Ahir el CEO va publicar el baròmetre d’opinió política de l’estiu, i les dades ens mostren una vegada més com la valoració de la situació econòmica condiciona completament la valoració política que fem els ciutadans.
Des de març de 2007 les valoracions negatives sobre la política i l’economia han evolucionat de forma molt semblant. Tant, que entre les dues existeix un coeficient de correlació del 0,84.
Això no és nou, ni és preocupant. És de calaix que els ciutadans valorarem els nostres polítics per la seva capacitat de gestió econòmica i també que ens posarem molt més exigents en temps de crisi.
El que ja preocupa més és aquest altre gràfic.
La satisfacció amb el funcionament de la democràcia, com a variable que està de camí entre la valoració de la satisfacció política i de la desafecció política, ja no era bona abans de començar la crisi econòmica. Gairebé un 50% dels catalans estava poc o gens satisfet a principis de 2007.
El problema és que des de llavors aquests percentatges s’han enfilat una mica més de 10 punts deixant un titular que espanta: 6 de cada 10 catalans estan poc o gens satisfets amb el funcionament del sistema polític pel qual ens regim. Poca broma.
Com ja he apuntat altres vegades, hi ha diversos indicadors que ens permeten tenir una visió menys cojuntural de la problemàtica, però el fet de que sigui puntual [quan puntual vol dir que ja portem 2 anys de crisi i que sembla que va per llarg] no ens ha de fer perdre de vista el fet de que l’economia al final acaba regint gran part dels nostres valors polítics.
Com no pot ser d’una altra manera, la crisi econòmica és el principal eix de les diferents campanyes electorals que s’estan produint, i es produiran, arreu, durant aquest any 2010. Acompanyada d’altres eixos de caràcter local o cojuntural, la batalla a l’eix esquerra-dreta es troba en el mateix discurs de sempre partint de principis econòmics antagònics que, llevat excepcions, es reprodueixen a tots els escenaris per igual.
Agafem el cas d’Anglaterra com exemple que ens podria servir, amb les diferències òbvies, com a plantilla per a la resta de països o regions. Es tracta de seguir uns passos que varien segons quin sigui el binomi govern-oposició, però que en essència són els mateixos.
1.- Els conservatives -oposició- anuncien que d’arribar al 10 de Downing Street tenen com a prioritat retallar el deute públic i el dèficit pressupostari.
2.- Els laboristes -govern- diuen que estan d’acord en la mesura però afirmen que aquesta retallada no es pot dur a terme fins al 2011, i que si la dreta ho fa posarà en perill la recuperació econòmica.
3.- David Cameron i els seus, acceptant que aquest retard en les retallades del dèficit públic s’està imposant com la doctrina a seguir arreu del món, canvien el discurs i centren el seu missatge en el nombre d’aturats, posant ènfasi en la promoció del creixement econòmic ajudant a les empreses. Com? Anulant l’augment de les contribucions a la Seguretat Social anunciat pel govern progressista.
4.- Immediatament, els laboristes, seguint el manual, pregunten d’on sortiran els 12.000 milions de lliures que financiarien aquesta mesura.
5.- I els conservatives, en un altre moviment tradicional, afirmen que s’obtindrien de la retallada de costos innecessaris de l’Administració Pública. Un calaix de sastre que, com ja hem pogut comprovar, s’utilitza com a sortida d’emergència en més d’una ocasió.
Canvieu els protagonistes, l’ordre dels acontexeiments i la tipologia dels impostos, i ja teniu un guió per les pròximes campanyes d’aquest 2010.
Donat que demà es celebrarà el Ple extraordinari per la crisi econòmica he pensat de publicar algunes dades que són conegudes de sobra però que no està de més recordar. Bàsicament es tracta d’un recull de les opinions dels ciutadans al voltant de la situació econòmica de Catalunya i de la resposta dels polítics envers aquesta.
Situació econòmica:
- El problema principal de Catalunya: Atur i precarietat laboral (45,4%), Insatisfacció amb la política (15,2%) i Funcionament de l’economia (10,3%).
- Valoració situació econòmica actual: Molt bona (0,6%), Bona (12,3%), Ni bona ni dolenta (18,9%), Dolenta (46,8%), Molt dolenta (19,3%)
- Fa un any la situació era: Millor (5,2%), Igual (20,1%), Pitjor (73,1%)
- D’aquí un any la situació: Millorarà (33,6%), Estarà igual (35,4%), Empitjorarà (24%)
Sense novetats. Un 66% creu que la situació econòmica és dolenta o molt dolenta, i a pesar de que no ens situem en el pitjor moment de la crisi i que pensem que almenys no anirem a pitjor, el 70% dels enquestats afirma que els tres principals problemes de Catalunya tenen a veure amb la situació econòmica.
Actuació dels partits:
- Quin partit pot donar millor resposta: PSC (8,2%), CiU (13,1%), ERC (2,9%), PP (4%), ICV (2,4%), C’s (0,4), Altres (2,2%), Cap (49,9%)
- Suport a cada partit pels seus votants: PSC (24,9%), CiU (43,5%), ERC (15,3%), PP (48,9%), ICV (26,9%), C’s (15,7%).
- Opinen que cap partit pot donar resposta: PSC (49,9%), CiU (36%), ERc (60,4%), PP (28,3%), ICV (49,1%), C’s (49%), Abstenció (55,2%)
Aquí sí que tenim alguns titulars. Primer. Sembla que entre tots hem assumit que, sigui pel motiu que sigui, cap partit pot donar resposta a la crisi econòmica. El partit que més suport rep és CiU amb un 13,1%, lluny del 49,9% que creu que cap hi pot fer res. Segon. La obvietat del dia: governar en temps de crisi és mal negoci. Més enllà de fatigues i no fatigues, el que sembla evident és que molts votants del Tripartit han perdut la confiança en la capacitat d’aquest d’aportar solucions en matèria econòmica. ERC rep un suport del 15,3% dels seus votants, PSC un 24,9%, i ICV un 26,9%.
Tercer. A part de la tradicional fidelitat contra vent i tempesta dels votants del PP cap al seu partit, l’altre partit que surt clarament afavorit és CiU. Menys desgast a l’oposició? Qualitat de les propostes? Valoració del líder? Fidelitat per sobre de cojuntures econòmiques dels votants de dreta? Vosaltres direu.
Per cert, us proposo un dilema sobre el debat al voltant de l’Impost de Successions:
El que diu la Generalitat vs. el que diu CiU.
A algú li queda clar qui menteix i qui diu la veritat? A mi tampoc.
Comentaris