant la transcendència del que farà el seu partit. Els partits són importants i els seus aparells també, encara que ara tingui premi criticar-los de cara a la galeria. No crec que el problema del PSC sigui d’idees, que s’hagi de fer més catalanista ni tampoc que hagi de donar un sobtat cop de volant a l’esquerra. El problema del socialisme català és que la seva direcció s’ha esclerotitzat, i que els seus líders no han sabut defensar amb coherència i fermesa el seu projecte dins i fora de Catalunya. I el resultat ha estat la renúncia a la lluita política. I això és el que el PSC ha de corregir amb tota urgència.

Aquest vídeo ho explica d’allò més bé.

La setmana passada parlàvem de la dècada dels setanta com a punt i final de les polítiques socialdemòcrates clàssiques, i de l’inici del regnat d’unes polítiques que han desembocat en l’escenari actual. No és casualitat que l’estudi de l’OCDE  remarqui l’augment dels índexs de desigualtat des de principis dels anys vuitanta i fins avui.

Costa d’entendre que passats aquests 30 anys els partits d’esquerres encara no hagin fet seu el discurs contra la desigualtat i l’hagin actualitzat. Només calia ser clar i explicar-ho en poques paraules: A més desigualtat d’ingressos, menys creixement econòmic. Un titular senzill i que a més ara ens facilita l’FMI.

Potser és que l’esquerra no ho va veure venir. O millor, no va voler mirar.

On eren tots els que ara reneguen de les polítiques econòmiques de dretes quan es va posar de moda la paraula mileurista? Ja sabeu: jovent preparat acadèmicament, que cobra al voltant de mil euros/mes, que inverteix un 30% del sou en el lloguer d’un pis que comparteix (d’hipoteca ni en parlem) i que viatja en low cost per una Europa on els joves paguen el mateix però cobren com a mínim un 50% més. Parlo d’agost de 2005. Sí, 2005. Amb creixement econòmic i governs d’esquerres a Catalunya i Espanya.

Potser perquè governava o  potser perquè estava més per repetir consignes clàssiques que  no per comprovar si encara eren vàlides. Ves a saber. El cas és que sentíem moltes veus repetint allò de “una societat més cohesionada”, o allò altre de “fer més pels que menys tenen”. Com si els anys setanta (vuitanta, a Espanya) no tinguessin data de caducitat.

L’entrada al s.XXI requerirà de titulars més senzills. Ara que la crisi s’ho emporta tot per endavant potser valdria la pena provar amb un “La desigualtat creix. L’economia s’ensorra.”

No faig broma. La credibilitat de la nova proposta política de l’esquerra dependrà, en gran mesura, de com analitzi aquest tema i de les solucions que proposi al respecte. Sense por a les explicacions de tipus econòmic, ni als poders que regeixen els principals motors econòmics a casa nostra, i sobretot fugint dels llocs comuns i de les frases fetes.

Si mai hi ha algú amb ganes de fer el manual “Com ser d’esquerres i explicar-se de forma decent”, serà obligatori que inclogui aquesta intervenció de la demòcrata Elizabeth Warren.

La part important a partir del minut 0:50.

I hear all this, you know, “Well, this is class warfare, this is whatever.”—No! There is nobody in this country who got rich on his own. Nobody. You built a factory out there—good for you! But I want to be clear. You moved your goods to market on the roads the rest of us paid for. You hired workers the rest of us paid to educate. You were safe in your factory because of police forces and fire forces that the rest of us paid for. You didn’t have to worry that marauding bands would come and seize everything at your factory, and hire someone to protect against this, because of the work the rest of us did.

Now look, you built a factory and it turned into something terrific, or a great idea—God bless. Keep a big hunk of it. But part of the underlying social contract is you take a hunk of that and pay forward for the next kid who comes along.

El Labour de Miliband ha girat cap a l’esquerra. L’SPD ho intenta sense  gaire èxit, per cert. El PS francès ho ha volgut solucionar per la via ràpida a través d’unes primàries obertes que han resultat un èxit de participació. I de ben segur que aquesta serà la cantarella que escoltarem a Espanya i Catalunya els propers mesos.

