Cuines i cuiners: sondeig de Feedback per a CDC

Sondeig Feedback

Avui la versió digital de La Vanguardia publica una enquesta interna que CDC va encarregar a l’empresa Feedback. Veiem primer els punts més rellevants del sondeig i després comentem la jugada.

  • CiU arribaria als 60 escons, 12 més que el 2006, i superaria al Tripartit que en el millor dels casos arribaria als 58
  • PSC tindria un descens de 3-4 diputats, ERC de 9, i ICV es mantindria o en perdria 1
  • Ciutadans i Partit Popular mantindrien els resultats de 2006
  • Altres formacions (Rcat, Laporta) conseguirien 80.000 vots entre les dues propostes i treurien entre 0-2 diputats
  • La participació arribaria al 58,36%, dos punts més que al 2006, i amb un augment important del vot en blanc
  • Un 75,7% dels enquestats volen un canvi a la Generalitat, i el 64,6% relacionen aquest canvi amb una millora de la situació econòmica
  • Un 35,8% creu que CiU és la formació amb millors propostes, i un 71,4% han declarat la seva desconfiança cap al govern
  • El 72,2% considera que s’ha d’eliminar l’impost de succesions completament

Primer: 2 escons amunt o avall són molt poca distància. El Tripartit perd molt, sobretot per ERC, però encara té opcions. Realment, CiU puja però ho fa a través de tres fronts diferents: pèrdua PSC, pèrdua ERC i augment de participació. La part positiva és que estan aglutinant la força del canvi que demanen els ciutadans, la dolenta és que per assegurar-se un resultat de 60 o més han de jugar en tres eixos a la vegada.

Segon: Interessant que els vots de Rcat-Laporta surten un 28% de nous votants, 14,7% d’ERC, 2,6% ICV i 0,94% de CiU. Per tant, seguint la regla de tres la desvandada de vots d’ERC només s’entén en clau de pujada de CiU. Com ho veieu?

Tercer: La diferència d’aquest sondeig amb els resultats del baròmetre de febrer és per parar i analitzar el tema de les cuines, els cuiners i els que paguen l’àpat. És curiós veure com precisament a Feedback tenen un model de projecció de vot que utilitzant aquests resultats li dóna 58 diputats a CiU i 63 al Tripartit. Molt curiós.

Tagged with:
 

Reagrupament amb representació a Girona?

A l’últim post del Vicent, Give me numbers, mrs. Lanningham, discutíem sobre la possibilitat de que a les properes autonòmiques l’entrada de nous partits a l’òrbita electoral fragmentés un Parlament que ja compta amb sis formacions polítiques representades. Un dels punts on xocàvem era en el repartiment de diputats a la província de Girona i la possibilitat de que Rcat pugui esgarrapar-ne algun davant la teòrica baixada d’ERC.

En les dues últimes cites electorals ERC ha fet el salt de 2 diputats a 4, escons que han vingut de CiU que va passar de 9 a 7. La resta ha quedat estable, el PSC amb 4, PP 1 i ICV 1. Segons el Vicent, en aquesta circunscripció cal un 6-7% del total dels vots, 20.000 vots per diputat. Això no és del tot exacte ja que si bé és cert que el PP ha tret el seu diputat a les últimes dues eleccions amb 24.698 vots (5,25%) el 2003 i 20.978 (4,34%) el 2006, també ho és que ICV el va aconseguir amb 16.328 (3,47%) el 2003 i 19.808 (4,10%) el 2006.

Per tant, és cert que cal estar al voltant dels 20.000 vots, potser fins i tot una mica menys, però no que això representi un 6-7% dels vots.

A les dades d’intenció de vot al baròmetre publicat ahir pel CEO veiem com per Girona Reagrupament obté un 3,7%, un 2% superior a l’últim baròmetre, mentre que ERC es quedaria amb un 6,9%, 4 punts menys que a l’última enquesta. Aquest 3,7% podria representar, amb cens del 2006, uns 17.900 vots que no queden massa lluny dels llindars que acabem de veure. En el mateix sondeig CiU continua amb un 22%, similar als percentatges de 2006, PSC amb un 15% també es mantindria, ICV s’asseguraria un diputat amb el 5%, i el PP podria passar-ho malament ja que baixa fins al 3,4%, tot i que ja ens coneixem com va això de les enquestes i el Partit Popular.

