Es veu que encara queda alguna cosa dins de tots plegats. Es pensaven que no, ens pensàvem que no, però es veu que sí. Ho sé perquè surto al balcó i miro el carrer, el meu carrer, el dels últims 26 anys, i hi veig senyeres als balcons. Moltes, moltes més que en aquests últims 26 anys. Les veig i penso que encara deu quedar alguna cosa dins nostre.
Digue-li nacionalisme, sobiranisme, federalisme, dignitat, mala llet. Digue-li com vulguis. Els lemes, quan són enormes, divideixen, i quan són petits, quan són personals, sumen voluntats.
Per les escletxes dels electoralismes, dels interessos intencionadamanet definits com “nacionals”, d’aquells que s’escolten només la seva veu, s’hi colen tots aquells catalans que avui no aniran a la manifestació. Seva és també la senyera i seu és el país. Si no entenem això avui hi anem a perdre el temps al Pg. de Gràcia.
D’acord, estem emprenyats, tenim pressa i hem dit que ja n’hi ha prou. Som-hi doncs, sortim al carrer i demostrem que no som vegetació. Però no oblidem que no podem ser el mirall dels intolerants ni la justificació dels que diuen que estem desunits.
Avui hem decidit que sortim al carrer per demostrar que no estem adormits. Que tenim alguna cosa dins, que encara tenim aquella capacitat de sentir-nos un mateix. Que som una nació, o ho intentem.
Comentaris