He trobat molt interessant l’article d’en Sergi Picazo a El Punt Avui: ‘Rècord d’insatisfacció’. Per una vegada un mitjà recull -ni que sigui inconscientment- allò que vàrem dir des d’aquest bloc fa temps. La insatisfacció política no és el mateix que la desafecció política. De fet, tenen poc a veure.
Cito directament de l’article:
Atenció a les enquestes. L’interès per la política dels catalans ha arribat als nivells més alts de l’historial de sondejos del CEO. Els que hi estan molt o bastant interessats han passat del 39% de l’abril del 2006 fins al 55% de la setmana passada, mentre que, abans, la majoria, un 59%, deien que els interessava poc o gens la política. La freqüència amb què es discuteix de política a casa o amb els amics també se situa en els seus màxims: ara, el 57% diuen que en parlen molt o bastant, i un 42% diuen que no en parlen mai o gairebé mai. Fa cinc anys les xifres eren al revés. La societat catalana, per tant, s’ha polititzat, i molt, sobretot a partir de finals del 2008 i principi del 2009, és a dir, just quan esclatava la llarga crisi econòmica actual. [..] Alhora que l’interès per la política creix, les enquestes del CEO mostren un enorme augment de la “insatisfacció amb el sistema polític i la democràcia”. Els ciutadans poc o gens satisfets han passat de ser un 41% a sumar el 66%, un altre màxim històric; en canvi, els que estan molt o bastant satisfets, que el 2006 eren majoria, van passar del 52% a només el 32%. El punt d’inflexió va ser, un altre cop, el baròmetre del gener del 2009, i d’aleshores ençà la insatisfacció no ha parat de créixer.
La conjuntura és la d’una crisi econòmica com molts no havíem vist mai. I la insatisfacció, com ja havíem explicat, és un fenomen conjuntural que s’explica sobretot per la valoració que la ciutadania fa de la situació econòmica. Tant simple com això.
La diferència rau en el canvi de tendència dels indicadors de la desafecció. Durant tots aquests anys no teníem interès en el sistema, ni en els polítics, però l’economia anava bé i ens semblava que aquest poc o molt funcionava. Ara tot falla i el nostre interès per identificar culpables i trobar solucions s’ha disparat.
Llistes obertes, primàries, reducció de diputats, modificació de les seves retribucions, canvis en el sistema electoral o en el sistema de financiació dels partits entre d’altres. El llistat de propostes és llarg. La majoria són de cara la galeria, poc efectives o fins i tot contraproduents, però saber això potser ja és per nota i no caldria demanar-li tant a una ciutadania que està esgotada de tot, també d’explicacions llargues i feixugues. El cas és que per una vegada ens informen i en parlem, ni que sigui malament.
Al final del procés, quan la crisi escampi i tot torni al seu lloc (no com estava) hi haurà canvis. Menys dels que molts voldrien i molt menys transcendents del que ens imaginem, però alguna cosa es mourà. Pel que fa als nostres indicadors, l’interès pels processos polítics tornarà a baixar i la satisfacció remuntarà al mateix ritme que ho faci el nivell d’ocupació.
Acabo. Només un apunt que té una certa relació amb aquest tema.
Com bé ens recorda l’Ignasi Llorente al final del seu post d’avui, la política ja fa molt temps que va descobrir que la tàctica és més rendible que l’estratègia. I crec que cal repetir-ho més i més i més vegades. Aquest és un mal molt més nociu per la política que no pas la crisi econòmica. Per tres motius. És de llarga durada, afecta directament a la credibilitat de tot allò que “és política” i implica els polítics i els seus gabinets de comunicació, però també uns aliats de luxe -un sector concret del periodisme- del qual potser ens n’haurem de preocupar en un moment no molt llunyà.
Sobre aquest últim punt espero fer-ne un post extens els pròxims dies amb alguna que altra col·laboració.
1.- Unitat. Ja se sap que això de dividir és per nosaltres, els catalans, una qüestió nacional. I vinga, fot-li fort. Independència? Sí, però la meva.
2.- Esquerra activa un ‘lobby’ per unir el vot independentista. ERC tracta de solucionar aquest problema posicionant-se com el referent. És bona idea, sobretot de cara a mostrar força i capacitat d’acció quan hagi passat la clatellada del 28N.
3.- ‘Estic en contra de l’independentisme que no s’explica’ I ja que trec el tema entrevista a Montserrat Tura on també hi diu la seva (i moltes altres coses)
4.- Mas alaba el Aeropuerto de Alguaire como “un buen fruto” del Tripartito. Sense més interpretacions. M’agrada veure com de quan en quan algún polític és capaç de parlar bé d’una petita part de l’obra del govern que vol rellevar. No passaria res si ho veiéssim més sovint.
