Els pactes que sorgeixen després de les eleccions municipals són, en alguns casos, escenaris que demanen un anàlisi polític diferent.
No ens quadra veure a ICV triant a CiU com a soci de govern a Sant Feliu de Llobregat o a PP i ERC governant junts a Mont-Roig del Camp. Els nostres marcs habituals, la posició en la que situem els partits a l’eix ideològic i al nacional, ens diu que aquests escenaris no tenen sentit.
Ahir pel Twitter parlaven de pactes antinaturals. Hi havia la queixa de que el vot no serveix de res si després les negociacions per la formació de govern han de generar pactes d’aquest tipus. Quan dues opcions aparentment tant distants acaben pactant el votant pot sentir-se decepcionat.
Jo no hi estic del tot d’acord. Crec que cometem l’error de pensar que les dinàmiques a Catalunya es converteixen en norma a tots els municipis. Però no coneixem les 947 realitats de tot el territori.
Partim de la base de que la decisió dels ciutadans no només és sobirana sinó que a més és racional. I que quan aquesta decisió es defineix en majories no suficients llavors seran els partits els que la interpretaran. O millor dit, ho faran les agrupacions locals d’aquests partits.
Aquesta interpretació vindrà condicionada, evidentment, per diverses variables: possibilitats de governar, programa presentat, respecte al posicionament de partit (llista més votada, principi ideològic), decisió dels militants, etc. Però encara en diria una de més important a la que ningú, ni analistes ni partits, donen suficient importància: la relació personal.
Quatre anys de desgast constant, de discussió, d’enganxades a plens, als mitjans, a qualsevol àmbit públic o privat, pesen més que decisions de l’àmbit polític. A vegades pot ser entre dues llistes concretes, independentment del color polític, i altres vegades pot ser un problema entre govern i tota la oposició, el que normalment genera a posteriori aquest pactes de tots contra un.
A nivell local els ciutadans en molts casos coneixen aquests conflictes i -aquí és on poso la pota fins al fons- no crec que sigui gens descartable que l’afinitat o la distància respecte els candidats converteixin aquests conflictes en una variable molt important en la decisió del vot.
Ens pot agradar o no. Ens pot semblar que si la política es decideix a l’àmbit personal llavors és que alguna cosa no va bé. Podria ser, però el cas és que això succeïx. Només heu de seguir notícies a mitjans locals o preguntar si coneixeu algun cas proper, i veureu com és aquest motiu el que s’amaga darrera de molts d’aquests pactes “antinatura”.
A propòsit del marró que li ha caigut a sobre en Ferran Falcó, alcaldable de CiU per Badalona, deia la setmana passada que la gent no hi entén de Ciència Política i que no toleraria un pacte de perdedors.
El que fa Falcó -o CiU, per extensió- és tactisime polític del dolent. Sobretot perquè tant bon punt anuncies que seràs coherent amb anys i anys de donar la llauna amb el tema i que respectaràs la llista més votada a Badalona, apareix una notícia que diu que a El Vendrell faràs tot el contrari.
Cal ser honestos amb aquest tema. Ningú respecta la llista més votada per millorar la salut de la nostra democràcia. És una excusa més per justificar conjuntures post-electorals. Sense més.
Tenim un sistema parlamentari el tret distintiu del qual no són precisament les majories absolutes. Menys aquí, donada la regla electoral proporcional que transforma els nostres vots en escons. Un cop efectuada aquesta transformació és quan comença el joc de minories i majories, i en aquest són els partits, no els ciutadans, els qui decideixen qui governa. Això és així.
I sí, molts cops decideixen formar governs de coalició entre formacions amb menys representació. I, oh sorpresa, això és una garantia de salut democràtica.
Però no ho entenem. O algú no ho vol explicar. I així ens va, que diem que la gent no entén de ciència política quan el que de veritat no entén és la incoherència.
Com bé apunta en Saül Gordillo, la llei Òmnibus constata el poder de la marca Duran i Lleida. El complicat equilibri post 22M, les majories parlamentàries i la preparació de l’escenari pel 2012 en podria ser una bona lectura política. Cal pactar els pressupostos, alcaldies clau com la de Reus (el món no s’acaba a Badalona), Successions, etc.
L’únic amb el que no estic d’acord amb en Saül és que la llei sigui un atac al Tripartit. Opino com en Joan Ignasi Elena: en realitat és un atac a molts drets.
Sembla que tot hi cap sota el paraigües del dèficit i l’austeritat que marca Mas-Colell. La Llei Òmnibus és una declaració ideològica de primera magnitud, com ahir deixava clar en Francesc Valls.
Un exemple ens valdrà per entendre-ho. Un dels punts importants de la llei és la congelació de la llei de barris, els efectes positius de la qual són de sobres coneguts. Segons apunta Valls -no he pogut confirmar la dada- la partida d’aquesta llei pel 2011 rondava els 50 milions d’euros. Poc o molt una quantitat similar als 51 milions d’euros que es deixaran d’ingressar, segons el govern, per l’eliminació de l’impost de successions, i força menor als 157 que es preveia a la memòria econòmica de la llei.
Múscul ideològic que fa molt poc per la coherència en l’acció de govern. No es poden prendre decisions “amb seny” amb una economia malmesa per la crisi i aplicar mesures incomprensibles com aquesta. Tampoc hi ajuda convertir-se amb els defensors de la pàtria davant l’espoli de l’estat i a la vegada cedir les claus de la governabilitat al PP.
Per suposat això últim obra les ferides lògiques en un partit nacionalista. Peces clau del govern local com en Carles Puigdemont, proper alcalde de Girona, ho tenen clar: La via del PP no porta enlloc.
Cinc apunts més, passats els dies i els debats.
1. La persecució d’impossibles quasi sempre desemboca en frustració. Aquest és el final més previsible de les acampades i dels que ara les protagonitzen. No em diguin oportunista perquè ho vaig apuntar a l’anterior post. Aquest moviment -o aquesta primera fase del moviment- acabarà en no res. Cap sistema electoral nou, cap prohibició d’imputats a les llistes, cap món millor. El sistema no és fàcil de canviar però és que tampoc ha estat fàcil aconseguir tot el que ja tenim, que és molt.
2. Com comentava el Narcís Sastre, les acampades són els arbres que no ens deixen veure el bosc de la indignació. Ara la notícia són aquestes acampades en declivi aparent. Protagonistes d’uns mitjans amb dèficit d’anàlisi que a la vegada provoca que els extrems, sorgits de l’altra banda, també decideixin fer públic el seu malestar. Però en la crítica ferotge als acampats tampoc hi trobarem elements que ens permetin avançar en la comprensió de tot plegat.
3. Crec que encara no sabem de què ens queixem. Cal insistir-hi. Intentem fer pagar al nostre sistema polític els errors (o deficiències) del nostre sistema econòmic. Per suposat, la democràcia és molt millorable però la pressió que ara fem com a ciutadans està completament condicionada per la nostra percepció de la situació econòmica.
El sistema ja era poc transparent (per posar un exemple) quan no erem mileuristes o quan no hi havia un 40% d’atur juvenil. Però llavors no teniem ganes o temps de sortir al carrer, ves a saber.
4. Sobre la #catalanrevolution: La veritat, no m’atreveixo a parlar-ne. Faria el ridícul perquè bàsicament no sabria què dir. Entenc que a Catalunya una part de la indignació va contra Madrid. Entenc també que primer els indignats de Pl. Catalunya en van fer cas i després van deixar-ho estar però no sé ben bé els motius. Si algú ho coneix millor està convidat a completar-ho en els comentaris.
5. I ara què? Sincerament, no en tinc ni idea. El sentit comú em diu que això podria durar el que duri la crisi econòmica. També diu, però, que la desafecció -que no la insatisfacció- ve de lluny, i que el sistema probablement es vegi obligat a reinventar-se ni que sigui en aparença. Que crec que és el que al final succeirà.
Comentaris