La pregunta és evident. Ara prometen que tornaran a l’esquerra que algun dia van abandonar, però com és que tots els partits socialdemòcrates s’han d’excusar en aquest sentit? O millor: què vol dir tornar a ser d’esquerres? O encara millor:  poden tornar a ser d’esquerres?

Oblidem-nos un moment d’aquestes preguntes i fem un exercici de memòria. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a principis dels 70, les societats occidentals van experimentar pràcticament tres dècades amb relativa estabilitat econòmica i de progressiva reducció de les desigualtats. Durant aquest període els resultats econòmics del capitalisme van ser superiors als de qualsevol període anterior. Era el gran moment de les polítiques socialdemòcrates.

La voluntat dels Estats Units de tenir un contrapès Europeu al bloc rús, l’èxit de la doctrina Keynesiana, la legitimitat adquirida amb l’ampliació del dret de vot o el bon prestigi de l’Estat com a institució capaç de transmetre seguretat, van generar aquest escenari. Es va difondre la idea de que el capitalisme treballava al servei dels ciutadans i no al revés. Però tot va canviar el 1973.

Més concretament el 17 d’octubre de 1973. Aquell dia els membres de la OPEP van decidir no exportar més petroli a aquells països que havien donat suport a Israel durant la guerra del Yom Kippur. Aquesta mesura va ser l’inici del que es coneix com la primera crisi del petroli.

Els governs europeus van reaccionar als problemes de producció i d’augment de l’atur seguint el manual keynesià, i van apostar per polítiques de demanda. L’escenari, però, havia canviat, i el resultat va ser un augment de la inflació i dels nivells d’atur que es va mantindre estable tota la dècada. Els recursos havien minvat però els governs -i els sindicats- incidien en reproduir les mateixes polítiques.

Aquest és el moment de la gran derrota ideològica de les polítiques socialdemòcrates.

Les crítiques d’origen liberal, que havien estat silenciades pràcticament des dels anys 50, van ressorgir. L’Escola de Chicago, entre d’altres, va aportar els ciments teòrics, i l’onada conservadora dels anys 80 amb Thatcher i Reagan al capdavant hi va posar la resta. Dels anys 90 en recordem l’hegemonia dels Estats Units, l’èxit de les polítiques marcades per l’FMI i el Banc mundial i la il·lusió creada per Greenspan d’un model econòmic de creixement continuat, sense cicles. Del 2000 cap aquí crec que no calen masses explicacions.

No sóc un expert en economia, i no pretenc ser-ho. Aquesta cronologia no és meva sinó que l’he extret del llibre ‘El declive de la socialdemocracia’, de José V. Sevilla. Crec que és prou clara i ens permet entendre que el problema de les esquerres no és nou. Totes les preguntes que ens formulem tenen un origen i no és precisament proper. Fa més de 30 anys que les polítiques d’esquerres -entenent aquestes des d’un punt de vista clàssic- perden terreny. I res ha canviat fins ara.

Evidentment això és un breu recorregut per la història econòmica i no un anàlisi. Aquesta derrota no esdevé a tot arreu al mateix temps, no arriba al mateix moment a França o a Alemanya, que a Espanya. Ni tampoc amb la mateixa intensitat. També s’obvia que dels anys setanta fins l’actualitat hi hagut idees socialdemòcrates portades a la pràctica, especialment pel que fa a l’augment dels drets socials. I que per suposat aquells trenta anys van posar els fonaments de l’Estat tal i com el coneixem ara.

Tenim una herència -de la qual parlarem aquí- que cal conèixer i reivindicar. Però cal tenir-ho clar. En el terreny econòmic, i en conseqüència en tot allò relacionat amb el paper de l’Estat com un actor més de l’economia, la batalla de models es va perdre en aquells llunyans 70. Les esquerres han governat i han posat pedaços pitjors o millors, però mai s’ha pogut capgirar.

És per això que crec que el debat que hauria d’haver-hi en els partits socialdemòcrates és de molta, molta profunditat. I no, el PS francès tot i tenir mig peu a l’Elisi no ho ha solucionat. Tampoc ho ha fet el Labour per molt que ara es vanaglorii de tornar a ser per davant als sondejos.

Cal no confondre la conjuntura i la competició electoral amb una batalla molt més profunda, la de les idees. Una en que de moment la socialdemocràcia encara va perdent.

