La xarxa, o el moviment 2.0 si voleu, necessitava un impuls com el que Wikileaks ha donat aquesta setmana amb la publicació de més de 92.200 informes secrets relacionats amb la campanya de l’exèrcit nord-americà a l’Afghanistan.

Tot el sistema d’informació i comunicació intern de la primera potència mundial potes enlaire. I el govern de la potència, clar, s’ha empipat.

Des de la seva creació el 2006, Wikileaks s’ha convertit en un veritable malson per governs, institucions i multinacionals, i en un exemple pels mitjans de comunicació que han de vindre. El seu sistema d’obtenció, recopilació i publicació, basat en fonts anònimes, crowdsourcing, un petit equip de redacció i un creador cada cop més famós, ha funcionat d’allò més bé fins ara.

El dilema sorgirà, de fet ja ho ha fet, amb aquest aquest últim cop d’efecte. Que els governs es queixin i diguin que aquesta informació posa en perill la seguretat nacional és un moviment mediàtic, però el que de veritat ens importa és com reaccionaran ells i les seves agències davant d’aquestes publicacions que, en última instància, són filtracions d’una magnitud que mai havien hagut d’afrontar.

La relació entre els actors públics i els mitjans tradicionals està construïda sobre la base del repartiment: ‘aquest favor per tú i aquest favor per mi’. Un pacte que no trenca cap equilibri i que no dificulta la feina d’uns, ni la capacitat de publicar contingut dels altres.

Ara Internet, a través de Wikileaks, ha trencat aquest equilibri. Les institucions ja no tenen el control de la informació i el mitjà ja no té el monopoli de publicació. I tot per culpa dels anomenats whistle blowers. Les fonts, vaja.

L’agenda ja no la marquen només les grans estructures globalitzades. I això és nou, molt nou. Una plataforma que neix del coneixement col·laboratiu i de les filtracions és capaç d’arribar a primera pàgina a tot el món. Tan senzill i tan globalitzat com això.

La capacitat de supervivència de l’experiment és difícil de pronosticar. Cal veure fins quan aguanten dins d’un marc legal dubtós i amb un sistema de flitratge d’informació que només té un èxit real, en quan a notorietat, quan es transmet pels mitjans tradicionals. A més encara no podem determinar quin és el recorregut o la rellevància de l’huracà mediàtic que provoca, en termes de canvis reals a les organitzacions a les quals involucra.

Ho seguirem atentament

No goso afegir gran cosa més al que Scott Heiferman explica en aquest vídeo del passat Pdf’10. Pels que no aneu massa fluïts amb l’anglès un resum ràpid seria:

• Les eines poden mobilitzar a la gent i ho fan amb si les utilitzem de forma adeqüada
• Tenir molts fans, followers, etc., no és un element suficient per mobilitzar
• Crear sentiment de comunitat no depèn del nosaltres, com a actors a la xarxa, si no del Nosaltres com a comunitat
• No és la tecnologia, ni les seves aplicacions a nivell comercial o d’oci, és la capacitat que aquesta ens donarà per organitzar-nos

De veritat, els que tingueu deu minuts mireu la ponència. Val molt la pena.

Tot i que cada projecte té el seu sistema d’enviament i votació de propostes, i que el primer està enfocat d’una manera més global i el segon se centra en desperfectes als carrers de les poblacions, el plantejament és molt semblant. Pels que no ho conegueu, el procés és ben senzill. Qualsevol ciutadà pot entrar i participar de forma gratuïta. Només s’ha de donar d’alta com a usuari, denunciar problemàtiques del seu barri, poble, ciutat, etc., fer-ne un petit text d’exposició, geoposicionar-les si es pot, i esperar que altres usuaris que comparteixen el mateix problema li donin suport. Finalitzat aquest procés, els gestors de la pàgina s’encarregaran de comunicar-ho a l’ajuntament o l’administració competent.

Si aquests últims reaccionen o no, ja és una altra cosa. Dependrà de la seva predisposició a escoltar les demandes ciutadanes, per una banda, i del suport que aquestes demandes consegueixin generar dins la pàgina, per l’altra. I en això últim és on arribem a la clau de tot plegat.

Com ja vaig escriure al post sobre Voota, aquests projectes només tenen sentit si la massa d’usuaris que els utilitzen és representativa. En aquest cas, aquesta massa no ha de ser necessàriament representativa de tota la població, ja que cobraria sentit si hi hagués grups actius en localitats determinades. De moment, però, sembla que aquest no és el cas en cap dels dos projectes.

Per tant, en aquest escenari la pregunta pertinent és: com ho fem per a que la gent participi? Provocar l’engadgement de la ciutadania, a priori, hauria de ser fàcil, estàs brindant un espai gratuït de queixa que a més funciona com a canal de comunicació directa amb les administracions. Ara bé, com ho comuniques, a través de quins canals, i, encara més important, hi ha pressupost per fer-ho en mitjans tradicionals i a la vegada per assegurar la viabilitat del projecte?

No volia donar una visió tant pessimista però de moment l’escenari és el que és. No?

Bé, la teoria ens la coneixem. El que potser no tenim tant clar és com es podrien articular aquests supòsits en els diferents escenaris que tots ens plantegem quan intentem imaginar les aplicacions pràctiques de l’Open Government.

És per això que us copio aquí una senzilla classificació que ha fet l’Andrea di Maio. Potser ens crea més dubtes que certeses però, com a mínim, ens servirà de punt de partida.

Participació continuada o regular: La ciutadania pot fer comentaris sobre l’activitat d’una determinada administració a partir de formularis o enquestes online.
Participació esporàdica: Els ciutadans estan convidats per proporcionar informació sobre temes específics de polítiques determinades o projectes durant un període limitat de temps. En aquest cas el canal podrien ser wikis o directament eines socials com ara blocs, Twitter, Facebook, etc.
Col·laboració planificada o top-down: Iniciatives de col·laboració que són proposades per una administració, i on les possibilitats de col·laboració de les parts interessades externes són limitades. El sistema de funcionament en aquest cas estaria basat en el Crowdsourcing generat entre els diferents actors.
Col·laboració no planificada o bottom-up: En aquest cas les iniciatives són proposades per parts externes auto-organitzades. L’organisme ha de ser capaç d’identificar-les i buscar la manera de que les decisions d’aquestes generin un valor afegit. Un exemple el tornem a trobar en les xarxes socials, on els usuaris discuteixen sobre la qualitat i millora dels serveis públics.

El que us deia, més dubtes que certeses. Sobretot pel que fa a la funcionalitat d’alguns dels processos que comenta. Queda clar que la participació es basa en diferents sistemes d’escolta activa que, a través de diferents canals, recullen les opinions ciutadanes amb l’objectiu de comprovar si aquestes poden ajudar a millorar l’eficiència/eficàcia dels serveis públics, etc.

Els problemes apareixen quan ens hem de posar a treballar junts. Provingui d’on provingui la iniciativa, els sistemes no estan clars, tampoc les eines, i molt menys el paper que els actors externs podrien jugar. Estar molt bé això de proposar el Crowdsourcing com a solució quan les possibilitats de col·laboració són limitades, però compte, que ja sabem que això té unes limitacions.

En fi, molts dubtes i la sensació que ja tenia l’any passat. Ens hem comprat una joguina nova que millori tot allò que no ens agrada de l’eGovernment i ara ens trobem que costa molt de muntar i que no entenem el manual d’instruccions.

Es tracta d’una bona iniciativa, sobretot si tenim en compte que aquest tipus de projectes no es veuen massa sovint en una xarxa, l’espanyola, molt més acostumada a la crítica per la crítica que no pas a la presentació d’iniciatives que tinguin a veure amb l’aprofitament de les possibilitats de les eines 2.0.

De moment s’han recollit un total de 12.000 visites, i 1.359 opinions de 401 usuaris diferents, repartides en 188 polítics, partits o institucions. Aquestes dades, tot i no ser dolentes, confirmen l’únic dubte que em planteja el funcionament d’una eina com aquesta, la participació. Per a que els resultats siguin òptims és necessari que la participació sigui molt més alta i que la representativitat d’aquesta estigui repartida adeqüadament. La xarxa, evidentment, ja té una massa social prou important com per generar quotes de tràfic i d’interacció superiors.

En aquest escenari el problema que ens plantegem és com fer que tota aquesta massa d’usuaris visitin la web, i encara més difícil, hi participin. Crec que les experiències del Regne Unit, com ara TheyWorkForYou, ens poden servir per entendre que molts cops el engagement no només es basa en donar eines a la gent per opinar si no també per participar activament.

Es podria aprofitar els perfils personals de cada polític per, a més de deixar opinions i fer un resum dels positius i negatius, implementar eines que permetin fer un seguiment de les declaracions i posicionaments d’aquells polítics. Així, davant d’un tema d’actualitat política es podria fer un rastreig de les opinions, i fins i tot, a partir d’eines com Google Moderator, plantejar preguntes dels mateixos usuaris que posteriorment s’enviin als polítics i per les quals en demandin respostes.

