Aquest matí parlava de la necessitat de diferenciar conceptes per entendre millor tot el que es fa o es deixa de fer sota el paraigua del 2.0.
La dificultat d’obrir a la participació certs processos és de sobres coneguda. És molt bonic el relat que parla de campanyes electorals dutes a terme per partits oberts que integren participació i es converteixen en una espècie d’àgora pública sense interessos d’organització. És molt bonic i és falç.
Cal que tinguem clares certes coses:
- Polítics a la xarxa. Experiments de comunicació directa polític-ciutadà no varien el mapa de joc. Almenys de moment. Mentre el públic sigui tan restringit i les limitacions d’aquestes eines tan evidents tota aquesta interacció és anecdòtica. Positiva, molt positiva, però anecdòtica.
- Partits a la xarxa. Que els partits augmentin la seva presència a la xarxa no vol dir que s’obrin més com a organització. Un altre cop: almenys de moment. Petits experiments de participació (cartelleria, logos,vídeos, cançons, etc.) són un pas. Un bon pas. Però la seva rellevància és molt relativa i el poder de comunicació continua estan en poder del partit.
- Xarxes socials de partit. Són una gran idea…per mobilitzar els nostres. No es poden entendre com a eines que pretenen integrar la participació dels ciutadans. O sí. Però en tot cas és la participació d’aquell electorat que ens és afí.
Com deia aquest matí, cal desterrar la idea original de 2.0 d’aquests elements de campanya. L’etiqueta ens ha fet més nosa que servei. Parlar de campanyes digitals o de ciberpolítica ens ajudaria a entendre millor els canvis que les xarxes socials i determinades tecnologies estan provocant en campanyes com la que presenciarem i estem presenciant a Catalunya.
Vegem quins són aquests elements:
- Nou espai polític. Facebook, Twitter, Youtube i blocs (deixem de parlar d’altres espais sense rellevància) han esdevingut nous canals per a comunicar l’argumentari de partit. La novetat? Els militants/simpatitzants ens poden ajudar en aquesta tasca. Ho poden fer de forma tradicional, distribuint el missatge vertical que publica la organització, o poden personalitzar i fer campanya amb els seus propis recursos, cosa que també es podia dur a terme en espais analògics. El més habitual és una barreja entre les dues modalitats tot i que és preferible la segona per allò de que és més propera i que es basa en les aptituds de l’activista més que no pas en el seu seguidisme.
- Presència en tots els entorns. La vocació de fer arribar al missatge per tots els canals possibles no ha canviat. Ho veiem en el cas de la xarxa i també, com a novetat en aquesta campanya, en els dispositius mòbils. L’ús d’aquests ha augmentat de forma vertiginosa en els últims anys i alguns partits ja hi són presents amb diverses aplicacions.
- Coordinació. Les xarxes -bé, les xarxes no que parlar en genèric no ajuda: facebook i en menor mesura twitter- també ens permeten millorar la nostra capacitat de coordinar les accions i mobilitzar els nostres ciberactivistes. Els action centers encara ens ho posen més fàcil però de moment sembla que només un partit ha apostat per aquesta modalitat a Catalunya. En parlaré en un altre article. Aquí la novetat és que el propi canal ens permet comunicar i coordinar. I sí, si us ho pregunteu, el mail encara es fa servir i molt per això. De fet, el mail encara és el rei en matèria de coordinació.
- Detecció de talent. O més que talent: de voluntat. De ganes de treballar. Les xarxes (altre cop, Facebook i Twitter sobretot) permeten als partits detectar activistes que en el món analògic potser no haurien descobert mai. Ells són els protagonistes principals de les accions del partit a la xarxa i és per això que adquireixen una rellevància especial en aquests entorns. De les friccions que poden derivar d’aquesta rellevància en el si de la organització també en parlarem properament.
- La lluita per la notorietat. El punt que justifica els quatre anteriors i que és l’objectiu últim de tota estratègia online. La capacitat per fer que el nostre missatge sigui el més llegit, escoltat o visionat en els entorns digitals. Aquest és l’objectiu principal en un moment de campanya i no cap altre.
Entenc que aquest últim punt sobti o pugui semblar excessivament 1.0 per segons qui. Crec que els discursos que tots hem fet en un moment o altre, sobre la xarxa com un espai on el protagonisme s’aconsegueix en base al diàleg i als processos de col·laboració entre usuaris, ens han fet perdre el nord. En campanya no hi ha debat i gairebé no hi ha espai per integrar la participació externa.
És important tenir tots aquests punts clars a l’hora de planificar la nostra estratègia i els recursos que hi destinem. Si no, correm el risc de perdre’ns en llocs comuns, en definicions que de ben segur seran pràctiques per nous models de participació ciutadana, o nous processos de planificació i disseny de polítiques públiques, o fins i tot en nous mètodes de control de la tasca dels polítics, però que en cap cas ho són en un escenari de campanya política.
Llegint l’article de l’Anxo Lugilde que vaig enllaçar diumenge em sorprenia el fet de que, tot i ser-hi jo present i compartir espai amb gent com l’Antoni Gutiérrez-Rubí o el Xavier Peytibi, al final les opinions a les que em sentia més pròxim eren les de Joan Botella.