Si aquest escenari es produís, ERC perdria dos diputats els quals es repartirien entre CiU i Rcat. Evidentment es tracta d’uns càlculs fets a la remanguillé, amb dades d’un únic baròmetre, utilitzant el cens de 2.006, i posant pel mig un partit que encara no ho és i que no té candidat, però com a mínim ens ofereixen la possibilitat d’entreveure un escenari possible.

Val a dir, però, que fins a aquest sondeig les previsions d’ERC durant tot el 2009 a Girona, tot i que no han fet més que baixar, sempre es mantenien entre un 11-14%, percentatges que els asseguràven, a priori, mantenir els 4 diputats.

Tagged with:
 

Posicionaments

Sembla que el petit reducte format per Antoni Castells, Montserrat Tura, Marina Geli i Ernest Maragall ha decidit passar a l’acció tot preparant l’escenari per les eleccions del pròxim novembre. L’últim episodi, i el més revelador, el trobem en l’article publicat ahir pel conseller d’educació, que va enviar un altre dard al seu partit, i de passada, al Tripartit.

El missatge central és clar i per molts no és una sorpresa. Fa molt temps que el PSC va rebutjar convertir-se en una força política amb potència suficient com per governar en solitari a Catalunya. No explícitament, evidentment no ho perseguien com un objectiu, però sí a través de determinades decisions que l’han dut al carreró sense sortida en el que es troba actualment i que en els pròxims dos anys pot fer que perdi el poder a la Generalitat però també en altres places importants com Barcelona o Girona.

El principi del final va començar amb la reedició d’un govern Tripartit, el qual bé es podia interpretar com una aposta provisional tot esperant que CiU, desprès de 23 anys d’acomodament, sucumbís a les tensions internes i es trenqués. No ha estat així i ara els socialistes es troben en una situació d’indefinició en la qual el sector més catalanista hi troba un forat per fer notori el seu malestar.

És cert que aquestes manifestacions no han arribat ara per casualitat, però no estic d’acord en que només formin part d’un joc d’escacs post-electoral. Aquest sector veu al PSC com un partit central en la política catalana, capaç fins i tot de ser la força majoritàtia sempre hi quan sigui capaç d’apostar per la confrontació amb Madrid i, en conseqüència, per un grup propi. La seva aposta és governar sols, i per aconseguir-ho necessiten seduir el centre de l’electorat català.

L’altre sector del partit, el dirigent, no ho veu així. També aspira a governar en solitari però ho entén des d’una òptica de cooperació amb l’aparell central del partit. Segons ells, 25 diputats a Madrid dins del PSOE ajuden més que no pas 20 en un grup propi, encara que de fet no els pertanyen i a més no serveixen per guanyar-se el respecte d’uns barons que no han tingut cap contemplació amb acabar, de moment, amb les possibilitats de Chacón per arribar a Moncloa.

Com deia al principi, el conflicte no és nou. Va amb l’ADN d’un partit que des del seu naixement ha hagut de fer equilibris entre els dos bàndols, equilibris que masses vegades els han allunyat de la possibilitat real de governar. De moment, sembla que encara no han après la lliçó i que tot continua igual. Potser ho faran quan perdin el govern, o algunes alcaldies i diputacions. O potser no.

Tagged with:
 

Laporta & Company

Amb un panorama econòmic que cada vegada està més enfangat i un panorama polític no gaire millor, sembla que la campanya electoral que ja amenaça no permetrà veure grans canvis en la regeneració política que molts hem demanat i alguns s’han atrevit a prometre.

Els partits diuen que sí, que ho tenen en el seu plantejament estratègic. Uns aposten per la gestió propera i la solució dels problemes reals, uns altres per un govern fort que englobi la majoria dels catalans, uns altres per un govern social i ecològic, i per últim apareix Reagrupament i parla d’una regeneració democràtica que s’ha trencat només començar.

Tothom escombra cap a casa i ningú posa solucions reals sobre la taula. Ningú parla de transparència, ni de canvis en el sistema electoral que beneficiin a la ciutadania i no a ells mateixos, ni d’Open Government, ni de tantes altres coses. Parlen del de sempre però revestit. I enmig de tot aquest panorama apareix en Laporta, l’exemple de que la política mediàtica no agonitza si no que està en el seu moment més àlgid.

Què aportarà aquest personatge a la política catalana? Doncs a Reagrupament una dòsi extra de moral per entrar al Parlament, a alguns electors un motiu, tant estúpid com qualsevol altre, per acostar-se a les urnes, a CiU, ERC i PSC un mal de cap, i als periodistes i experts en comunicació política més fitxes per continuar jugant a ser protagonistes en el circ mediàtic.

En algun moment potser vem creure que la regeneració de Carretero era real, fins que es va topar amb la lògica de les estructures polítiques. I es va acabar el somni perquè totes les bales que tenien els sobiranistes era aquesta. A partir d’ara ja poden comptar que la nova bala serà el càlcul electoral, i més si finalment entra Laporta. Els experiments els deixarem per quan l’abstenció arribi al 60% i les audiències de Polònia es desplomin perquè ja no interessi ni la sàtira dels polítics.

Laporta ve a sumar-se a tots els altres, no regenerarà res però serà un divertimento. I el més trist és que alguns amb això ja es donen per satisfets.

Tagged with:
 

Cinc eixos per a una campanya

Tot just acaba de començar l’any i els partits catalans ja han posat una marxa més per calentar motors davant de l’any electoral. És evident que la política mediàtica d’avui dia provoca que els partits estiguin en campanya permanent però això no treu que aquests augmentin la tensió en aquells moments que ho creguin necessari.

Això vol dir que ja es comencen a veure les cartes que previsiblement jugaran les diverses formacions. Per tant, ja podem intuir quins seran els eixos pels quals es mourà una campanya que, insisteixo, ja fa dies que va començar.

Crisi: L’economia és un tema recorrent en totes les eleccions i en aquestes evidentment molt més. Baixar els nivells d’atur, solucions d’urgència per a les empreses, polítiques socials, canvis en el sistema productiu, etc. No hi haurà ni un partit que es quedi fora d’aquesta cantarella. Però la gran realitat és que cap partit té a l’abast proposar solucions màgiques  per una crisi que ve de Madrid i  que té a veure sobretot amb un model productiu que dubtosament podrem canviar sols.

Estatut: La sentència del TC, que suposo que es publicarà abans de que acabem de construir la Sagrada Família, sens dubte entrarà al Top 5 de qüestions centrals dins la campanya. Uns parlaran de poca pressió i d’amiguisme per part de Montilla, els altres parlaran d’un front comú sota un lema que ni ells es creuen, uns altres diran que la culpa de tot la té Zapatero, i per últim sorgiran els de si tinguéssim la independència aquestes coses no passarien. És a dir, que tots en treuran el seu rendiment i que els únics que es poden agafar els dits seran el PSC i potser ICV. ERC també, però menys perquè ja fa temps que els va perdre tots en ridícules enganxades.

Sobiranisme: Ah, la independència. Sovint penso que aquest tema és un calaix de sastre on diferents ambicions polítiques hi confien totes les seves esperances. Algunes hi troben una escapatòria desprès de dues legislatures d’ambigüitat governamental, altres la seva porta d’entrada a la política catalana, altres un caramel que podria estar enverinat, i per últim hi ha aquells que, sigui per federalisme o per centrisme, no en volen ni sentir a parlar. En qualsevol cas, és rellevant que un tema tant ideològic tingui aquesta importància en aquest escenari polític tant poc donat a les emocions fortes.

Laporta: El personatge mediàtic de les pròximes eleccions. No està confirmat que es presenti però tot fa pensar que es reagruparà. I llavors què? Doncs llavors tots els tripartits a treure la calculadora. ERC per veure quan li costarà la broma, el PSC que enviarà l’artilleria per a que al seu soci de govern no el deixin en calçotets, i a ICV doncs diran que no li veuen el costat social a l’assumpte. A CiU, no ho tinc tant clar que hagin de patir. Els efectes serien devastadors per a tothom però, en principi, hi tindria més a perdre el Tripartit que no pas ells.

Immigració: Aquest és un eix que ha entrat a última hora i que el PPC ha caçat al vol. No és extrany, en tots els altres eixos no hi té massa a rascar i per aquí encara podran guanyar algún vot extremista. Personalment trobo que és una mala estratègia, però suposo que com diu la dita: “En temps de guerra qualsevol forat és una trinxera”. La resta de partits doncs més o menys com sempre. Ambigüitats i un pas endavant i dos endarrera. Algun dia s’hi hauran de posar seriosament però de moment sembla que tots es donen per satisfets amb cumplir una llei que tampoc soluciona gran cosa.

Això només és una classificació però poden haver-hi moltes més. Temes com la desafecció, l’Impost de successions,  vegueries, etc.,  també podrien fer-se un lloc. Què en penseu?

Tagged with: