Tagged: Actualitat política

L’actualitat política en 7 enllaços

Flickr_WH

1.- Y ahora, ¿qué hace? “Ahora bien, lo que sí tengo que decir, algo que ya preveía y que puede ser muy duro, es que, en una democracia tan grande y caótica como la nuestra se tarda mucho en hacer las cosas. Y no somos una cultura acostumbrada a la paciencia” Obama i la inevitable decadència de les grans idees enfront un sistema polític com el nord-americà.

2.- All roads lead to Istanbul. Parlar dels BRIC sense parlar de Turquia comença a convertir-se en un error  greud’anàlisi. Un creixement econòmic superior al 10% i la seva capacitat per convertir-se en un eix diplomàtic entre diferents blocs són les seves principals credencials. El dubte, o un dels dubtes, és sí el govern turc sabrà gestionar aquests esforços diplomàtics per tal de quedar bé amb els seus veïns mentre apreta per entrar a la UE, o de que les seves relacions amb els EE.UU no es refredin per culpa dels equilibris obligats amb Iran.

3.- Adiós a la geometría variable. L’acord amb el PNV li dóna a Zapatero una mica de tranquilitat parlamentària, però a canvi ha minvat la posició de Patxi López i retorna a Urkullu and Co. al centre de la política vasca.

4.- Otegi, en transición. I parlant de política vasca avui Otegi ens diu allò que tants i tants anys li ha costat dir. Tindria molt més mèrit si ho hagués dit el 2006, però en fi, segur que les paraules van en la direcció que Rubalcaba, i sobretot ZP, necessiten per gestionar amb èxit la decadència de la banda terrorista.

5.- Eleccions catalanes: Tura deixa clara l’aposta pel federalisme, Mas continua enfortint l’eix del canvi, i la resta continuen amagats darrera una cortina que no se sap ben bé si l’han creat ells o si l’estan creant els mitjans. Bé, tots no, que ahir Ciutadans va presentar la seva campanya. Rebelió, gent despullada i el “Yoyas”. I perdoneu, però no m’atreveixo a fer-ne un anàlisi amb més profunditat.

6.- Debats i símbols. Un article que on hi trobem frases com “El sentit estrafolari de les campanyes electorals” o “La tensió electoral i el joc de càlcul no haurien de contribuir a desgastar més la credibilitat de la política”, és un article que val la pena.

7.- La pàtria segons Angela. Fa temps que penso que cal donar suport (i sortida mediàtica) a tots aquells debats seriosos que no amaguen el problema de la immigració darrera de la sempre-urgent actualitat política o que cauen en el populisme barat. Aquest article seria un exemple d’aquest debat que, amb molt encert, la cancellera Merkel ha situat en el focus mediàtic.

Photo via Flickr de la Casa Blanca.

L’actualitat política en 7 enllaços

Liu_Xiaobo

1.- Ambiciosa i ofesa, però vulnerable. Un premi Nobel de la pau que pot significar moltes coses i que pot no provocar res. O sí. Cal aplaudir el valor de Noruega d’enfrontar-se obertament amb la Xina, una activitat que no està gaire de moda entre els socis occidentals del gegant asiàtic.

2.- Un informe dur i realista, però positiu. A vegades també cal llegir la lletra petita ni que sigui per tenir alguna alegria. L’informe de l’FMI, com de costum, rebaixa les expectatives del govern espanyol però planteja un escenari futur més esperançador del que anunciava fa uns mesos per a l’economia espanyola. Aniria sent hora que el govern espanyol acompanyi aquestes prediccions amb actuacions “com cal”, i es plantegés seriament el que comenten un bon grapat d’economistes de renom al Manifiesto de los 100.

3.- Zapatero no tiene quién le suceda. El gran dilema del President del govern. Les enquestes l’han arrastrat fins a 14,5 punts per sota, però en la valoració personal encara supera al líder de la oposició. Aquesta és una dada que pren rellevància davant la falta d’alternatives, o la falta d’atreviment d’aquestes, dins del propi partit. Apostar per una derrota segura el 2012 i cremar-se ell enlloc de les sigles o retirar-se i donar la opció a una renovació per la via d’urgència? I en el segon supòsit, qui prendria el relleu?

4.- Enllaços express de les eleccions autonòmiques: Corbacho es perd en guerres que no toquen, CiU li otorga credibilitat al concert econòmic, els nous partits independentistes intenten unir-se a la desesperada, Camacho es sincera, Puigcercós recull tempestats, i el Tripartit, bé, el Tripartit segueix sense novetat.

5.- Els missatges de campanya. Ja fa gairebé quinze dies que el Vicent Martínez va escriure aquest article que no ha perdut cap vigència. Anàlisi concís i bo dels missatges centrals dels partits catalans.

6.- Què ha passat a Madrid? Una altre anàlisi, que també enllaço tard, sobre els resultats de les primàries del PSM, en aquest cas de Pau Canaleta.

7.- Cuando la política se aproxima. No és un gran article, ni descobreix massa cosa, però l’incloc perquè ens presenta un Jordi Portabella diferent, que possiblement molts no imaginem, i del qual també val la pena parlar ni que sigui per la seva insistència com a candidat d’ERC a Barcelona.

—

Bola extra: Només per donar-li les gràcies a l’Anxo Lugilde per incloure’m en aquest article que publica avui La Vanguardia sobre, com no, les eleccions a la xarxa. Només hi ha publicat una resposta, potser la menys interessant, però tot és començar, diuen.

L’actualitat política en 7 enllaços

Eleccions Brasil

1.- Eleccions a Brasil. Una campanya més marcada pel líder que marxa que no pas pels candidats que el poden rellevar. Amb un 80% d’aprovació, l’herència de Lula ha estat tota l’estratègia de comunicació que Dilma Rousseff ha necessitat per situar-se en una estimació de vot del 50%. Us recomano molt aquest article que fa un repàs d’aquesta i altres claus d’aquestes eleccions.

2.- Brasil ric, Brasil pobre. Radiografia del país que deixa Lula, amb totes les oportunitats i els reptes pels propers anys.

3.- Tomás Gómez. Qui és Tomás Gómez i perquè els projectes a llarg plaç serien una bona inversió pel PSOE. Si sapigués mantenir-los, que no és el cas.

4.- Nou baròmetre de Metroscopia. La diferència entre PP i PSOE es situa en 14,5 punts. Si la tendència es continua produint els pròxims dos anys, cosa que dubto, el PP guanyarà sense haver de proposar absolutament res, és a dir, fent com fins ara, i al PSOE els nans apareixeran per tots els racons.

5.- Sondeig de TNS per a SI. Oh, sorpresa, la formació independentista obtindria entre 6-8 diputats amb un 5,5% dels vots. Entra dins les prediccions que feien alguns però cal prendre amb cautela els resultats. Recordem que fa tot just una setmana el sondeig de Feedback els hi donava entre 0-3 diputats i unes perspectives molt diferents.

6.- La opción Tura. José Antich defensant l’elecció de Tura per part de Montilla. És interessant el fet de que no ho vegi des del punt de vista dels equilibris dins del PSC, sinó des del de la vàlua de la consellera en un àmbit, la justícia, i en uns eixos, immigració o seguretat, que no sempre han estat còmodes per l’esquerra.

7.- Rosa de Foc. O una ràpida (molt ràpida, de fet) lliçó d’història per uns gestors que sembla que han oblidat per què Barcelona ha estat coneguda amb aquest nom durant molts anys. En Francesc Canosa també entra al tema, però des d’una perspectiva diferent, amb Neoquillisme. I des d’un punt de vista més acadèmic també és interessant La confusió simbòlica.

