L’economia, sempre l’economia

Ahir el CEO va publicar el baròmetre d’opinió política de l’estiu, i les dades ens mostren una vegada més com la valoració de la situació econòmica condiciona completament la valoració política que fem els ciutadans.

Des de març de 2007 les valoracions negatives sobre la política i l’economia han evolucionat de forma molt semblant. Tant, que entre les dues existeix un coeficient de correlació del 0,84.

Evolució valoracions negatives

Això no és nou, ni és preocupant. És de calaix que els ciutadans valorarem els nostres polítics per la seva capacitat de gestió econòmica i també que ens posarem molt més exigents en temps de crisi.

El que ja preocupa més és aquest altre gràfic.

Satisfacció_democràcia

La satisfacció amb el funcionament de la democràcia, com a variable que està de camí entre la valoració de la satisfacció política i de la desafecció política, ja no era bona abans de començar la crisi econòmica. Gairebé un 50% dels catalans estava poc o gens satisfet a principis de 2007.

El problema és que des de llavors aquests percentatges s’han enfilat una mica més de 10 punts deixant un titular que espanta: 6 de cada 10 catalans estan poc o gens satisfets amb el funcionament del sistema polític pel qual ens regim. Poca broma.

Com ja he apuntat altres vegades, hi ha diversos indicadors que ens permeten tenir una visió menys cojuntural de la problemàtica, però el fet de que sigui puntual [quan puntual vol dir que ja portem 2 anys de crisi i que sembla que va per llarg] no ens ha de fer perdre de vista el fet de que l’economia al final acaba regint gran part dels nostres valors polítics.

Guia pel polític 2.0 (I)

Poc m’ho pensava que acabaria escribint un post recopilatori de com hauria d’actuar, al meu parè, un polític 2.0. Un tema del que se n’ha parlat extensament, on molts hi hem dit la nostra i hem omplert la xarxa de teories, opinions, exemples i, a vegades, exigències. Aquí va un post més per la col·lecció. Intenta organitzar i classificar, i, amb sort, servir de material de consulta pels interessats.

Guia pel polític 2.0 (I)

1.- Entendre l’entorn. El primer pas i el més senzil. O el més complicat, no ho sé. Quan entres a la xarxa has d’entendre que l’usuari, senzillament, voldrà parlar amb tú. I ho farà al segon, al minut, al cap d’unes hores, quan sigui. Et respondrà, et preguntarà, et felicitarà, et maldarà. Farà el que fem els ciutadans amb els polítics però de més a prop. Si ets a la xarxa has d’entendre la proximitat, la urgència i la obligació de convertir-te en un interlocutor per aquell qui ho desitgi. Si no, senzillament ningú no et farà cap cas.

2.- No és l’eina, és l’ús. Segurament hauràs rebut classes pràctiques per saber com funcionen determinades eines. Un assessor, un company de partit, un amic, un fill, un nebot, ves a saber. El cas és que tens les eines i saps com utilitzar-les. És un pas. Ara cal saber si realment les necessites totes o si l’excés de novetats 2.0 et porta a un escenari on:

  • Tindràs temps per actualitzar el teu bloc? Un bloc buit no serveix per a res.
  • Obriràs el Twitter més d’una vegada al dia? Un Twitter actualitzat cada 3 o 4 dies no és un Twitter, és una altra cosa.
  • Contestaràs a la gent al Facebook? No cal que felicitis tots els aniversaris però no contestar als amics fa lleig.

La conclusió és de calaix. És molt més 2.0 un polític amb un Facebook ben gestionat que un amb 25 eines i cap de ben portada. I és que no es tracta de ser el més modern o geek del barri. Es tracta de sentir-se còmode i de posar-ho fàcil, tant per tu com per als usuaris.

3.- No confondre partit amb partiditis. D’acord, acceptem que el sistema de partits que tenim és el que és i que has hagut de fer-te un lloc dins d’una organització poc avessada a les aventures individuals fora de guió. Ho entenem però els usuaris no volem parlar amb la organització, volem parlar amb l’individu. Per tant, més val criteri propi que consignes, més val reflexions que ReTweets del perfil oficial del partit, més val sortir una mica del guió que no pas parlar del que tots han repetit mil i una vegades.

4.- La qualitat de ser accesible. Lligat amb el punt anterior. Tinc la absoluta certesa [quan absoluta vol dir que ho sospito] que aquells polítics que es mostren més propers i naturals cauen millor a la xarxa. Ja sabeu, la política de les emocions i etc. Un usuari no vol llegir notes de premsa en un bloc de la mateixa manera que no vol parlar amb el mateix polític hermètic que fa rodes de premsa o intervencions al Parlament. L’èxit a la xarxa també depèn de la naturalitat. Amb el rigor que se suposa, clar, però com si fos el veí.

5.- Maniquins. Cada vegada que repeteixo això em sembla absurd però en fi, a los hechos me remito que deia aquell. Ras i curt: si no pots/vols gestionar la teva reputació digital no ho facis, però en cap cas demanis a algú que ho faci per tu. Fer-ho invalidaria completament els quatre punts anteriors i perjudicaria la teva imatge fins a uns nivells que gent com Duran i Lleida o Rosa Díez ja han experimentat.

6.- Entorn. No és fàcil ser un polític 2.0. Els companys de partit molts cops no li donen importància i els usuaris pequem més d’exigents que d’agraïts. El nombre de polítics digitalitzats augmenta però el de polítics enxarxats no ho fa al mateix ritme. Comunicar és important però encara ho és més relacionar-nos i crear comunitat (xarxa) al voltant nostre. Amb això s’assoleixen dos objectius, un de quantitatiu, ja que incrementem el nombre de receptors que reben el missatge, i un de qualitatiu, la credibilitat d’aquest missatge millora ostensiblement.

De moment he escrit 6 punts però en poden ser uns quants més. Espero que la segona part (i les que vinguin) les poguem fer entre tots.

Nota ràpida sobre el tema toros

forges_toros

En tota la bateria de columnes d’opinió i de declaracions esquizofrèniques que avui ens brinda la caverna espanyola hi trobem, des del meu parè, la motivació del vot d’ahir de Montilla.

La justificació de que no volien votar una prohibició és absurda i ells mateixos, el grup socialista, us ho reconeixerien en petit comitè. No, ahir Montilla va votar per a que avui la caverna espanyola no es tirés damunt seu, i la resta dels diputats socialistes ho van fer per fer costat al seu líder. No dubteu que n’hi ha un bon grapat que també ho són d’antitaurins.

Pel que fa a la llibertat de vot, és un experiment totalment inútil en un sistema de llistes tancades. No hi ha cap incentiu per votar en contra dels teus. Si les organitzacions són tancades i estructurades com una de sola llavors les seves decisions han de ser en bloc. Qualsevol nota dissonant trenca l’equilibri i deixa sense sentit tota l’estructura.

I per últim el deliri nacionalista. La cosa és ben senzilla. Una ILP que aporta 180.000 firmes és bàsicament una expressió de l’opinió majoritària de Catalunya. I la democràcia, fins on l’hem desenvolupat, és l’imposició de l’opinió de la majoria. És injust per les minories, però oh, sorpresa, no ho hem sapigut fer millor.

Espanya es trenca, diuen. Què més voldríem. Agradi o no, s’entengui o no, el discurs dels antitaurins és animalista. Potser no és un discurs de màxims, d’acord, però fonamentalment és animalista. El nacionalisme el deixem per les manifestacions dels dissabtes, l’emprenyamenta contra les retallades estatutàries i les consultes populars.

I ara siusplau deixem de parlar de bous i comencem a parlar de cornuts i maltractats, que és un tema amb el que per aquestes terres ens hi sentim més identificats.

Tagged with:
 

Ajuntament_Barcelona

No tinc ganes de parlar de toros. El hype del dia és una bona notícia però darrera seu amaga que ahir es va aprovar una llei molt més important, la de les vegueries, i que avui a Barcelona s’ha publicat un baròmetre municipal que pràcticament posa fi a l’etapa del PSC a l’Ajuntament.

Les dades més importants:

  • Intenció de vot: CIU 18,1% / PSC 10,7% / ICV 4,4% / ERC 3,7% / PP 2,3%
  • Valoració dels líders: Xavier Trias 5,2 / Jordi Hereu 4,1 / Portabella 4,7 / Ricard Gomà 4,3 / Fernández Díaz 3,4
  • Valoració govern: 47,5% creu que ha empitjorat en l’últim any, i un 45,4% que la gestió ha estat dolenta o molt dolenta

L’alcalde suspèn en la seva valoració personal i la valoració global del govern i la ciutat, a vegades indissociable, continua baixant respecte enquestes anteriors. I no estem parlant d’una enquesta de l’opisició o encarregada per un mitjà, si no d’un baròmetre municipal.

La projecció d’escons segons la intenció de vot recollida deixaria a CiU com a força majoritària, i ni tan sols un pacte d’esquerres conseguiria superar-lo en nombre de regidors. Falta molt per les municipals, i no cal oblidar que entremig hi ha el plat fort de les autonòmiques, però l’escenari cada vegada sembla més clar.

Ara caldrà veure com reacciona el PSC. Seria bona idea proposar un nou candidat un cop passades les eleccions al Parlament? La imatge de Jordi Hereu no ajuda a l’optimisme, però la distància a les enquestes probablement sigui excessiva i el període de pre-campanya i campanya massa curt com per pensar que un nou candidat podria capgirar la situació.

Wikileaks i el control de la informació

Wikileaks_Julian_Assange

La xarxa, o el moviment 2.0 si voleu, necessitava un impuls com el que Wikileaks ha donat aquesta setmana amb la publicació de més de 92.200 informes secrets relacionats amb la campanya de l’exèrcit nord-americà a l’Afghanistan.

Tot el sistema d’informació i comunicació intern de la primera potència mundial potes enlaire. I el govern de la potència, clar, s’ha empipat.

Des de la seva creació el 2006, Wikileaks s’ha convertit en un veritable malson per governs, institucions i multinacionals, i en un exemple pels mitjans de comunicació que han de vindre. El seu sistema d’obtenció, recopilació i publicació, basat en fonts anònimes, crowdsourcing, un petit equip de redacció i un creador cada cop més famós, ha funcionat d’allò més bé fins ara.

El dilema sorgirà, de fet ja ho ha fet, amb aquest aquest últim cop d’efecte. Que els governs es queixin i diguin que aquesta informació posa en perill la seguretat nacional és un moviment mediàtic, però el que de veritat ens importa és com reaccionaran ells i les seves agències davant d’aquestes publicacions que, en última instància, són filtracions d’una magnitud que mai havien hagut d’afrontar.

La relació entre els actors públics i els mitjans tradicionals està construïda sobre la base del repartiment: ‘aquest favor per tú i aquest favor per mi’. Un pacte que no trenca cap equilibri i que no dificulta la feina d’uns, ni la capacitat de publicar contingut dels altres.

Ara Internet, a través de Wikileaks, ha trencat aquest equilibri. Les institucions ja no tenen el control de la informació i el mitjà ja no té el monopoli de publicació. I tot per culpa dels anomenats whistle blowers. Les fonts, vaja.

L’agenda ja no la marquen només les grans estructures globalitzades. I això és nou, molt nou. Una plataforma que neix del coneixement col·laboratiu i de les filtracions és capaç d’arribar a primera pàgina a tot el món. Tan senzill i tan globalitzat com això.

La capacitat de supervivència de l’experiment és difícil de pronosticar. Cal veure fins quan aguanten dins d’un marc legal dubtós i amb un sistema de flitratge d’informació que només té un èxit real, en quan a notorietat, quan es transmet pels mitjans tradicionals. A més encara no podem determinar quin és el recorregut o la rellevància de l’huracà mediàtic que provoca, en termes de canvis reals a les organitzacions a les quals involucra.

Ho seguirem atentament

Tagged with: