Ahir el CEO va publicar el baròmetre d’opinió política de l’estiu, i les dades ens mostren una vegada més com la valoració de la situació econòmica condiciona completament la valoració política que fem els ciutadans.
Des de març de 2007 les valoracions negatives sobre la política i l’economia han evolucionat de forma molt semblant. Tant, que entre les dues existeix un coeficient de correlació del 0,84.
Això no és nou, ni és preocupant. És de calaix que els ciutadans valorarem els nostres polítics per la seva capacitat de gestió econòmica i també que ens posarem molt més exigents en temps de crisi.
El que ja preocupa més és aquest altre gràfic.
La satisfacció amb el funcionament de la democràcia, com a variable que està de camí entre la valoració de la satisfacció política i de la desafecció política, ja no era bona abans de començar la crisi econòmica. Gairebé un 50% dels catalans estava poc o gens satisfet a principis de 2007.
El problema és que des de llavors aquests percentatges s’han enfilat una mica més de 10 punts deixant un titular que espanta: 6 de cada 10 catalans estan poc o gens satisfets amb el funcionament del sistema polític pel qual ens regim. Poca broma.
Com ja he apuntat altres vegades, hi ha diversos indicadors que ens permeten tenir una visió menys cojuntural de la problemàtica, però el fet de que sigui puntual [quan puntual vol dir que ja portem 2 anys de crisi i que sembla que va per llarg] no ens ha de fer perdre de vista el fet de que l’economia al final acaba regint gran part dels nostres valors polítics.
Entre les moltes reaccions a l’editorial que van publicar els diaris em van sorprendre especialment aquelles que defensaven posicions sobiranistes. Posicions que ja no volen una negociació pel text aprovat pel Parlament sino que volen un text nou, o millor, un estat nou.
Sempre m’ha encuriosit aquesta extranya habilitat que tenim els catalans per dividir enlloc de sumar, tot i que entenc que cadascú voldrà defensar allò en que creu.
És cert que ara mateix a Catalunya, entre consultes, Reagrupaments, i d’altres experiments, la sensació és que el sobiranisme polític es cotitza a l’alça. I sembla que les dades que tenim disponibles així ho corroboren.
Del 13% al 19% en només quatre anys. Segons el CEO gairebé un de cada cinc catalans es declara independentista. Poca broma. Hi ha demanda, que dirien els economistes. I pel que sembla el mercat fa el que pot per organitzar una oferta que agradi al consumidor.
Com que no només d’independentistes viu el nacionalisme, he cregut convenient d’analitzar altres posicionaments. Bé, de fet l’altre posicionament, que segons el CEO és el federalisme. Un fenòmen difícil d’identificar amb uns colors polítics concrets però útil a l’hora de classificar tots aquells catalanistes que opinen que sí, però no, però ja veurem.
Resulta que en els últims quatre anys els federalistes pràcticament no s’han mogut de lloc. Del 31,3% al 32,2% i amb molt poques oscil·lacions. Com a calaix de sastre no està gens malament, gairebé un de cada tres catalans es declara federalista.
Així que tenim que un terç dels catalans volen bastanta més autonomia, i que un 20% la vol tota. I com que entre uns i altres es passen el dia discutin no es donen compte que entre tots dos ja sumen més del 50%, de fet bastants més si sumem els indecisos i els que segur s’apuntarien al carro (efecte bandwagon a la catalana) de produir-se una al·liança d’aquestes dimensions. De fet, el 62% dels catalans creuen que Catalunya té un nivell insuficient d’autonomia, així que sí, hem de comptar aquest 50% com un llindar mínim, i pensar que en realitat serien uns quants més.
Però tot això si es posessin d’acord, esclar. Perquè del contrari ja poden anar fent editorials, declaracions i compareixences vàries, que per separat a Madrid no en treurem ni un estat, ni un estatut digne, ni res de res.
Porto temps dient que la insatisfacció política no es pot posar al mateix sac que la desafecció política. Darrerament, cada vegada que el Centre d’Estudis d’Opinió publica dades sobre les enquestes de satisfacció política tothom, mitjans i ciutadania, s’afanya a relacionar els alts índexs d’insatisfacció amb els casos de corrupció, la pressumpta inactivitat dels polítics davant la crisi, i, en general, la creixent distància entre administradors i administrats.
Per molts, és aquesta generalització del sentiment de desafecció el que explica que entre juny de 2005 i juliol del 2009 el nombre de catalans políticament insatisfets hagi passat del 55% al 76%.
Evidentment, un 55% d’insatisfets és un percentatge alt. Massa alt tractant-se d’una democràcia. De totes maneres, podem observar com a partir de l’estiu del 2007 aquesta tendència comença un augment, que trenca amb la irregularitat precedent, i que a partir de la primavera del 2008, coincidint amb l’inici del període fort de destrucció d’ocupació, es converteix en una pujada clara i contundent.
De veritat podem afirmar que aquest creixement sobtat té a veure amb la desafecció?
Com veiem en el gràfic següent, les valoracions negatives sobre la situació econòmica a Catalunya augmenten una mica més tard, a partir de l’estiu de 2007, i partint des de nivells propers al 26% s’enfilen fins a màxims del 68%.
Coincidència en temps i coincidència en comportament. Un càlcul ràpid ens mostra com entre els dos indicadors, volum d’insatisfets polítics i evolució de les valoracions econòmiques negatives, hi ha una correlació positiva de fins a 0,953. Aquest resultat no implica relació de dependència lineal, però el cert és que resulta difícil imaginar què més pot fer que tots dos indicadors reaccionin de la mateixa manera, en el mateix moment.
Amb tot això no és que vulgui negar l’existència de la desafecció. L’únic que dic és que no podem utilitzar, i això va també pel CEO, els índexs de satisfacció per a grans teories sobre la situació actual de la política, ja que el seu comportament el marquen escenaris cojunturals com ara la situació econòmica o el binomi govern/oposició, i per tant podem arribar a conclusions equivocades.
Comentaris