29-S: la vaga de la decadència

I ja la tenim aquí, la vaga general. Durant el dia anirem presenciant el ball de xifres com si aquesta fos avui la notícia. Els sindicats veuran un país paralitzat, el govern un suport minoritari, i els ciutadans no sabrem a què juguen uns i altres.

Aquesta és la vaga de la decadència. La decadència d’un model que s’ha enfonsat per tots els seus racons.

Quan parlem de desinterès o de desafecció política del que estem parlant és d’un problema de representativitat. Els ciutadans s’allunyen d’unes organitzacions i unes institucions que s’han quedat enrere. Governs, partits polítics, sí, però també sindicats.

Davant d’aquest escenari una vaga general és una anècdota fora de temps i de tota lògica. Potser és l’últim intent dels sindicats per sobreviure com a organització, la penúltima demostració d’una esquerra que va morint sense idees i que ha deixat que una dreta també sense idees arribi al poder sense grans esforços, ni propostes, ni res de res.

És cert que si entrem en anàlisis més ambiciosos direm que la crisi d’aquestes organitzacions és la nostra crisi. Del no sabem què volem ni cap a on anem. Probablement la divisió d’opinions respecte la vaga d’avui n’és una prova.

És per tot això que avui molts ens hem llevat sense saber molt bé què havíem de fer, ni a qui escoltar. Molts hem anat a treballar perquè estem en una crisi i volem sortir-ne, i no sabem fer-ho d’una altra manera. Així estem.

Tots faran les valoracions que necessitin fer. De fet, ja ho estan fent. Potser demà es donin compte que ni ens interessen les excuses d’uns ni els suposats èxits dels altres. I que aquí, a l’altre cantó de la seva galàxia mediàtica, tot segueix igual. Igual de malament, vull dir.

Correbous

correbous

No està gens malament tot el debat, en termes de quantitat d’informació generada, que s’ha creat al voltant de la votació i posterior aprovació de la llei de regulació de les festes de bous. Podeu seguir part d’aquest debat a través dels hashtags #correbous o #Parlament, o als comentaris de les notícies que s’han anat publicant al respecte.

Les contradiccions polítiques sempre creen impacte. Més, si aquesta contradicció la generen tots els partits de la cambra, o tots menys ICV, al prohibir fa dos mesos les corrides de toros amb arguments bàsicament animalistes, i no fer el mateix ara amb la tradició dels correbous.

És un debat ple de matisos però com en tantes altres coses malauradament el que queda en política és la percepció. I en aquest cas la percepció és, primer, de desconcert, i, després, de decepció. I no va molt sobrada la classe política catalana com per acumular decepcions.

Tampoc vull exagerar. No és greu. De fet, en menys d’una setmana s’haurà oblidat.

Al meu parè, la majoria de partits no ha volgut arriscar una base de vots petita però significativa a dos mesos de les eleccions. Era la típica votació trampa. Si voten en bloc, tots perden o guanyen una mica i per tant tot queda com estava. Si un partit, un dels grans, s’hagués posicionat en contra dels correbous, llavors potser hagués tingut repercusions electorals de cara el 28N. Menors, sí, però no està el panorama per grans aventures preelectorals.

El Vicent em deia que si la votació s’hagués fet fa 3 anys el resultat d’aquesta hagués estat el mateix. Quedarà per la política ficció. Em fa pensar en l’argument de la defensa d’una cultura molt arraigada en un territori molt concret de Catalunya. Però, sincerament, no ho crec. L’argument animalista va deixar poc espai a l’argument cultural fa dos mesos, i, llevat conspiracions catalanistes, no entenc perquè ara el segon hauria d’haver guanyat més pes. Ha estat política. Pura, dura i gris.

El tema no està ni molt menys ressolt, com a mostra els titulars de diaris de la meseta que esperaven la noticia per començar a disparar amb l’argumentari habitual d’aquestes ocasions. Una mica més del de sempre. Del que cansa.