Seguint en la línia del post d’ahir i agafant com a punt de partida aquest post de Mark Drapeau, aquí hi ha un recull de les que per un servidor serán (o haurien de ser) els principals aconteixements en Gov 2.0 pel pròxim any. Tinguem en compte que la font és, com no, un article redactat als EUA, i que per tant la informació s’ha d’agafar amb pinces i traslladar-la a la nostra realitat.
Local governments as experiments – Increasingly some of the most innovative ideas are being independently developed in small communities. For example, the tiny city of Manor, TX has launched Manor Labs to improve services. Citizens sign up and suggest ideas for local services like law enforcement, and their ideas are ranked by the community. Good suggestions are rewarded with “Innobucks” that can be redeemed for prizes. Innovative thinking plus government-citizen interactions plus individual incentives can result in big wins for everyone involved.
En el món de l’Open Government la innovació funcional neix, normalment, a les comunitats petites. És lògic. Major proximitat als problemes, major proximitat als governants i, quan més petita és la comunitat, més viable és la participació. A Catalunya, en matèria de 2.0 tenim l’exemple de Copons. El que ens falta ara és que altres ajuntaments apostin per experiments com aquest o com ara el Manor Labs, on no només es dóna veu a les idees ciutadanes si no que a més es premien en funció del seu èxit dins de la comunitat. Per més endavant quedarà donar el pas a les administracions comarcals i a la Generalitat, però la veritat és que jo per aquest any 2010 ja em conformaria en veure a 2 o 3 ajuntaments d’una dimensió mitjana apostant pel Crowdsourcing en la seva presa de decisions.
The rise of Citizen 2.0 – Just as governments are adopting new media communications, cloud computing mentalities, and social networking skills, so are the citizens they represent. The implication is that if citizens want a website that mashes up environmental and tourist data, or desire open chat and dating platforms for soldiers stationed overseas, or find out what their Member of Congress does every minute of the day, they might just find a way to do it themselves.
Això ja ho comentava ahir al final del meu post. Així com als Estats Units i sobretot a Anglaterra hi trobem iniciatives ciutadanes que busquen incrementar la seva participació en les decisions polítiques o forçar els governants a augmentar el nivell de transparència, aquí gairebé no n’hi ha. Tenim les mateixes eines i els mateixos coneixements, però falten les iniciatives. Ens limitem a utilitzar unes xarxes socials cada vegada més polititzades i on la única possibilitat de participació són les aventures que emprenen alguns dels nostres polítics. I no, aquest no és el camí.
Mobile devices as primary devices – Most discussion I hear about everything from social media to cybersecurity concentrates on desktop computers plugged into a wall. Sure, those are important, and the average government-issued BlackBerry is a little out of date. But soon those mobile devices will be replaced and upgraded, and employees will increasingly demand advanced capabilities like access to social networks like LinkedIn and Facebook, embedded cameras, and customized applications (“apps”) for news and other functions.
Aquest paràgraf, tot i que es centra en els treballadors públics, el podem traslladar a la ciutadania i resumir-lo de forma molt senzilla en una pregunta. Estaran llestes les administracions per oferir als ciutadans tots els serveis als que aquests podran accedir a través dels seus mòbils permanenment conectats? El temps que tenen de marge és el temps que tardin els smartphones a fer el gran boom. Ah no, espera, que ja l’han fet.
Ubiquitous crude video content – High production value for Internet-only video is overrated. Sometimes, if a video targets a highly specific niche audience, great content is good enough. A small company named Demand Media, valued at $1 billion, creates thousands of videos a day and posts them on YouTube and other places – more than many other “media companies” combined. Their business model involves a specific algorithm that predicts highly specific questions people are likely to ask – “What’s the best color to repaint a red Camaro?” – and then assigns freelancers to film crude videos as appropriate. People have a lot of questions about their government – could they in part be answered using Demand Media’s somewhat controversial techniques? I’ve written about this in a post about “proactive social media.”
Curiosament la producció i difusió de vídeos no està en el centre de moltes estratègies de comunicació 2.0, ja que en alguns casos es considera una herència que no cal traslladar a la xarxa o simplement es deixa de banda per les dificultats de producció. En aquest cas crec que en Mark Drapeau ho explica perfectament. Un cop localitzat el públic objectiu, llavors cal produir un contingut dirigit a aquest, com per exemple utilitzant el vídeo per a respondre preguntes que hagin plantejat sobre el funcionament del govern en un determinat camp.
En resum. Pel que ens interessa a casa nostra crec que el pròxim pas l’han de fer, en gran mesura, aquelles administracions locals que entenquin que les tecnologies 2.0, especialment aquelles que fan viable el crowdsourcing, els hi serviran per a millorar la gestió dels seus recursos a la vegada que implicaran a la ciutadania en el processos de decisió. Augment de l’eficàcia en la prestació de serveis i de la legitimitat dels consistoris enfront la seva ciutadania. No és un bon plantejament de cara a sortir reforçats d’aquesta crisi econòmica?
Comentaris