Itàlia, ¿el futur de l’esquerra?

El resultat de les eleccions municipals italianes situen el país en el principi del fi del model Berlusconi. Derrota en els feus del Nord, desfeta absoluta al Sud o el debilitament de la Lliga Nord de Bossi (soci de govern), en són les proves identificables.

Més enllà d’aquest fi de cicle aparent i partint de les victòries sonades de l’esquerra a Nàpols i Milà, analistes com en Vicenç Lozano, han apostat per Itàlia com a nova via per l’esquerra europea. L’exercici potser és precipitat però no deixa de tenir cert sentit.

És cert que en ambdós casos els derrotats no són només les coalicions de dreta sinó també els aparells carrinclons del PD.

A Roma, Pisapia va vèncer les primàries amb el suport del SEL, el partit del mediàtic governador de Pulla, Nichi Vendola. Amb un discurs de canvi, concreció de mesures i tolerància envers tot tipus de col·lectius (immigrants, gitanos, gais, etc.) Pisapia va aconseguir posicionar-se com una alternativa vàlida pels moviments obrers i per la burgesia industrial del nord, justament el que no havien aconseguit els candidats del PD els últims 18 anys.

A Nàpols, De Magistris ho ha tingut relativament fàcil per desmarcar-se d’un PD que després de 10 anys en el poder municipal i 15 en el regional, pràcticament no es podia diferenciar de les opcions de la dreta. Bassolino havia convertit el partit en un habitual de les acusacions de clientelisme, fet que va obligar a D’Alema, president del PD, a manifestar que tota la cúpula del partit donava suport a De Magistris sense fissures. El resultat, victòria aclaparadora del candidat de la Itàlia dels Valors.

En poques paraules, l’esquerra que triomfa és aquella que avança per l’esquerra al PD i al seu aparell. No és la millor conclusió. Els dos resultats tenen trets diferencials i propis que no els fan extrapolables a nivell nacional, i molt menys al futur de la socialdemocràcia europea. Però són un principi.

Han aconseguit mobilitzar col·lectius que en molts casos ja no creien en els partits i han fet convergir aquests amb altres votants tradicionals del PD o antics comunistes. I ho han fet a partir d’uns eixos molt clars i amb un exercici de comunicació del qual alguns en podrien prendre bona nota de cara al 2012.

Sí, d’acord que contra Berlusconi es viu millor. Però en la interpretació d’aquests resultats potser hi trobem claus més profitoses pel futur de la socialdemocràcia que no pas a d’altres eleccions recents, com la victòria del PS francès del passat mes de març.

5 apunts ràpids sobre el #22m

1. A Iniciativa tot són celebracions. Ricard Gomà ho ha expressat fa estona amb un tweet, grans resultats a Barcelona. No ho tinc tant clar. És cert que els 62.939 vots són una mica millor que els 56.953 del 2007, però continuen sent molt pitjors que els 91.286 del 2003.

Des del 2003 el PSC ha perdut 120.000 vots a Barcelona. Iniciativa en el mateix període n’han perdut gairebé 30.000. Potser els hi convindria més fer un exercici conjunt amb els seus socis espanyols i pensar si de veritat estan satisfets amb els resultats.

2. PxC és notícia a tot arreu amb els seus 67 regidors i els 65.905 vots. Les CUP, amb menys vots (62.111), però amb 101 regidors ho tenen més difícil amb els mitjans. D’acord, preocupa l’efecte Anglada amb el seu García-Albiol-extended-version, però que les CUP hagin tret a ERC de més d’un ajuntament també hauria de valer uns quants titulars.

3. La participació. Sembla que tots, polítics, mitjans i ciutadans, hem assumit que les municipals són unes eleccions de tercera. D’aquell 68,86% de l’any 1987 hem baixat fins al 55,01% de 2011. I encara he llegit algú que deia: “Ei, que hem pujat dos punts respecte el 2007″. Sí va, obrim el cava.

La derrota de la política de proximitat o, com em deia ahir el Benet Fusté, el triomf de la política mediàtica.

4. L’espai electoral municipal podria patir un augment de la fragmentació en ciutats petites i mitjanes, a la vegada que sembla que queda vetada l’entrada d’opcions amb representació parlamentària com Ciutadans (1,22%) i Solidaritat (1,1%).

5. CiU obté un monopoli contundent però cal no perdre de vista que la federació haurà  d’aprendre  a governar amb pactes estables o puntuals. I dic aprendre perquè ho haurà de fer en ciutats grans i no en municipis menors com fins ara. És el cas de Barcelona, Girona, Mataró, Igualada, Manresa o Vilafranca. Amb les incògnites dels pactes que podrien tancar amb el PP a Tarragona i Badalona, i que per força condicionaria tota la resta.

Serà interessant de veure.

#15m, parlem-ne

Tòpics, veritats, mentides, i altres barbaritats que es poden veure, dir o sentir sobre el #15m

1. No és una revolució. Molt bé, etfelicitofill per tardar quatre dies en treure aquesta gran conclusió. Estem al segle XXI i diria que la joventut les revolucions les consulta a la Wikipèdia o les imagina en els hypes d’Arcade Fire. Això és una protesta. De les de tota la vida. O no, millor que les de tota la vida. Aquí no demanen impossibles. És una protesta complexa (ara hi entrarem en això) però no una revolució.

Ah, si ets un manifestant que està acampat i també penses que és una revolució seria millor que ho deixessis estar. La decepció pot ser d’escàndol.

2. Algú sap qui són? No. Molts estan temptats de dir que són integrants dels grups antisistema de tota la vida. Crec que les imatges d’ahir de Madrid, les manifestacions de diumenge i els milers de testimonis a la xarxa i fora d’ella ho desmenteixen rotundament. Dit això crec que fer-ne un retrat sociològic és difícil. La majoria estan d’acord en que són joves amb estudis i a l’atur. Sí, segur que d’aquests n’hi ha molts. Però no només. Crec que l’explicació la trobarem en l’origen de tot plegat.

3. On comença tot plegat? Coincidim a dir que la crisi és el gran detonant de les protestes i la xifra del 41% d’atur juvenil s’ha repetit fins a la sacietat. Però hi ha més, molt més. La satisfacció amb el funcionament d’una democràcia i la valoració de cada moment polític són dues variables que van completament lligades a la valoració de la situació econòmica. Dit això, us podeu imaginar la tendència dels dos indicadors des del 2008 ençà. Però hi ha més. Des de que són mileuristes i tenen problemes per emancipar-se i tenen problemes per desenvolupar-se professionalment en un model productiu d’allò més cañí, que els joves estan emprenyats. Això és d’abans de la crisi. Però n’hi ha més.

Hi ha Camps, hi ha Gürtel, hi ha els sous dels ex-presidents, i sobretot, sobretot, hi ha la sensació de que el sistema és incapaç d’integrar com a seus els canvis que afecten a la societat digital. Digital per la manera de fer i pensar i relacionar-se, no per les maquinetes que diria la meva àvia.

4. Contra qui? Hi ha unes organitzacions públiques (partits, sindicats, moviments tradicionals, lobby’s) que estan deslegitimats. Sí, els partits i els representants públics són els que més reben però la resta no es queden lluny. I la prova és que ningú vol cap organització en aquesta protesta.

La bona notícia és que pel que hem pogut veure no es parla gens de substituir els actors existents sinó que es pretén transformar-los per la via més racional, la redacció de nova legislació. El que alguns han resumit amb un: No volem treure els partits, volem baixar-los al carrer.

5. No saben ni que volen. Correcte. No ho saben. Camins n’hi ha però ells de moment no concreten. De totes formes, com diu en Roger Senserrich d’això depèn que aconsegueixin alguna cosa. Au, llegeixi, llegeixi, que no hase falta dicir nada más.

6. Això no canviarà res. Estem d’acord. O no. Que un moviment d’origen ciutadà ocupi portades, tertúlies, obri els telenotícies i arribi als mitjans extrangers és quelcom que passa més aviat poc. Si a més és un moviment que neix sense associacions fortes darrera la cosa ja adquireix una rellevància especial.

La mala notícia és que aquestes protestes minvaran i finalment desapareixerant sense una llei electoral nova, per posar un exemple. No és sostenible més enllà de les eleccions i els seus efectes pel 22m diria que seran mínims però no m’atreveixo a predir-los la veritat. Vol dir això que serà un fracàs? No exactament.

7. Anirà més enllà? Qualsevol que us digui que això ja es veia vindre, menteix. A tots ens ha agafat en calçotets. A tots. Jo mateix m’enfotia del moviment el dilluns, així que imagineu la credibilitat que tinc ara fent pronòstics. Però en fi, amb dos pebrots.

Crec que en tot aquest tinglado qui més hi té a perdre seran els guanyadors de les eleccions. Sigui qui sigui, i sigui d’on sigui. Que el moviment vagi a la baixa no vol dir que desapareixi. Al contrari. No és possible estar-se al carrer de forma indefinida però si alguna cosa ha guanyat la ciutadania en tot plegat és confiança. Es poden organitzar sense necessitat d’estructures existents, s’informen més enllà dels mitjans, són capaços de provocar l’interès d’aquests, i s’han convertit en el focus dels últims 6 dies de campanya. Autoestima dius? Tota la del món.

Per tant, estimat candidat, si guanyes el diumenge, no cometis l’error de pensar que tot serà com abans quan vegis la Puerta del Sol buida.

8. No és un moviment 2.0. Miri, aquí i ara vostè i jo farem un exercici. Agafarem l’etiqueta “2.0″ i la cremarem, la llançarem lluny, l’eliminarem de la paperera de reclicatge, l’enviarem a l’elixi. No la necessitem, ens molesta. La protesta neix i es reprodueix a Twitter i Facebook i fòrums i Youtube, perquè és el que el 2011 la gent utilitza per comunicar-se i explicar-se les coses. El 2004 eren els SMS’s. Ara són les xarxes socials. I sí, tenen ventatges. A Facebook ho veu el teu entorn més proper, a Twitter ho veu molta més gent i ho veu a l’instant, i amb fotos, i amb vídeos, i amb totes aquestes coses que no cabien en un SMS dels de 15 cèntims la unitat. És una revolució? És un canvi, probablement cap endavant. Per tot el que suposa en els aspectes comunicatius però sobretot perquè els mitjans perden definitivament el monopoli de la informació.

9. Els mitjans. Ah, els mitjans. Ha de ser complicat això de perdre el control de l’agenda mediàtica. Ni que sigui per uns dies. Amb lo bonic que és això de fer anar l’opinió pública per on tu vols: amb el poder de les portades, dels titulars del TN, amb aquests tertulians que en saben tant de tot menys de defensar-se als que per Twitter els hi demanen explicacions una mica més coherents que una simple opinió.

Jo si fos ells, els mitjans dic, evitaria sentir-me a part de tot plegat. Això té tot a veure amb ells.

10. És un moviment espanyolista, els catalans hi tenim poc a pelar. Ets un idiota. Ets una persona amb una capacitat d’anàlisi limitada donades les circumstàncies i la magnitud que de moment està adquirint l’invent. (Perdoneu, em veig incapaç de desenvolupar més enllà aquest tema)

*He editat el punt final. Que una cosa és ser poc formal i l’altre una mica faltón. Em faig gran.

La política que ve, un exemple

Hi ha dues maneres d’entendre i imaginar la política que ve.

La primera és la que veu aquest vídeo i pensa en una nova manera de fer. Política de consens per una cojuntura concreta i amb problemàtiques tant importants com les que té Badalona. Estratègia política al servei d’una realitat local.

La segona és la que està llegint aquest post i el primer que pensa és que estic fent propaganda electoral del partit (o consens de partits) que el firmen. És el que es coneix com Curtdemirisme o tacticisme polític clàssic.

És el que hi ha.

Bola extra: Imprescindible llegir avui “Demagogia Irrespirable” (via Miquel Rosselló)

La Vanguardia, intacta

Canvien els idiomes però les formes són les mateixes.

A dos dies per a que comenci la campanya coneixem una nova enquesta sobre les municipals a Barcelona. La fa pública La Vanguardia i sembla que el propi mitjà té força clara la interpretació que cal fer-ne:

“Convergència i Unió mantiene intactas sus opciones para ganar por primera vez las elecciones municipales en la ciudad de Barcelona”

Les negretes les ha editat un servidor. No deixa de ser curiós que s’hagin utilitzat aquestes dues paraules. Mantenir: de conservar, de retenir. Intactes: de senceres, de no patir cap deterioració.

Curiós que s’utilitzi aquesta expressió quan precisament el que ens diu l’enquesta és tot el contrari. Veiem-ho comparant les dades d’aquesta enquesta amb una del mateix institut de fa tot just un any.

  1. Aquell llavors La Vanguardia donava a Trias un avantatge de 14,9 punts respecte a Hereu. Ara aquesta distància s’ha reduït als 6,7 punts, és a dir, el candidat convergent ha perdut 8,2 punts. La perspectiva del 2010 situava a CiU amb 17 regidors i ara els situa amb 14-15.
  2. Fa un any Trias era l’únic polític que aprovava en la valoració dels ciutadans amb un 5,5 de nota. Hereu, en hores baixes, obtenia un 4,3. Un any després el candidat convergent es manté en la mateixa posició, perd una dècima i es queda en 5,4, mentre que l’actual alcalde augmenta la seva valoració fins al 5,1. Una pujada de vuit dècimes.
  3. I el cas més flagrant. El maig de 2010 el 54% dels enquestats optaven per Xavier Trias com a proper alcalde per un 25% que es decantava per Jordi Hereu. Ara aquests percentatges són del 26% pel candidat de convergència i unió i un 28% pel del PSC.

Quan La Vanguardia diu “mantiene intactas” hauria d’explicar a quina d’aquestes tres situacions es refereix. La pèrdua d’intenció de vot, les taules en valoració dels candidats o el canvi de tendència en les preferències respecte el proper alcalde.

L’expressió és defensiva i errònia. Una cosa és dir que Trias encara té avantatge, lo qual és cert. I una altra molt diferent és dir que aquesta es manté intacta.

El títol de l’article és “Vuelco en Barcelona”. A la vista de les dades haurem de suposar que es refereixen al tomb que han donat els pronòstics.