Fa un temps, desprès d’una conversa sobre política d’aquelles que no s’han de tindre mai en les reunions familiars, em vaig adonar que alguna gent gran (jubiltas, sobretot) inconscientment, o no, s’autodefineix com desafectada i desilusionada respecte la política, i a la vegada reconeix que fa 30 anys que vota el mateix partit, en aquest cas CiU, per allò del pujolisme i etc. Vaig comentar-ho amb alguns amics meus i hem van confirmar que ells també havien vist casos similars, bé a la seva família o bé al seu entorn. Així que mogut per la curiositat vaig buscar algunes dades a veure si podia confirmar aquest efecte de votant de la tercera edat, desafectat, i votant de CiU.
El primer que he fet observar fins a quin punt aquest col·lectiu, majors de 64 anys, és un nucli important de votants de CiU. La projecció de vots de la federació nacionalista ens mostra com el col·lectiu de més de 64 anys és el que més votarà amb un 31,90%, seguit pel de 35-49 (22,63%), el de 50-64 (21,15%), i per últim els més joves, de 18-34, (17,48%). Considerant que la intenció de vot sobre cens per CiU és del 22,98%, sempre a partir dels baròmetres del CEO de 2009, aquest 31,90% suposa una diferència de quasi 9 punts respecte la mitjana.
Sabem que són el principal col·lectiu dins l’electorat de CiU, ara falta veure si hi ha algún altre partit de l’espectre català que també compti amb un nucli de votants tant important en aquest segment d’edat. Les dades són les següents:
- Record de vot: CiU (37,53%), PSC (27,80%), ERC (8,38%), PP (5,30%), ICV (2,65%)
- Projecció de vot: CiU (31,9%), PSC (20,63%), ERC (5,55%), PP (4,7%), ICV (1,53%)
- Simpatia pel partit: CiU (31,1%), PSC (22,65%), ERC (5,63%), PP (5,75%), ICV (1,85%)
- Proper o molt proper al partit: CiU (51,53%), PSC (35,78%), ERC (21,35%), PP (11,25%), ICV (21,75%)
Deixant de banda les diferències entre record i intenció de vot, que ja sabem que la gent és molt punyetera contestant i els analistes cuinant les dades, el que ens queda més o menys clar és que el partit que compta amb un suport més gran d’aquest col·lectiu és CiU seguit pel PSC. De fet, aquests són els únics partits que tenen més votants en aquest col·lectiu respecte els altres segments d’edat. CiU ja ho hem vist, quasi 9 punts més, i en el cas del PSC estem parlant d’entre 3-4 punts. La diferència la trobem en els enquestats que es consideren propers o molt propers als partits. En aquest cas hi ha un 51,53% que se senten propers, per un 31,95% que diu sentir-se distant o molt distant, mentre que del PSC hi ha un 35,78% que s’hi sent proper i un 46,88% si sent distant.
Per tant, sense entrar en cap anàlisi de variables ni de comparació amb xifres absolutes, veiem com la gent major de 64 anys constitueixen una part important de l’electorat de CiU. Cap descobriment, de fet. De totes formes, no deixa de sorprendre la capacitat d’aquesta formació de seduir aquests votants 8 anys després del final del pujolisme. Tradició, influència municipal, aversió al canvi, característiques del missatge, etc., moltes poden ser les raons, i ara no entraré a anlitzar-les.
Vist això del que es tracta ara és de veure quin és el comportament dels majors de 64 anys respecte els diferents indicadors que utilitzem per calcular la desafecció.
Com veurem en molts dels medidors els percentatges corresponents als majors de 64 anys estan lleugerament per sobre de la mitja. Alguns no es podrien considerar estadísticament rellevants però al produir-se la mateixa direcció en les desviacions ja ho podem tindre en consideració. Així, l’interès per la política és un 3% inferior a la mitjana, la freqüència amb la que es discuteix de política un 11%, la percepció de comprensió del que passa en política un 8%, i la creença de que els polítics només busquen el benefici propi un 5% superior.
El més curiós és que els nivells dels enquestats majors de 64 anys és similar al del segment de 18-34. Aquestes dues cohorts d’edat són les més desafectades en contraposició a les altres dues que mostren uns nivells inferiors. La diferència entre els dos col·lectius és el nivell de participació electoral.
Mentre que tradicionalment els joves mostren uns nivells d’abstenció alts, la gent major de 64 anys vota en percentatges propers al 85%. Bé, no són dades massa creïbles, recordem que a la gent no li agrada reconèixer la abstenció a les enquestes, però ens podem suposar que estan al voltant del 70-75%.
Resumint, es confirma, com era de suposar, que la gent més gran de 64 anys representa un nucli important dels votants de CiU, i que a més són el segment de població més desafectat junt amb els joves però amb la diferència que tenen uns nivells d’abstenció molt més baixos. I sí, reconec que és un anàlisi a la remanguillé en moltes coses, però creieu que les dades de correlació i d’abstenció reals es desvien molt d’aquestes?
Avui la versió digital de La Vanguardia publica una enquesta interna que CDC va encarregar a l’empresa Feedback. Veiem primer els punts més rellevants del sondeig i després comentem la jugada.
- CiU arribaria als 60 escons, 12 més que el 2006, i superaria al Tripartit que en el millor dels casos arribaria als 58
- PSC tindria un descens de 3-4 diputats, ERC de 9, i ICV es mantindria o en perdria 1
- Ciutadans i Partit Popular mantindrien els resultats de 2006
- Altres formacions (Rcat, Laporta) conseguirien 80.000 vots entre les dues propostes i treurien entre 0-2 diputats
- La participació arribaria al 58,36%, dos punts més que al 2006, i amb un augment important del vot en blanc
- Un 75,7% dels enquestats volen un canvi a la Generalitat, i el 64,6% relacionen aquest canvi amb una millora de la situació econòmica
- Un 35,8% creu que CiU és la formació amb millors propostes, i un 71,4% han declarat la seva desconfiança cap al govern
- El 72,2% considera que s’ha d’eliminar l’impost de succesions completament
Primer: 2 escons amunt o avall són molt poca distància. El Tripartit perd molt, sobretot per ERC, però encara té opcions. Realment, CiU puja però ho fa a través de tres fronts diferents: pèrdua PSC, pèrdua ERC i augment de participació. La part positiva és que estan aglutinant la força del canvi que demanen els ciutadans, la dolenta és que per assegurar-se un resultat de 60 o més han de jugar en tres eixos a la vegada.
Segon: Interessant que els vots de Rcat-Laporta surten un 28% de nous votants, 14,7% d’ERC, 2,6% ICV i 0,94% de CiU. Per tant, seguint la regla de tres la desvandada de vots d’ERC només s’entén en clau de pujada de CiU. Com ho veieu?
Tercer: La diferència d’aquest sondeig amb els resultats del baròmetre de febrer és per parar i analitzar el tema de les cuines, els cuiners i els que paguen l’àpat. És curiós veure com precisament a Feedback tenen un model de projecció de vot que utilitzant aquests resultats li dóna 58 diputats a CiU i 63 al Tripartit. Molt curiós.
A l’últim post del Vicent, Give me numbers, mrs. Lanningham, discutíem sobre la possibilitat de que a les properes autonòmiques l’entrada de nous partits a l’òrbita electoral fragmentés un Parlament que ja compta amb sis formacions polítiques representades. Un dels punts on xocàvem era en el repartiment de diputats a la província de Girona i la possibilitat de que Rcat pugui esgarrapar-ne algun davant la teòrica baixada d’ERC.
En les dues últimes cites electorals ERC ha fet el salt de 2 diputats a 4, escons que han vingut de CiU que va passar de 9 a 7. La resta ha quedat estable, el PSC amb 4, PP 1 i ICV 1. Segons el Vicent, en aquesta circunscripció cal un 6-7% del total dels vots, 20.000 vots per diputat. Això no és del tot exacte ja que si bé és cert que el PP ha tret el seu diputat a les últimes dues eleccions amb 24.698 vots (5,25%) el 2003 i 20.978 (4,34%) el 2006, també ho és que ICV el va aconseguir amb 16.328 (3,47%) el 2003 i 19.808 (4,10%) el 2006.
Per tant, és cert que cal estar al voltant dels 20.000 vots, potser fins i tot una mica menys, però no que això representi un 6-7% dels vots.
A les dades d’intenció de vot al baròmetre publicat ahir pel CEO veiem com per Girona Reagrupament obté un 3,7%, un 2% superior a l’últim baròmetre, mentre que ERC es quedaria amb un 6,9%, 4 punts menys que a l’última enquesta. Aquest 3,7% podria representar, amb cens del 2006, uns 17.900 vots que no queden massa lluny dels llindars que acabem de veure. En el mateix sondeig CiU continua amb un 22%, similar als percentatges de 2006, PSC amb un 15% també es mantindria, ICV s’asseguraria un diputat amb el 5%, i el PP podria passar-ho malament ja que baixa fins al 3,4%, tot i que ja ens coneixem com va això de les enquestes i el Partit Popular.
Si aquest escenari es produís, ERC perdria dos diputats els quals es repartirien entre CiU i Rcat. Evidentment es tracta d’uns càlculs fets a la remanguillé, amb dades d’un únic baròmetre, utilitzant el cens de 2.006, i posant pel mig un partit que encara no ho és i que no té candidat, però com a mínim ens ofereixen la possibilitat d’entreveure un escenari possible.
Val a dir, però, que fins a aquest sondeig les previsions d’ERC durant tot el 2009 a Girona, tot i que no han fet més que baixar, sempre es mantenien entre un 11-14%, percentatges que els asseguràven, a priori, mantenir els 4 diputats.
Sembla que el petit reducte format per Antoni Castells, Montserrat Tura, Marina Geli i Ernest Maragall ha decidit passar a l’acció tot preparant l’escenari per les eleccions del pròxim novembre. L’últim episodi, i el més revelador, el trobem en l’article publicat ahir pel conseller d’educació, que va enviar un altre dard al seu partit, i de passada, al Tripartit.
El missatge central és clar i per molts no és una sorpresa. Fa molt temps que el PSC va rebutjar convertir-se en una força política amb potència suficient com per governar en solitari a Catalunya. No explícitament, evidentment no ho perseguien com un objectiu, però sí a través de determinades decisions que l’han dut al carreró sense sortida en el que es troba actualment i que en els pròxims dos anys pot fer que perdi el poder a la Generalitat però també en altres places importants com Barcelona o Girona.
El principi del final va començar amb la reedició d’un govern Tripartit, el qual bé es podia interpretar com una aposta provisional tot esperant que CiU, desprès de 23 anys d’acomodament, sucumbís a les tensions internes i es trenqués. No ha estat així i ara els socialistes es troben en una situació d’indefinició en la qual el sector més catalanista hi troba un forat per fer notori el seu malestar.
És cert que aquestes manifestacions no han arribat ara per casualitat, però no estic d’acord en que només formin part d’un joc d’escacs post-electoral. Aquest sector veu al PSC com un partit central en la política catalana, capaç fins i tot de ser la força majoritàtia sempre hi quan sigui capaç d’apostar per la confrontació amb Madrid i, en conseqüència, per un grup propi. La seva aposta és governar sols, i per aconseguir-ho necessiten seduir el centre de l’electorat català.
L’altre sector del partit, el dirigent, no ho veu així. També aspira a governar en solitari però ho entén des d’una òptica de cooperació amb l’aparell central del partit. Segons ells, 25 diputats a Madrid dins del PSOE ajuden més que no pas 20 en un grup propi, encara que de fet no els pertanyen i a més no serveixen per guanyar-se el respecte d’uns barons que no han tingut cap contemplació amb acabar, de moment, amb les possibilitats de Chacón per arribar a Moncloa.
Com deia al principi, el conflicte no és nou. Va amb l’ADN d’un partit que des del seu naixement ha hagut de fer equilibris entre els dos bàndols, equilibris que masses vegades els han allunyat de la possibilitat real de governar. De moment, sembla que encara no han après la lliçó i que tot continua igual. Potser ho faran quan perdin el govern, o algunes alcaldies i diputacions. O potser no.
Amb un panorama econòmic que cada vegada està més enfangat i un panorama polític no gaire millor, sembla que la campanya electoral que ja amenaça no permetrà veure grans canvis en la regeneració política que molts hem demanat i alguns s’han atrevit a prometre.
Els partits diuen que sí, que ho tenen en el seu plantejament estratègic. Uns aposten per la gestió propera i la solució dels problemes reals, uns altres per un govern fort que englobi la majoria dels catalans, uns altres per un govern social i ecològic, i per últim apareix Reagrupament i parla d’una regeneració democràtica que s’ha trencat només començar.
Tothom escombra cap a casa i ningú posa solucions reals sobre la taula. Ningú parla de transparència, ni de canvis en el sistema electoral que beneficiin a la ciutadania i no a ells mateixos, ni d’Open Government, ni de tantes altres coses. Parlen del de sempre però revestit. I enmig de tot aquest panorama apareix en Laporta, l’exemple de que la política mediàtica no agonitza si no que està en el seu moment més àlgid.
Què aportarà aquest personatge a la política catalana? Doncs a Reagrupament una dòsi extra de moral per entrar al Parlament, a alguns electors un motiu, tant estúpid com qualsevol altre, per acostar-se a les urnes, a CiU, ERC i PSC un mal de cap, i als periodistes i experts en comunicació política més fitxes per continuar jugant a ser protagonistes en el circ mediàtic.
En algun moment potser vem creure que la regeneració de Carretero era real, fins que es va topar amb la lògica de les estructures polítiques. I es va acabar el somni perquè totes les bales que tenien els sobiranistes era aquesta. A partir d’ara ja poden comptar que la nova bala serà el càlcul electoral, i més si finalment entra Laporta. Els experiments els deixarem per quan l’abstenció arribi al 60% i les audiències de Polònia es desplomin perquè ja no interessi ni la sàtira dels polítics.
Laporta ve a sumar-se a tots els altres, no regenerarà res però serà un divertimento. I el més trist és que alguns amb això ja es donen per satisfets.
Comentaris