Feia temps que volia parlar d’aquests dos projectes, Ziudad i arreglaMicalle, que aposten per reproduir un model que ha funcionat a Anglaterra amb FixMyStreet.

Tot i que cada projecte té el seu sistema d’enviament i votació de propostes, i que el primer està enfocat d’una manera més global i el segon se centra en desperfectes als carrers de les poblacions, el plantejament és molt semblant. Pels que no ho conegueu, el procés és ben senzill. Qualsevol ciutadà pot entrar i participar de forma gratuïta. Només s’ha de donar d’alta com a usuari, denunciar problemàtiques del seu barri, poble, ciutat, etc., fer-ne un petit text d’exposició, geoposicionar-les si es pot, i esperar que altres usuaris que comparteixen el mateix problema li donin suport. Finalitzat aquest procés, els gestors de la pàgina s’encarregaran de comunicar-ho a l’ajuntament o l’administració competent.

Si aquests últims reaccionen o no, ja és una altra cosa. Dependrà de la seva predisposició a escoltar les demandes ciutadanes, per una banda, i del suport que aquestes demandes consegueixin generar dins la pàgina, per l’altra. I en això últim és on arribem a la clau de tot plegat.

Com ja vaig escriure al post sobre Voota, aquests projectes només tenen sentit si la massa d’usuaris que els utilitzen és representativa. En aquest cas, aquesta massa no ha de ser necessàriament representativa de tota la població, ja que cobraria sentit si hi hagués grups actius en localitats determinades. De moment, però, sembla que aquest no és el cas en cap dels dos projectes.

Per tant, en aquest escenari la pregunta pertinent és: com ho fem per a que la gent participi? Provocar l’engadgement de la ciutadania, a priori, hauria de ser fàcil, estàs brindant un espai gratuït de queixa que a més funciona com a canal de comunicació directa amb les administracions. Ara bé, com ho comuniques, a través de quins canals, i, encara més important, hi ha pressupost per fer-ho en mitjans tradicionals i a la vegada per assegurar la viabilitat del projecte?

No volia donar una visió tant pessimista però de moment l’escenari és el que és. No?

Tagged with:
 

Quan parlem del procés de transformació de l’Administració Pública cap al govern 2.0, o Open Government, ho estructurem en dos passos diferenciats però relacionats entre sí. El primer pas és el que parla de l’augment de la transparència i el segon, enllaçat amb aquest, és el de la col·laboració entre administracions i la participació de la ciutadania.

Bé, la teoria ens la coneixem. El que potser no tenim tant clar és com es podrien articular aquests supòsits en els diferents escenaris que tots ens plantegem quan intentem imaginar les aplicacions pràctiques de l’Open Government.

És per això que us copio aquí una senzilla classificació que ha fet l’Andrea di Maio. Potser ens crea més dubtes que certeses però, com a mínim, ens servirà de punt de partida.

Participació continuada o regular: La ciutadania pot fer comentaris sobre l’activitat d’una determinada administració a partir de formularis o enquestes online.
Participació esporàdica: Els ciutadans estan convidats per proporcionar informació sobre temes específics de polítiques determinades o projectes durant un període limitat de temps. En aquest cas el canal podrien ser wikis o directament eines socials com ara blocs, Twitter, Facebook, etc.
Col·laboració planificada o top-down: Iniciatives de col·laboració que són proposades per una administració, i on les possibilitats de col·laboració de les parts interessades externes són limitades. El sistema de funcionament en aquest cas estaria basat en el Crowdsourcing generat entre els diferents actors.
Col·laboració no planificada o bottom-up: En aquest cas les iniciatives són proposades per parts externes auto-organitzades. L’organisme ha de ser capaç d’identificar-les i buscar la manera de que les decisions d’aquestes generin un valor afegit. Un exemple el tornem a trobar en les xarxes socials, on els usuaris discuteixen sobre la qualitat i millora dels serveis públics.

El que us deia, més dubtes que certeses. Sobretot pel que fa a la funcionalitat d’alguns dels processos que comenta. Queda clar que la participació es basa en diferents sistemes d’escolta activa que, a través de diferents canals, recullen les opinions ciutadanes amb l’objectiu de comprovar si aquestes poden ajudar a millorar l’eficiència/eficàcia dels serveis públics, etc.

Els problemes apareixen quan ens hem de posar a treballar junts. Provingui d’on provingui la iniciativa, els sistemes no estan clars, tampoc les eines, i molt menys el paper que els actors externs podrien jugar. Estar molt bé això de proposar el Crowdsourcing com a solució quan les possibilitats de col·laboració són limitades, però compte, que ja sabem que això té unes limitacions.

En fi, molts dubtes i la sensació que ja tenia l’any passat. Ens hem comprat una joguina nova que millori tot allò que no ens agrada de l’eGovernment i ara ens trobem que costa molt de muntar i que no entenem el manual d’instruccions.