D’aquesta manera es podria traslladar el debat i la participació digital al món analògic, i tota la mobilització cobraria sentit. Si no, Voota corre el risc de quedar relegada a una posició força secundària degut a la poca capacitat de traslladar tota la informació que és capaç d’aglutinar.

Algunes de les iniciatives de mobilització ciutadana que s’estan revelant com les més efectives són aquelles que generen dades d’origen ciutadà i que basen el seu funcionament en l’auto organització. Em refereixo a projectes com FixMyStreet o TheyWorkForYou. En el primer cas els usuaris fan mapping amb els principals desperfectes o problemes que puguin tenir als seus carrers i barris de forma que els consistoris tinguin informació de primera mà, i en el segon els usuaris visionen i aporten contingut sobre l’activitat dels seus representants electes.

De moment a casa nostra el suport i la promoció d’aquest tipus d’iniciatives és inexistent. Tal i com diu Xavier Peytibi en el seu post ‘Podem canviar alguna cosa?’, som apàtics políticament i no volem participar. Afegeixo que a més hem heredat una actitud molt d’aquest país, i que en part reflexa la poca consciència col·lectiva respecte la responsabilitat individual, que és allò de queixar-nos i esperar que siguin els polítics i les institucions els que donin el primer pas.

Però si alguna cosa ens ha aportat Internet és la possibilitat de no haver d’esperar. Aquell que esperi que els polítics donaran el primer pas sense eines com TheyWorkForYou que monitoritzin i vigilin les seves activitats, o que cregui que el govern emularà l’Administració Obama amb un data.gov a la catalana sense que els ciutadans hagin demostrat que tenen interès en aquestes dades, està equivocat.

Tenim les eines, tenim el coneixement, i, sobretot, tenim la obligació de fer-ho. Hem de deixar de creure en models obsolets, up-bottom, o utòpics, bottom-up, per entendre que només dels projectes col·laboratius i de l’intercanvi de dades i de la generació d’idees es crearan models que realment beneficiin a la ciutadania. Només així comprendrem, per exemple, que el veritable Gov 2.0 no és demandar més transparència a l’Administració Pública  i participació directa en les seves decisions, si no també buscar i crear eines que ens permetin participar de forma coherent en els processos de disseny, implementació i avaluació de les polítiques públiques. Eines que, en un moment donat, ajudin als ciutadans a generar dades que després influiran en la millora de la prestació d’uns determinats serveis.

Els models ens els sabem tots de memòria i la seva posada en funcionament només depèn de la suma de voluntats. El problema evidentment és que les reticències d’uns (polítics, administracions públiques, etc.) per l’altra banda són contrarrestades amb demandes i exigències d’un escenari nou, però amb molt poques aportacions reals sobre com podria ser aquest escenari.

Local governments as experiments – Increasingly some of the most innovative ideas are being independently developed in small communities. For example, the tiny city of Manor, TX has launched Manor Labs to improve services. Citizens sign up and suggest ideas for local services like law enforcement, and their ideas are ranked by the community. Good suggestions are rewarded with “Innobucks” that can be redeemed for prizes. Innovative thinking plus government-citizen interactions plus individual incentives can result in big wins for everyone involved.

En el món de l’Open Government la innovació funcional neix, normalment, a les comunitats petites. És lògic. Major proximitat als problemes, major proximitat als governants i, quan més petita és la comunitat, més viable és la participació. A Catalunya, en matèria de 2.0 tenim l’exemple de Copons. El que ens falta ara és que altres ajuntaments apostin per experiments com aquest o com ara el Manor Labs, on no només es dóna veu a les idees ciutadanes si no que a més es premien en funció del seu èxit dins de la comunitat. Per més endavant quedarà donar el pas a les administracions comarcals i a la Generalitat, però la veritat és que jo per aquest any 2010 ja em conformaria en veure a 2 o 3 ajuntaments d’una dimensió mitjana apostant pel Crowdsourcing en la seva presa de decisions.

The rise of Citizen 2.0 – Just as governments are adopting new media communications, cloud computing mentalities, and social networking skills, so are the citizens they represent. The implication is that if citizens want a website that mashes up environmental and tourist data, or desire open chat and dating platforms for soldiers stationed overseas, or find out what their Member of Congress does every minute of the day, they might just find a way to do it themselves.

Això ja ho comentava ahir al final del meu post. Així com als Estats Units i sobretot a Anglaterra hi trobem iniciatives ciutadanes que busquen incrementar la seva participació en les decisions polítiques o forçar els governants a augmentar el nivell de transparència, aquí gairebé no n’hi ha. Tenim les mateixes eines i els mateixos coneixements, però falten les iniciatives. Ens limitem a utilitzar unes xarxes socials cada vegada més polititzades i on la única possibilitat de participació són les aventures que emprenen alguns dels nostres polítics. I no, aquest no és el camí.