La seva presentació va provocar un impacte molt alt. Les mesures anaven en direcció contrària a la que s’espera d’un governant d’esquerres. La confusió entre sindicats, socis de govern i l’ala més progressista del SPD era notòria.

Set mesos més tard Schröder s’havia d’enfrontar a un escenari complicat. Sondejos en mínims històrics (26% de suport), la pèrdua de fins a 30.000 militants que es van donar de baixa del partit,  i moment delicat tant amb l’aparell del SPD com amb el soci de govern, Els Verds.

Sota l’amenaça de renunciar com a Canceller, Schröder va ser reelegit un mes més tard com a President del SPD amb un suport del 80%. I el desembre d’aquest mateix any el Bundestag aprova la part més sensible de la reforma, el Hart IV, gràcies a la majoria de la coalició d’esquerres.

A partir de gener de 2004 les reformes entren en vigor. La imatge del Canceller entre els sectors més progressistes, però, ja no s’acaba de recuperar i el 2005 perd les eleccions davant d’Angela Merkel.

Ara, passat l’horitzó de 2010, sabem que la reforma va esdevenir tot un èxit. Descens dels índexs d’atur, creixement econòmic, empreses més competitives, programes socials més efectius, reducció del dèficit, augment de les exportacions, etc. En part, ha estat l’impopular programa d’Schröder el que ha permès que Alemanya afronti la crisi amb solidesa.

L’esquerra Alemanya, i l’SPD en particular, sembla que no té cap interès en reivindicar aquest èxit. De fet, davant les males perspectives electorals i basant-se en un estudi de l’institut Friedrich Ebert Foundation (think tank d’esquerres) que senyalava els efectes perversos de la reforma en matèria de desigualtats, els socialdemòcrates van decidir tirar pel dret. La consigna quedava molt clara: L’Agenda 2010 ens ha perjudicat i és una etapa que cal superar.

Crec que aquesta història ens pot ajudar a entendre un factor important de la crisi en la que està instal·lada la socialdemocràcia a Europa. Hi ha un problema d’identitat. D’orgull per unes propostes o per una feina feta. I en política no hi ha res pitjor que això.

En parlarem aquí.

Començo una sèrie de posts curts sobre el futur de la socialdemocràcia, en general, i del PSC, en particular. Un apunt: m’interessa més aviat poc -per no dir gens- tot el debat de noms que ja s’està muntant al circ mediàtic. Per tant que ningú n’esperi aquí cap referència. La salsa rosa la deixo pels seus mites de comunicació de capçalera.

Cito directament de l’article:

Atenció a les enquestes. L’interès per la política dels catalans ha arribat als nivells més alts de l’historial de sondejos del CEO. Els que hi estan molt o bastant interessats han passat del 39% de l’abril del 2006 fins al 55% de la setmana passada, mentre que, abans, la majoria, un 59%, deien que els interessava poc o gens la política. La freqüència amb què es discuteix de política a casa o amb els amics també se situa en els seus màxims: ara, el 57% diuen que en parlen molt o bastant, i un 42% diuen que no en parlen mai o gairebé mai. Fa cinc anys les xifres eren al revés. La societat catalana, per tant, s’ha polititzat, i molt, sobretot a partir de finals del 2008 i principi del 2009, és a dir, just quan esclatava la llarga crisi econòmica actual. [..] Alhora que l’interès per la política creix, les enquestes del CEO mostren un enorme augment de la “insatisfacció amb el sistema polític i la democràcia”. Els ciutadans poc o gens satisfets han passat de ser un 41% a sumar el 66%, un altre màxim històric; en canvi, els que estan molt o bastant satisfets, que el 2006 eren majoria, van passar del 52% a només el 32%. El punt d’inflexió va ser, un altre cop, el baròmetre del gener del 2009, i d’aleshores ençà la insatisfacció no ha parat de créixer.

La conjuntura és la d’una crisi econòmica com molts no havíem vist mai. I la insatisfacció, com ja havíem explicat, és un fenomen conjuntural que s’explica sobretot per la valoració que la ciutadania fa de la situació econòmica. Tant simple com això.

La diferència rau en el canvi de tendència dels indicadors de la desafecció. Durant tots aquests anys no teníem interès en el sistema, ni en els polítics, però l’economia anava bé i ens semblava que aquest poc o molt funcionava. Ara tot falla i el nostre interès per identificar culpables i trobar solucions s’ha disparat.

Llistes obertes, primàries, reducció de diputats, modificació de les seves retribucions, canvis en el sistema electoral o en el sistema de financiació dels partits entre d’altres. El llistat de propostes és llarg. La majoria són de cara la galeria, poc efectives o fins i tot contraproduents, però saber això potser ja és per nota i no caldria demanar-li tant a una ciutadania que està esgotada de tot, també d’explicacions llargues i feixugues. El cas és que per una vegada ens informen i en parlem, ni que sigui malament.

Al final del procés, quan la crisi escampi i tot torni al seu lloc (no com estava) hi haurà canvis. Menys dels que molts voldrien i molt menys transcendents del que ens imaginem, però alguna cosa es mourà. Pel que fa als nostres indicadors, l’interès pels processos polítics tornarà a baixar i la satisfacció remuntarà al mateix ritme que ho faci el nivell d’ocupació.

Acabo. Només un apunt que té una certa relació amb aquest tema.

Com bé ens recorda l’Ignasi Llorente al final del seu post d’avui, la política ja fa molt temps que va descobrir que la tàctica és més rendible que l’estratègia. I crec que cal repetir-ho més i més i més vegades. Aquest és un mal molt més nociu per la política que no pas la crisi econòmica. Per tres motius. És de llarga durada, afecta directament a la credibilitat de tot allò que “és política” i  implica els polítics i els seus gabinets de comunicació, però també uns aliats de luxe -un sector concret del periodisme- del qual potser ens n’haurem de preocupar en un moment no molt llunyà.

Sobre aquest últim punt espero fer-ne un post extens els pròxims dies amb alguna que altra col·laboració.

Pocs catalans desconeixen a hores d’ara el concepte de pacte fiscal. O, millor dit, l’objectiu del pacte fiscal. Aquell que l’Artur Mas va marcar des de l’oposició i sobre el que tot el govern actual insisteix en bloc. Aquell que La Vanguardia s’afanya en mostrar com la sortida lògica -i desitjada per molts sectors del país- a l’atzucac en que ha caigut la relació Catalunya-Espanya i al suposat procés de recentralització que ens amenaça a tots els catalans els propers anys.

Segons el CEO el 75% dels catalans defensa la necessitat del concert econòmic. Aquestes dades són mig camí del que necessitava CiU per legitimar la seva política. Amb el concert econòmic les grans retallades no ho serien tant. L’altre meitat la va aportar Deloitte amb una auditoria tan eficaç que per 885.000 € ens va assegurar que el nostre dèficit era quatre dècimes pitjor del que creiem. El govern es va afanyar a recordar, altre cop, el desastre financer del Tripartit. Molt pocs van tenir temps per entendre que l’explicació d’aquestes quatre dècimes es trobava en el nou sistema de càlcul introduït  per l’IGAE.

El discurs del nacionalista victimista torna a ser el gran protagonista de la vida política catalana. La mesura de totes les coses no és el que podem fer pel país sinó el que els altres -sigui aquí o a Madrid- no ens deixen fer.

I és en aquest escenari on qualsevol argumentari que plantegi una situació dissonant no hi troba bona rebuda. La demostració la vem tenir fa uns dies quan es van conèixer les dades de liquidació del nou model de finançament corresponents a l’any 2009. Les referències a la prema i el circuit mediàtic català van ser pràcticament inexistents.

Aquest desert informatiu i d’interès ciutadà és curiós tenint en compte que amb les dades vem constatar que:

• En el moment de tancar el pacte es va fer la previsió de que aquest suposaria 2.030 milions adicionals per Catalunya el 2009. Al final aquest augment va ser de 2.421 milions respecte l’anterior model (2001) pactat entre CiU i PP.
• Amb aquests resultats Catalunya es situa la 4ª CCAA en  recursos per habitant (2.143€ /hab.) mentre que amb l’anterior era la onzena.
• Aquests 2.1431€ per habitant signifiquen que Catalunya se situa per sobre de la mitjana espanyola i representa una millora de recursos per habitants d’un 5% respecte la previsió.
• En total, és un 18% més de recursos/habitant respecte el model anterior, quan la mitjana per la resta de comunitats ha estat d’un 12%. Catalunya passa a ser la quarta CA en aquest índex.
• Catalunya passa de la 8ª a la 13ª posició en el rànquing de dèficit de les CCAA. Només dues CCAA de règim comú (de 15) tindrien un dèficit inferior al català.