Tagged with:
 

Voota i la participació activa

Pels que no la conegueu, Voota és una plataforma que va nèixer el passat novembre i que permet als usuaris votar i opinar sobre els polítics, els partits i les institucions. D’alguna manera l’objectiu de la pàgina és convertir-se en una espècie de baròmetre d’opinió en el qual els usuaris poden consultar quines són les valoracions dels polítics, quins polítics són els més populars de la seva comunitat autònoma o del seu partit, i quines són les tendències generals en quan als partits.

Es tracta d’una bona iniciativa, sobretot si tenim en compte que aquest tipus de projectes no es veuen massa sovint en una xarxa, l’espanyola, molt més acostumada a la crítica per la crítica que no pas a la presentació d’iniciatives que tinguin a veure amb l’aprofitament de les possibilitats de les eines 2.0.

De moment s’han recollit un total de 12.000 visites, i 1.359 opinions de 401 usuaris diferents, repartides en 188 polítics, partits o institucions. Aquestes dades, tot i no ser dolentes, confirmen l’únic dubte que em planteja el funcionament d’una eina com aquesta, la participació. Per a que els resultats siguin òptims és necessari que la participació sigui molt més alta i que la representativitat d’aquesta estigui repartida adeqüadament. La xarxa, evidentment, ja té una massa social prou important com per generar quotes de tràfic i d’interacció superiors.

En aquest escenari el problema que ens plantegem és com fer que tota aquesta massa d’usuaris visitin la web, i encara més difícil, hi participin. Crec que les experiències del Regne Unit, com ara TheyWorkForYou, ens poden servir per entendre que molts cops el engagement no només es basa en donar eines a la gent per opinar si no també per participar activament.

Es podria aprofitar els perfils personals de cada polític per, a més de deixar opinions i fer un resum dels positius i negatius, implementar eines que permetin fer un seguiment de les declaracions i posicionaments d’aquells polítics. Així, davant d’un tema d’actualitat política es podria fer un rastreig de les opinions, i fins i tot, a partir d’eines com Google Moderator, plantejar preguntes dels mateixos usuaris que posteriorment s’enviin als polítics i per les quals en demandin respostes.

D’aquesta manera es podria traslladar el debat i la participació digital al món analògic, i tota la mobilització cobraria sentit. Si no, Voota corre el risc de quedar relegada a una posició força secundària degut a la poca capacitat de traslladar tota la informació que és capaç d’aglutinar.

Tagged with:
 

En l’anàlisi de l’altre dia respecte els Flashmobs vaig obviar el fet de que les noves formes de mobilitzar-se políticament puguin presentar una estructura totalment diferent respecte les formes clàssiques. Així, jo pensava en el típic model bottom-up; organitzar-se, aconseguir suport al voltant d’una causa o projecte, i negociar per introduir l’input a l’agenda política. Però, i si no és així? Potser les noves tecnologies ens donen les eines suficients com per a obviar el paper dels agents públics i, en última instància, obligar-los a col·laborar amb nosaltres.

Algunes de les iniciatives de mobilització ciutadana que s’estan revelant com les més efectives són aquelles que generen dades d’origen ciutadà i que basen el seu funcionament en l’auto organització. Em refereixo a projectes com FixMyStreet o TheyWorkForYou. En el primer cas els usuaris fan mapping amb els principals desperfectes o problemes que puguin tenir als seus carrers i barris de forma que els consistoris tinguin informació de primera mà, i en el segon els usuaris visionen i aporten contingut sobre l’activitat dels seus representants electes.

De moment a casa nostra el suport i la promoció d’aquest tipus d’iniciatives és inexistent. Tal i com diu Xavier Peytibi en el seu post ‘Podem canviar alguna cosa?’, som apàtics políticament i no volem participar. Afegeixo que a més hem heredat una actitud molt d’aquest país, i que en part reflexa la poca consciència col·lectiva respecte la responsabilitat individual, que és allò de queixar-nos i esperar que siguin els polítics i les institucions els que donin el primer pas.

Però si alguna cosa ens ha aportat Internet és la possibilitat de no haver d’esperar. Aquell que esperi que els polítics donaran el primer pas sense eines com TheyWorkForYou que monitoritzin i vigilin les seves activitats, o que cregui que el govern emularà l’Administració Obama amb un data.gov a la catalana sense que els ciutadans hagin demostrat que tenen interès en aquestes dades, està equivocat.

Tenim les eines, tenim el coneixement, i, sobretot, tenim la obligació de fer-ho. Hem de deixar de creure en models obsolets, up-bottom, o utòpics, bottom-up, per entendre que només dels projectes col·laboratius i de l’intercanvi de dades i de la generació d’idees es crearan models que realment beneficiin a la ciutadania. Només així comprendrem, per exemple, que el veritable Gov 2.0 no és demandar més transparència a l’Administració Pública  i participació directa en les seves decisions, si no també buscar i crear eines que ens permetin participar de forma coherent en els processos de disseny, implementació i avaluació de les polítiques públiques. Eines que, en un moment donat, ajudin als ciutadans a generar dades que després influiran en la millora de la prestació d’uns determinats serveis.

Els models ens els sabem tots de memòria i la seva posada en funcionament només depèn de la suma de voluntats. El problema evidentment és que les reticències d’uns (polítics, administracions públiques, etc.) per l’altra banda són contrarrestades amb demandes i exigències d’un escenari nou, però amb molt poques aportacions reals sobre com podria ser aquest escenari.