Mobile devices as primary devices – Most discussion I hear about everything from social media to cybersecurity concentrates on desktop computers plugged into a wall. Sure, those are important, and the average government-issued BlackBerry is a little out of date. But soon those mobile devices will be replaced and upgraded, and employees will increasingly demand advanced capabilities like access to social networks like LinkedIn and Facebook, embedded cameras, and customized applications (“apps”) for news and other functions.

Aquest paràgraf, tot i que es centra en els treballadors públics, el podem traslladar a la ciutadania i resumir-lo de forma molt senzilla en una pregunta. Estaran llestes les administracions per oferir als ciutadans tots els serveis als que aquests podran accedir a través dels seus mòbils permanenment conectats? El temps que tenen de marge és el temps que tardin els smartphones a fer el gran boom. Ah no, espera, que ja l’han fet.

Ubiquitous crude video content – High production value for Internet-only video is overrated. Sometimes, if a video targets a highly specific niche audience, great content is good enough. A small company named Demand Media, valued at $1 billion, creates thousands of videos a day and posts them on YouTube and other places – more than many other “media companies” combined. Their business model involves a specific algorithm that predicts highly specific questions people are likely to ask – “What’s the best color to repaint a red Camaro?” – and then assigns freelancers to film crude videos as appropriate. People have a lot of questions about their government – could they in part be answered using Demand Media’s somewhat controversial techniques? I’ve written about this in a post about “proactive social media.”

Curiosament la producció i difusió de vídeos no està en el centre de moltes estratègies de comunicació 2.0, ja que en alguns casos es considera una herència que no cal traslladar a la xarxa o simplement es deixa de banda per les dificultats de producció. En aquest cas crec que en Mark Drapeau ho explica perfectament. Un cop localitzat el públic objectiu, llavors cal produir un contingut dirigit a aquest, com per exemple utilitzant el vídeo per a respondre preguntes que hagin plantejat sobre el funcionament del govern en un determinat camp.

En resum. Pel que ens interessa a casa nostra crec que el pròxim pas l’han de fer, en gran mesura, aquelles administracions locals que entenquin que les tecnologies 2.0, especialment aquelles que fan viable el crowdsourcing, els hi serviran per a millorar la gestió dels seus recursos a la vegada que implicaran a la ciutadania en el processos de decisió. Augment de l’eficàcia en la prestació de serveis i de la legitimitat dels consistoris enfront  la seva ciutadania. No és un bon plantejament de cara a sortir reforçats d’aquesta crisi econòmica?

Pensant en un projecte sobre la localització dels episodis conflictius a Kenya, en Patrick Philippe Meier ha tingut la senzilla (i genial) idea de proposar la utilització d’Ushashidi, una eina de localització d’episodis conflictius a través de Google Maps de la qual ja vaig parlar, per a localitzar totes aquelles accions que promoguin la cooperació entre comunitats enfrontades. És el que ell anomena Crowdsourcing for Peace Mapping.

There are always pockets of cooperation no matter how dire a conflict is. Even in Nazi Germany and the Rwandan genocide we find numerous stories of people risking their lives to save others. The fact is that most people, most of the time in most places choose cooperation over conflict. If that weren’t the case, we’d be living in state of total war as described by Clausewitz.

De tant simple que és espanta. Si l’eina ens serveix per a subratllar tot allò que va malament també ens ha de servir per a donar a conèixer totes aquelles iniciatives que van encaminades a ressoldre situacions de conflicte.

En el cas de Kenya, on les tensions socials és van fer paleses després de les últimes eleccions, la localització d’aquest tipus d’iniciatives no només pot ajudar a la gent a veure que no tot està anant malament, sinó que a més pot fer que una mateixa iniciativa es reprodueixi en diferents indrets del país, donant-li un sentit pràctic als mètodes de treball col·laboratius o de crowdsourcing.

Article escrit el 30 d’abril de 2009

El govern Obama tenia moltes esperances dipositades amb el seu Citizen’s Briefing Book, l’eina de participació ciutadana que teòricament havia de permetre que als ciutadans intervindre en les decisiones del seu govern, i fins i tot fer sentir la seva veu durant el procés legislatiu. El resultat de l’experiment, però, no ha estat del tot positiu.

La participació, en termes d’aportació d’idees, ha estat raonablement alta, però de molt poca qualitat. Només col·lectius específics s’han decidit ha participar, cosa que ha provocat que la representativitat de la mostra fos més aviat poca, per no dir ninguna. Prova d’això és que de les cinc propostes que encapçalen la llista de directrius que segons els ciutadans hauria de tindre el govern Obama, dos fan referència a la legalització de la marihuana.

Tampoc el Join the discusion, l’intent per aconseguir feedback de la ciutadania sobre determinats temes sense haver de passar pels intermediaris habituals (enquestes, premsa, grups de pressió, etc.), ha donat bons resultats. Els usuaris l’han fet servir com un altre fòrum/camp de batalla més de la xarxa i la cosa ha acabat bastant malament.

A mi em costaria tres articles llargs i mal escrits intentar explicar perquè crec que les limitacions del Crowdsourcing en política són dificilment superables, així que millor copio aquestes línies de Pete Paterson, perteneixents al seu article Government Needs Smart-sourcing, Not Crowdsourcing, i desprès continuem.

This, of course, is not the Administration’s fault, but is the nature of national policy-making. The scope of the issues are often so broad and complex, asking the general public to send in question ideas is a bit like sending Paris Hilton in to ask questions of a brain surgeon during surgery: she might look the part in her scrubs and mask, she might even ask a couple interesting questions, but she’s not really helping the surgical team. She’s just…participating.

“She”s just…participating”, aquestes són les paraules clau.

La noció de democràcia deliberativa, pensant en una societat totalment integrada en els processos de decisió política, no té sentit. I a més no soluciona els problemes derivats de l’augment de la insatisfacció ciutadana (teòricament la seva raó de ser) sinó més aviat al contrari.

A part de la llarga llista de limitacions (falta d’interès d’alguns col·lectius, dificultats amb la representativitat, etc.) el més important és que l’aportació de la ciutadania no té perquè tindre ninguna utilitat. Almenys pel que fa a la millora de la qualitat de les polítiques públiques i de la forma en que es du a terme la seva aplicació.

És per això que la participació en aquests moments només pot ser funcional si es trasllada a un nivell local.

Com diu Paterson “Go small, and go home”. Només així es podràn obtindre resultats útils per a la Administració Pública i que a la vegada puguin aportar als ciutadans una sensació de “Jo he participat”.

Escrit el 20 d’abril de 2009

És temps d’eleccions a l’Índia, la democràcia més gran del món amb 714 milions de votants.  Quan arriben els comicis, que s’allarguen durant tot un mes, pren especial rellevància un dels fenòmens que més traves està posant al desenvolupament polític i social del país; la corrupció política.

Per tal d’intentar fer un control sobre aquesta corrupció s’ha engegat el projecte Vote Report India. Es tracta d’una eina de caràcter col·laboratiu i que té un doble objectiu, per una banda ha de servir per a fomentar la transparència durant el procés electoral, i per l’altre proporcionarà un mapa complet de l’opinió pública del país durant els 30 dies que duren els comicis.

El sistema és ben senzill. A través de twitts, posts als blogs, SMS o mails, es pot anar informant sobre les possibles incidències que es puguin donar. La plataforma servirà com a agregador de totes aquestes incidències. Les classificarà per tipus (problemes amb les màquines de vot, violència, intervenció de la comissió electoral, etc.) i a la vegada les situarà en un mapa interactiu (google maps, of course)  de forma que sigui més senzill fer-ne el seguiment.

Les eleccions van començar el dia 16 d’abril, i des de llavors l’activitat a la pàgina ha augmentat ostensiblement tot i que no serà fins d’aquí un mes que en podrem fer una valoració de la seva utilització.

Aquest no és però el primer sistema col·laboratiu de monitorització de les eleccions. Hi ha d’altres plataformes similars que ja s’han utilitzat  en comicis electorals. Entre elles jo en destacaria dues:

Twitter Vote Report. L”embrió del Vote Report India. Es va utilitzar durant les passades eleccions nord-americanes amb un resultat força positiu.

Ushashidi. Paraula que en Suahili vol dir testimoni. Es tracta d’una plataforma de caràcter global, i que va donar uns resultats molt bons a les eleccions de Kenya del gener de 2008. Mitjançant aquesta eina es van poguer notificar gran part de les nombroses incidències que hi va haver en unes eleccions marcades per la violència i la coacció als votants.

Una de les gran novetats que incorpora Ushashidi, i que ha fet seu la plataforma de Vote Report India, és el que els seus creadors en diuen Crowdsourcing the filter. És, perque ens entenguem, el feedback del feedback. Un sistema de valoració de les incidències per part dels usuaris que intenta que aquelles incidències irrellevants, o directament falses o malintencionades, no passin el filtre i per tant es deixin de tindre en compte.