El catedràtic de ciència política de l’autònoma hi diu el següent:
La principal función de las redes sociales en la campaña será mantener la llama encendida y que su crecimiento de los últimos tiempos se traduce en que nadie puede quedarse fuera. Pero advierte que “en la política electoral los mensajes son necesariamente verticales”
I té tota la raó. I encara diria més, deixant la modèstia a banda, aquí ja ho vaig dir. I a altres llocs també ho han dit més i millor.
Per tant, tornem-hi. Amb un titular en negreta. Les campanyes no són aquell 2.0. No ho serà aquesta a Catalunya, com no ho han estat les que hem pogut veure els últims anys.
Altra cosa és que la nostra definició de 2.0 sigui suficientment flexible, o poc definida, per a que la anem utilitzant segons convingui. Podria ser que el 2.0 englobés una quantitat de conceptes que ara cal anar diferenciant degudament. De fet, això és el que vaig vindre a dir al fer aquella classificació.
Les campanyes són, efectivament, missatges verticals, són mobilització dels nostres, són repetició d’idees o propostes, són espais de confrontació d’idees, són els partits, les organitzacions polítiques, buscant la seva via de supervivència. I aquestes organitzacions sobreviuen a partir dels vots.
No és bo que barregem campanyes amb altres variants del 2.0 perquè llavors és quan ens enduem les decepcions. Quan veiem diputats que no actuen tal com pensàvem, quan no es generen els espais de conversa que havíem imaginat, o quan senzillament veiem que els militants/simpatitzants d’una i altra banda fan el que millor saben fer. Llavors ens escandalitzem o, pitjor, sumem aquestes decepcions a la llarga llista de queixes i retrets cap a la classe política que ja arrosseguem del món online.
Les eines i els usos del 2.0 ens ajudaran a canviar coses, detalls de la política o dels àmbits públics, però aquests canvis no es donaran en campanya. I cal ser-ne conscients.
Llegint el document A little more conversation, a little more action, un anàlisi del paper de la xarxa a les passades eleccions britàniques publicat per Anthony Painter, em va sorprendre, entre moltes altres coses, la diferència entre el nivell de participació i el de cerca d’informació dels usuaris.
So 61% are getting their information online. This suggests that much of the digital engagement is still passive rather than active, i.e. it is about obtaining information rather than participating in political conversation.
Per ser honestos, em va sorprendre a mitges. A aquestes alçades tots comencem a tenir clar que en un període de campanya o precampanya les pràctiques col·laboratives, o senzillament de participació, disminueixen i deixen pas a d’altres que tenen més a veure amb la consulta.
El més interessant és observar com es distribueix aquest temps de consulta i quins són els escenaris preferits pels usuaris. Les dades, en el cas d’Anglaterra, són les següents:
- Social Media (Twitter, Facebook, Youtube, etc.): 12%
- Mails dels candidats o els partits: 12%
- Mitjans digitals: 48%
- Blocs: 6%
- Websites: 24%
- Online advertising: 8%
Els mitjans mantenen el seu protagonisme com a font principal també a la xarxa, tot i que els Social Media, blocs, i mails sumen un 30% gens despreciable. A més, caldria veure quin tipus de sites quedarien englobades en aquest “Websites” i on està situat el 8% de publicitat online, ja que bé pot ser Facebook o Google.
En aquest sentit, és una llàstima que no hi hagi un apartat específic per cercadors, les portes d’accés a la informació. Podríem pensar que el fet que els cercadors redirigeixin tràfic a d’altres sites fa que no es tinguin com una font en si mateixa, però el cas és que els usuaris sí que els identifiquen com a tals.
Una ullada ràpida a les dades de que disposem a Catalunya ens ho deixen clar. Segons aquestes, els cercadors (per deixar-nos de romanços, Google) són utilitzats per un 8,7% dels catalans quan s’informen de política a la xarxa. Molt lluny dels percentatges que acumulen els mitjans digitals, entre el 60-70%, però per sobre dels blocs (1,8%), Social Media (2,75%), Mails (1,74%), Webs dels partits (2,2%) o Fòrums (1,6%).
Val a dir que, en la meva opinió, aquestes respostes estan subjectes a un dèficit de cultura política digital. Probablement molts de nosaltres siguem incapaços d’identificar aquells entorns en els quals estem rebent impactes de tipus polític, com també ens passa als entorns analògics. Però això és un tema que deixo aparcat i que tractaré en el següent post.
De moment el que m’interessa és aquest 8,7%. Més enllà de cap a on es redirigeixi, que per suposat és important, cal tenir en compte que aquest volum de visites són un target molt clar a l’hora de planificar una campanya online. Com la majoria de cerques parteixen d’una intencionalitat concreta, en aquest cas política, i per tant estan més obertes a determinats tipus d’impactes.
De calaix. La capacitat d’influir en una persona que decideix informar-se sobre un tema concret és netament superior a aquella que no ho fa. Per tant, és hora de que aquestes campanyes es comencin a planificar com Déu mana, que les variables són múltiples i van bastant més enllà de comprar el nom del candidat, el del partit o de les paraules clau de la campanya.
D’això, però, també en parlaré un altre dia.
Comentaris