Tagged with:
 

Seguint en la línia del post d’ahir i agafant com a punt de partida aquest post de Mark Drapeau, aquí hi ha un recull de les que per un servidor serán (o haurien de ser) els principals aconteixements en Gov 2.0 pel pròxim any. Tinguem en compte que la font és, com no, un article redactat als EUA, i que per tant la informació s’ha d’agafar amb pinces i traslladar-la a la nostra realitat.

Local governments as experiments – Increasingly some of the most innovative ideas are being independently developed in small communities. For example, the tiny city of Manor, TX has launched Manor Labs to improve services. Citizens sign up and suggest ideas for local services like law enforcement, and their ideas are ranked by the community. Good suggestions are rewarded with “Innobucks” that can be redeemed for prizes. Innovative thinking plus government-citizen interactions plus individual incentives can result in big wins for everyone involved.

En el món de l’Open Government la innovació funcional neix, normalment, a les comunitats petites. És lògic. Major proximitat als problemes, major proximitat als governants i, quan més petita és la comunitat, més viable és la participació. A Catalunya, en matèria de 2.0 tenim l’exemple de Copons. El que ens falta ara és que altres ajuntaments apostin per experiments com aquest o com ara el Manor Labs, on no només es dóna veu a les idees ciutadanes si no que a més es premien en funció del seu èxit dins de la comunitat. Per més endavant quedarà donar el pas a les administracions comarcals i a la Generalitat, però la veritat és que jo per aquest any 2010 ja em conformaria en veure a 2 o 3 ajuntaments d’una dimensió mitjana apostant pel Crowdsourcing en la seva presa de decisions.

The rise of Citizen 2.0 – Just as governments are adopting new media communications, cloud computing mentalities, and social networking skills, so are the citizens they represent. The implication is that if citizens want a website that mashes up environmental and tourist data, or desire open chat and dating platforms for soldiers stationed overseas, or find out what their Member of Congress does every minute of the day, they might just find a way to do it themselves.

Això ja ho comentava ahir al final del meu post. Així com als Estats Units i sobretot a Anglaterra hi trobem iniciatives ciutadanes que busquen incrementar la seva participació en les decisions polítiques o forçar els governants a augmentar el nivell de transparència, aquí gairebé no n’hi ha. Tenim les mateixes eines i els mateixos coneixements, però falten les iniciatives. Ens limitem a utilitzar unes xarxes socials cada vegada més polititzades i on la única possibilitat de participació són les aventures que emprenen alguns dels nostres polítics. I no, aquest no és el camí.

Mobile devices as primary devices – Most discussion I hear about everything from social media to cybersecurity concentrates on desktop computers plugged into a wall. Sure, those are important, and the average government-issued BlackBerry is a little out of date. But soon those mobile devices will be replaced and upgraded, and employees will increasingly demand advanced capabilities like access to social networks like LinkedIn and Facebook, embedded cameras, and customized applications (“apps”) for news and other functions.

Aquest paràgraf, tot i que es centra en els treballadors públics, el podem traslladar a la ciutadania i resumir-lo de forma molt senzilla en una pregunta. Estaran llestes les administracions per oferir als ciutadans tots els serveis als que aquests podran accedir a través dels seus mòbils permanenment conectats? El temps que tenen de marge és el temps que tardin els smartphones a fer el gran boom. Ah no, espera, que ja l’han fet.

Ubiquitous crude video content – High production value for Internet-only video is overrated. Sometimes, if a video targets a highly specific niche audience, great content is good enough. A small company named Demand Media, valued at $1 billion, creates thousands of videos a day and posts them on YouTube and other places – more than many other “media companies” combined. Their business model involves a specific algorithm that predicts highly specific questions people are likely to ask – “What’s the best color to repaint a red Camaro?” – and then assigns freelancers to film crude videos as appropriate. People have a lot of questions about their government – could they in part be answered using Demand Media’s somewhat controversial techniques? I’ve written about this in a post about “proactive social media.”

Curiosament la producció i difusió de vídeos no està en el centre de moltes estratègies de comunicació 2.0, ja que en alguns casos es considera una herència que no cal traslladar a la xarxa o simplement es deixa de banda per les dificultats de producció. En aquest cas crec que en Mark Drapeau ho explica perfectament. Un cop localitzat el públic objectiu, llavors cal produir un contingut dirigit a aquest, com per exemple utilitzant el vídeo per a respondre preguntes que hagin plantejat sobre el funcionament del govern en un determinat camp.

En resum. Pel que ens interessa a casa nostra crec que el pròxim pas l’han de fer, en gran mesura, aquelles administracions locals que entenquin que les tecnologies 2.0, especialment aquelles que fan viable el crowdsourcing, els hi serviran per a millorar la gestió dels seus recursos a la vegada que implicaran a la ciutadania en el processos de decisió. Augment de l’eficàcia en la prestació de serveis i de la legitimitat dels consistoris enfront  la seva ciutadania. No és un bon plantejament de cara a sortir reforçats d’aquesta crisi econòmica?

Tagged with: