He trobat molt interessant l’article d’en Sergi Picazo a El Punt Avui: ‘Rècord d’insatisfacció’. Per una vegada un mitjà recull -ni que sigui inconscientment- allò que vàrem dir des d’aquest bloc fa temps. La insatisfacció política no és el mateix que la desafecció política. De fet, tenen poc a veure.
Cito directament de l’article:
Atenció a les enquestes. L’interès per la política dels catalans ha arribat als nivells més alts de l’historial de sondejos del CEO. Els que hi estan molt o bastant interessats han passat del 39% de l’abril del 2006 fins al 55% de la setmana passada, mentre que, abans, la majoria, un 59%, deien que els interessava poc o gens la política. La freqüència amb què es discuteix de política a casa o amb els amics també se situa en els seus màxims: ara, el 57% diuen que en parlen molt o bastant, i un 42% diuen que no en parlen mai o gairebé mai. Fa cinc anys les xifres eren al revés. La societat catalana, per tant, s’ha polititzat, i molt, sobretot a partir de finals del 2008 i principi del 2009, és a dir, just quan esclatava la llarga crisi econòmica actual. [..] Alhora que l’interès per la política creix, les enquestes del CEO mostren un enorme augment de la “insatisfacció amb el sistema polític i la democràcia”. Els ciutadans poc o gens satisfets han passat de ser un 41% a sumar el 66%, un altre màxim històric; en canvi, els que estan molt o bastant satisfets, que el 2006 eren majoria, van passar del 52% a només el 32%. El punt d’inflexió va ser, un altre cop, el baròmetre del gener del 2009, i d’aleshores ençà la insatisfacció no ha parat de créixer.
La conjuntura és la d’una crisi econòmica com molts no havíem vist mai. I la insatisfacció, com ja havíem explicat, és un fenomen conjuntural que s’explica sobretot per la valoració que la ciutadania fa de la situació econòmica. Tant simple com això.
La diferència rau en el canvi de tendència dels indicadors de la desafecció. Durant tots aquests anys no teníem interès en el sistema, ni en els polítics, però l’economia anava bé i ens semblava que aquest poc o molt funcionava. Ara tot falla i el nostre interès per identificar culpables i trobar solucions s’ha disparat.
Llistes obertes, primàries, reducció de diputats, modificació de les seves retribucions, canvis en el sistema electoral o en el sistema de financiació dels partits entre d’altres. El llistat de propostes és llarg. La majoria són de cara la galeria, poc efectives o fins i tot contraproduents, però saber això potser ja és per nota i no caldria demanar-li tant a una ciutadania que està esgotada de tot, també d’explicacions llargues i feixugues. El cas és que per una vegada ens informen i en parlem, ni que sigui malament.
Al final del procés, quan la crisi escampi i tot torni al seu lloc (no com estava) hi haurà canvis. Menys dels que molts voldrien i molt menys transcendents del que ens imaginem, però alguna cosa es mourà. Pel que fa als nostres indicadors, l’interès pels processos polítics tornarà a baixar i la satisfacció remuntarà al mateix ritme que ho faci el nivell d’ocupació.
Acabo. Només un apunt que té una certa relació amb aquest tema.
Com bé ens recorda l’Ignasi Llorente al final del seu post d’avui, la política ja fa molt temps que va descobrir que la tàctica és més rendible que l’estratègia. I crec que cal repetir-ho més i més i més vegades. Aquest és un mal molt més nociu per la política que no pas la crisi econòmica. Per tres motius. És de llarga durada, afecta directament a la credibilitat de tot allò que “és política” i implica els polítics i els seus gabinets de comunicació, però també uns aliats de luxe -un sector concret del periodisme- del qual potser ens n’haurem de preocupar en un moment no molt llunyà.
Sobre aquest últim punt espero fer-ne un post extens els pròxims dies amb alguna que altra col·laboració.
Pocs catalans desconeixen a hores d’ara el concepte de pacte fiscal. O, millor dit, l’objectiu del pacte fiscal. Aquell que l’Artur Mas va marcar des de l’oposició i sobre el que tot el govern actual insisteix en bloc. Aquell que La Vanguardia s’afanya en mostrar com la sortida lògica -i desitjada per molts sectors del país- a l’atzucac en que ha caigut la relació Catalunya-Espanya i al suposat procés de recentralització que ens amenaça a tots els catalans els propers anys.
Segons el CEO el 75% dels catalans defensa la necessitat del concert econòmic. Aquestes dades són mig camí del que necessitava CiU per legitimar la seva política. Amb el concert econòmic les grans retallades no ho serien tant. L’altre meitat la va aportar Deloitte amb una auditoria tan eficaç que per 885.000 € ens va assegurar que el nostre dèficit era quatre dècimes pitjor del que creiem. El govern es va afanyar a recordar, altre cop, el desastre financer del Tripartit. Molt pocs van tenir temps per entendre que l’explicació d’aquestes quatre dècimes es trobava en el nou sistema de càlcul introduït per l’IGAE.
El discurs del nacionalista victimista torna a ser el gran protagonista de la vida política catalana. La mesura de totes les coses no és el que podem fer pel país sinó el que els altres -sigui aquí o a Madrid- no ens deixen fer.
I és en aquest escenari on qualsevol argumentari que plantegi una situació dissonant no hi troba bona rebuda. La demostració la vem tenir fa uns dies quan es van conèixer les dades de liquidació del nou model de finançament corresponents a l’any 2009. Les referències a la prema i el circuit mediàtic català van ser pràcticament inexistents.
Aquest desert informatiu i d’interès ciutadà és curiós tenint en compte que amb les dades vem constatar que:
- En el moment de tancar el pacte es va fer la previsió de que aquest suposaria 2.030 milions adicionals per Catalunya el 2009. Al final aquest augment va ser de 2.421 milions respecte l’anterior model (2001) pactat entre CiU i PP.
- Amb aquests resultats Catalunya es situa la 4ª CCAA en recursos per habitant (2.143€ /hab.) mentre que amb l’anterior era la onzena.
- Aquests 2.1431€ per habitant signifiquen que Catalunya se situa per sobre de la mitjana espanyola i representa una millora de recursos per habitants d’un 5% respecte la previsió.
- En total, és un 18% més de recursos/habitant respecte el model anterior, quan la mitjana per la resta de comunitats ha estat d’un 12%. Catalunya passa a ser la quarta CA en aquest índex.
- Catalunya passa de la 8ª a la 13ª posició en el rànquing de dèficit de les CCAA. Només dues CCAA de règim comú (de 15) tindrien un dèficit inferior al català.
Totes aquestes dades parlen d’un model favorable per Catalunya. Un acord de finançament que ja era bo en el moment de tancar-lo i que encara ha estat millor al comprovar que la previsió feta llavors va pecar de prudent.
Ningú n’ha parlat.
És evident que el PSC està lluny d’una centralitat política -i electoral- que ara mateix és territori convergent. La línia argumental a la que feiem referència abans (herència tripartit més maltractament de l’estat) que tan bé suministren el portaveu Homs i companyia ha arribat al punt que es volia. No hi ha un discurs únic, però gairebé.
El catalanisme oficial canvia el seu fil conductor. Ja no som el que fem -o hem fet- sinó el que podríem arribar a fer. La mesura és la capacitat de generar tensió amb Madrid. I el que és pitjor, funciona. Com sempre havia funcionat. El catalanisme que marca objectius futurs -més o menys llunyans- i que ens emplaça a conseguir-los sota etiquetes tan estrambòtiques com l’anunciada “Transició nacional”.
Funciona perquè en bona mesura som així. Ens omplim la boca d’horitzons que volem conquistar i de camins per fer, i la majoria no tenim ni idea de quin tros hem caminat, ni tenim cap interès per saber qui n’ha estat el responsable. Especialment si aquest és membre d’un partit tan poc sospitós d’afavorir Catalunya com el PSC.
Les vacances i les feines per un nou projecte -que veurà la llum espero en algun moment abans de 2012- han deixat el bloc abandonat. Però no, això encara no és un pantà. Hi torno. Veurem amb quina freqüència actualitzo però intentaré mantindre això com és degut.
Del nou curs polític evidentment toca parlar de la llengua. Un atac frontal que a aquestes alçades del partit “electoral” no sorprèn a ningú. El tensionament de l’electorat arriba en el moment just i ho fa per tots els costats. Potser pel costat català a alguns els hi costa més de veure, però també hi ha teca.
Avui Pere Ríos, ens posa en alerta d’un fet que ha passat per alt tota la premsa catalana. Resulta que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va aprovar el passat 18 de juliol una sentència que defensa el model actual d’immersió lingüística i que preval sobre l’auto del Tribunal Superior. Per què no n’havíem sentit a parlar? Ara ho veurem.
Acabem de saber que el mateix TSJC ha suspès l’ultimàtum a la Generalitat fins que no es resolgui el recurs que aquesta va presentar. Com diu Ríos, aquest recurs és la prova de que el govern d’Artur Mas coneixia la sentència del 18 de juliol ja que la va utilitzar en la seva redacció.
És a dir, coneixia la sentència favorable des del passat juliol però no ha dit res. El motiu, segons Presidència, és que no es volia entrar en conflicte amb el TSJC al denunciar la contradicció de les dues sentències.
La setmana abans de la diada, i amb tot l’ambient caldejat, a Palau ningú va considerar important que 17 dels 24 magistrats del TSJC donessin suport al model actual. Es podria haver informat millor, però la temptació d’aprofitar la mobilització ciutadana, posar-hi una mica més de la seva part i endavant que el 20N és aquí mateix, va ser massa forta.
El nucli dur del govern coneix perfectament la lliçó. El tensionament amb Espanya és part de l’estratègia guanyadora. Legitima el discurs, li dóna cos a l’invent de la “transició nacional” i allunya els fantasmes de les retallades. Cortina de fum, li diuen els experts.
Cal que tots en siguem conscients. L’atac a la llengua és real. Els arguments que el volen justificar es desmunten fàcilment però el clima polític de (re) centralització de l’estat és favorable. Per això cal que a Catalunya la defensa sigui en bloc i aprofitant tots els arguments a l’abast.
El tema és prou important com per jugar amb tacticismes.
Comentaris