Totes aquestes dades parlen d’un model favorable per Catalunya. Un acord de finançament que ja era bo en el moment de tancar-lo i que encara ha estat millor al comprovar que la previsió feta llavors va pecar de prudent.

Ningú n’ha parlat.

És evident que el PSC està lluny d’una centralitat política -i electoral- que ara mateix és territori convergent. La línia argumental a la que feiem referència abans (herència tripartit més maltractament de l’estat) que tan bé suministren el portaveu Homs i companyia ha arribat al punt que es volia. No hi ha un discurs únic, però gairebé.

El catalanisme oficial canvia el seu fil conductor. Ja no som el que fem -o hem fet- sinó el que podríem arribar a fer. La mesura és la capacitat de generar tensió amb Madrid. I el que és pitjor, funciona. Com sempre havia funcionat. El catalanisme que marca objectius futurs -més o menys llunyans- i que ens emplaça a conseguir-los sota etiquetes tan estrambòtiques com l’anunciada “Transició nacional”.

Funciona perquè en bona mesura som així. Ens omplim la boca d’horitzons que volem conquistar i de camins per fer, i la majoria no tenim ni idea de quin tros hem caminat, ni tenim cap interès per saber qui n’ha estat el responsable. Especialment si aquest és membre d’un partit tan poc sospitós d’afavorir Catalunya com el PSC.

Les vacances i les feines per un nou projecte -que veurà la llum espero en algun moment abans de 2012- han deixat el bloc abandonat. Però no, això encara no és un pantà. Hi torno. Veurem amb quina freqüència actualitzo però intentaré mantindre això com és degut.

Del nou curs polític evidentment toca parlar de la llengua. Un atac frontal que a aquestes alçades del partit “electoral” no sorprèn a ningú. El tensionament de l’electorat arriba en el moment just i ho fa per tots els costats. Potser pel costat català a alguns els hi costa més de veure, però també hi ha teca.

Avui Pere Ríos, ens posa en alerta d’un fet que ha passat per alt tota la premsa catalana. Resulta que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va aprovar el passat 18 de juliol una sentència que defensa el model actual d’immersió lingüística i que preval sobre l’auto del Tribunal Superior. Per què no n’havíem sentit a parlar? Ara ho veurem.

Acabem de saber que el mateix TSJC ha suspès l’ultimàtum a la Generalitat fins que no es resolgui el recurs que aquesta va presentar. Com diu Ríos, aquest recurs és la prova de que el govern d’Artur Mas coneixia la sentència del 18 de juliol ja que la va utilitzar en la seva redacció.

És a dir, coneixia la sentència favorable des del passat juliol però no ha dit res. El motiu, segons Presidència, és que no es volia entrar en conflicte amb el TSJC al denunciar la contradicció de les dues sentències.

La setmana abans de la diada, i amb tot l’ambient caldejat, a Palau ningú va considerar important que 17 dels 24 magistrats del TSJC donessin suport al model actual. Es podria haver informat millor, però la temptació d’aprofitar la mobilització ciutadana, posar-hi una mica més de la seva part i endavant que el 20N és aquí mateix, va ser massa forta.

El nucli dur del govern coneix perfectament la lliçó. El tensionament amb Espanya és part de l’estratègia guanyadora. Legitima el discurs, li dóna cos a l’invent de la “transició nacional” i allunya els fantasmes de les retallades. Cortina de fum, li diuen els experts.

Cal que tots en siguem conscients. L’atac a la llengua és real. Els arguments que el volen justificar es desmunten fàcilment però el clima polític de (re) centralització de l’estat és favorable. Per això cal que a Catalunya la defensa sigui en bloc i aprofitant tots els arguments a l’abast.

El tema és prou important com per jugar amb tacticismes.