5.- Passejant amb els candidats. Una bona iniciativa de l’Avui que ens mostra els candidats en actitud distesa. Hi trobem alguna anècdota interessant com la del xoc de Laporta amb un membre de l’actual directiva.
6.- Per fi PP i ERC entren de veritat al trapo. Camacho alerta d’un nou tripartit que estaria format per CiU + ERC + SC, i que seria la fi del món i tal i qual, i Puigcercós adverteix que el país faria un pas enrera si el PP arriba a ser la força més votada. Res no canvia.
7.- Els altres. El Toni Rodon de El Pati Descobert analitza l’alt nombre de candidatures pel 28N. Té tota la raó quan diu que la principal causa és la insatisfacció cap a la política i cap als partits consolidats, i que les opcions de que obtinguin representació són escases.
A partir d’avui, i fins al 28N, els enllaços del diumenge estaran íntegrament dedicats a tot el que envolta les eleccions al Parlament.
1.- Cara a Cara CiU-PSC. Resum i transcripció del debat (o intercanvi de retrets) que van mantindre divendres les números 2 de les llistes de PSC i CIU.
2.- No acusemos sólo al tripartito. Barbeta repartint galetes a destra e sinistra.
3.- “Prefiero un ‘president’ supernormal que uno que se crea un milhombres”. Iceta defensant la paradeta a El Periódico.
4.- CiU es presenta com la força política més municipalista. La federació nacionalista cerca impuls en les places importants a nivell municipal per explotar la imatge de govern fort.
5.- Más candidatos que nunca. El 28N els ciutadans podrem escollir entre 38 candidatures, lo qual traduït a candidats vol dir que es presenten més de 3.800 persones. Sembla que les eleccions s’han convertit en un gigantesc procés de selecció. Serà la crisi. Apostaria, però, que el 95% de la ciutadania només tindrà en compte 6 o 7 candidatures. En tot cas no està de més comentar la dada.
6.- A Laporta li fan la campanya? Sí i de fa temps. La qúestió, des del meu punt de vista, no és si els altres t’ajuden a guanyar notorietat, la qüestió és si la pèrdua de control del que comuniques és una bona estratègia més enllà d’aquestes eleccions.
7.- L’abstenció té la clau electoral. La participació podria augmentar entre 3 i 7 punts si les campanyes dels partits cerquen la mobilització dels seus. La dada no és irrellevant tenint en compte que els pronòstics apunten a una participació més propera al 50% que no pas al 55-60.
1.- Wikileaks desvela las mentiras sobre la guerra de Irak. Crec que no som conscients del que significa el que estan duent a terme Julian Assange i els seus col·laboradors. Una petita revolució que posa en evidència governs, institucions financeres i els propis mitjans de comunicació, i que altera el cicle tradicional de publicació i consum d’informació.
2.- Cita secreta con el hombre que hace temblar al Pentágono. Una revolució que, evidentment, comporta riscos. Tots els fronts oberts han convertit la vida d’Assange, i dels altres membres de la organització, en una entrada i sortida constant dels tribunals, per no parlar dels perills directes cap a la seva pròpia vida.
3.- El ‘spin doctor’. Anàlisi de l’home fort del govern de Zapatero.
4.- Zapatero quiere ganar. Anàlisi del canvi de govern en 22 punts. No és el més complert però serveix per entendre determinats moviments sobretot a nivell de partit. Ja li pot anar bé el canvi de rumb a Zapatero, avui un sondeig de El Mundo augmenta la distància entre PSOE i PP.
5.- Eleccions catalanes: Montilla s’humanitza a La Noria, Mas parla clar sobre les idees de campanya del PSC, Puigcercós demana el seu lloc a l’espai mediàtic bipartidista, i la resta continuen en un preocupant segon pla que només el Laporta trenca amb les seves aventures judicials.
6.- Cas Pretòria, de l’escàndol al bluf? No sé si és actualitat política però trobo que val la pena recordar-ho. Els diferents ritmes que segueixen la política mediàtica i els processos judicials fan que treiem conclusions abans d’hora, i que l’escarni públic arribi per aquells que a dia d’avui encara són pressumptes.
7.- Prostitució, indefinició i hipocresia social. Davant de les declaracions d’un i de les promeses de l’altre, l’opinió que em queda és que el tema de la prostitució mereix un debat molt més serè que no pas un intercanvi de declaracions preelectorals.
Photo via Foreign Policy.
Comentaris