Des de març de 2007 les valoracions negatives sobre la política i l’economia han evolucionat de forma molt semblant. Tant, que entre les dues existeix un coeficient de correlació del 0,84.

Això no és nou, ni és preocupant. És de calaix que els ciutadans valorarem els nostres polítics per la seva capacitat de gestió econòmica i també que ens posarem molt més exigents en temps de crisi.

El que ja preocupa més és aquest altre gràfic.

La satisfacció amb el funcionament de la democràcia, com a variable que està de camí entre la valoració de la satisfacció política i de la desafecció política, ja no era bona abans de començar la crisi econòmica. Gairebé un 50% dels catalans estava poc o gens satisfet a principis de 2007.

El problema és que des de llavors aquests percentatges s’han enfilat una mica més de 10 punts deixant un titular que espanta: 6 de cada 10 catalans estan poc o gens satisfets amb el funcionament del sistema polític pel qual ens regim. Poca broma.

Com ja he apuntat altres vegades, hi ha diversos indicadors que ens permeten tenir una visió menys cojuntural de la problemàtica, però el fet de que sigui puntual [quan puntual vol dir que ja portem 2 anys de crisi i que sembla que va per llarg] no ens ha de fer perdre de vista el fet de que l’economia al final acaba regint gran part dels nostres valors polítics.

No, la desafecció no està creixent, és alta i és preocupant. Però és que ja ho era fa anys. És la insatisfacció política la que ha crescut els últims dos anys de la mà de la crisi econòmica.

Per parts:

1.- Les situacions econòmiques, siguin del caràcter que siguin, influeixen les nostres valoracions sobre el funcionament del govern i les institucions. Veiem aquests dos gràfics:

La correlació existent entre les series d’enquestats que opinen que la situació econòmica i la política és molt dolenta o dolenta és de 0,85. Amb crisi o sense ella, no separem l’economia de la política. Fins i tot ho portem més enllà i l’economia condiciona el nostre nivell de satisfacció amb el funcionament de la democràcia. Entre els dos fenòmens hi tenim una correlació de 0,74.

Es tracta, doncs, de situacions cojunturals i per tant no els podem agafar com a variable continua de desafecció, que com veurem és de caràcter estructural.

2.- Si volem conèixer quins són els nivells de desafecció política llavors hem d’analitzar un altre tipus de variables. I una de les més utilitzades, com bé comenten a l’article de GESOP, és el grau d’interès per la política dels ciutadans. Segons aquest institut d’investigació “totes les percepcions observades expliquen les baixes cotes que experimenta l’interès per la política”. I segons les dades obtingudes en el seu últim sondeig, diuen que els últims dos anys aquest interès ha disminuït pel 49% dels catalans.

Un ràpid cop d’ull a l’evolució d’aquesta variable des del 2006 fins ara ens mostra com això no és cert.

No només no ha disminuït si no que ha augmentat 8 punts, tot i que és cert que encara hi ha més ciutadans poc o gens interessats. És cert que, majoritàriament, hi ha desinterès per tot allò que és política. Però això ja era així fa quatre anys, fins i tot en uns nivells més alts.

Si a més observem l’evolució d’altres variables que tenen a veure amb l’eficàcia externa dels ciutadans veurem com les tendències són molt similars.

No és d’ara que els catalans desconfiem de les virtuds dels nostres polítics. Ja en plena bonança econòmica, el 2006, i sense Millets ni escàndols de corrupció pel mig, erem desconfiats amb les veritables intencions dels governants.

Mancaria estudiar altres variables clau com la freqüència amb que la gent discuteix de política o aquelles que estan relacionades amb l’eficàcia interna, però aquestes ja ens donen una idea de per on van els tiros. Sí, el nivell de desafecció política és alta, però no s’observa una especial evolució en els dos últims anys.

De fet, segons un estudi de Torcal, Gunther i Montero la desafecció política, a nivell espanyol, ha mostrat uns nivells regulars des de la transició democràtica fins als nostres dies. No tinc dades, i això serà un exercici de política ficció en tota regla, però podeu apostar que pel cas català passa si fa, no fa el mateix.

Per tant, l’alarmisme respecte la desafecció no és injustificat. Això, però, no ens pot fer caure en la trampa de jugar amb tot el que envolta el fenòmen, prou complicat per si mateix, i confondre’l amb la insatisfacció política. Les receptes no són, ni de lluny, les mateixes.

*Cliqueu a sobre per fer més grans els gràfics

Per molts, és aquesta generalització del sentiment de desafecció el que explica que entre juny de 2005 i juliol del 2009 el nombre de catalans políticament insatisfets hagi passat del 55% al 76%.

Evidentment, un 55% d’insatisfets és un percentatge alt. Massa alt tractant-se d’una democràcia. De totes maneres, podem observar com a partir de l’estiu del 2007 aquesta tendència comença un augment, que trenca amb la irregularitat precedent, i que a partir de la primavera del 2008, coincidint amb l’inici del període fort de destrucció d’ocupació, es converteix en una pujada clara i contundent.

De veritat podem afirmar que aquest creixement sobtat té a veure amb la desafecció?

Com veiem en el gràfic següent, les valoracions negatives sobre la situació econòmica a Catalunya augmenten una mica més tard, a partir de l’estiu de 2007, i partint des de nivells propers al 26% s’enfilen fins a màxims del 68%.

Coincidència en temps i coincidència en comportament. Un càlcul ràpid ens mostra com entre els dos indicadors, volum d’insatisfets polítics i evolució de les valoracions econòmiques negatives, hi ha una correlació positiva de fins a 0,953. Aquest resultat no implica relació de dependència lineal, però el cert és que resulta difícil imaginar què més pot fer que tots dos indicadors reaccionin de la mateixa manera, en el mateix moment.

Amb tot això no és que vulgui negar l’existència de la desafecció. L’únic que dic és que no podem utilitzar, i això va també pel CEO, els índexs de satisfacció per a grans teories sobre la situació actual de la política, ja que el seu comportament el marquen escenaris cojunturals com ara la situació econòmica o el binomi govern/oposició, i per tant podem arribar a conclusions equivocades.

El titular que em sembla més rellevant desprès de veure les enquestes del passat cap de setmana és el panorama que se li presenta al primer partit polític de Catalunya. Aquell que segons les enquestes treurà un 11,5%, tot i que tot apunta a que es queden curtes ja que l’històric ens diu que pot arribar a nivells de 45,1% o 43,96%. I és que ja sabem que a poca gent li agrada dir a les enquestes que voten per aquest color. O, més ben dit, que no voten.

L’abstenció no necessita campanyes electorals, ni assessors de comunicació, ni tampoc introduir-se en el món de la política 2.0. Compta amb un al·liat que cada vegada és més poderós i més mediàtic, la insatisfacció política. Un fenòmen al que ara se li ha de sumar l’aparició dels nous casos de corrupció, que tot i no tenir una incidència directa en els nivells d’insatisfacció (més aviat ho fa en els de desafecció) sempre ajuda a desmotivar l’electorat.

Per a que ningú s’emboliqui faré un aclariment. La diferència entre els fenòmens d’insatisfacció i desafecció resideix en les seves causes i també en els seus efectes. Mentre que el primer es nodreix d’escenaris cojunturals tals como les situacions econòmiques o les dinàmiques govern-oposició, i en conseqüència té un efecte divers en la participació electoral, el segon té un caràcter estructural i està format per un conjunt d’actituds com la sensació de distància o de nul·la identificació amb els polítics, lo qual afecta a totes les vessants de la nostra relació amb la política i no només a la participació electoral.

Per tant, el fet de que en aquests moments la corrupció preocupi més que la sanitat o l’educació, és una mala notícia, sí, però com ja han dit alguns, aquest no és el principal indicador que afectarà a l’abstenció. La desafecció no implica abstenció. Per mil motius però sobretot perquè molts votants acudeixen a les urnes perquè és la seva forma de legitimar la democràcia. No voten pels polítics, voten perquè se senten moralment obligats.

Ara bé, això no vol dir que la corrupció no afecti gens a la participació electoral. Afecta en la mesura en que la desafecció, com a fenòmen que es complementa amb la insatisfacció, ajuda a que la gent s’allunyi de la política. I per tant de les urnes. A quins nivells? Això no ho sabem. Ni jo, ni vosaltres, ni ningú, perquè no s’ha pogut calcular mai.

El que sembla evident és que l’expressió avall que fa baixada ens serviria per pronosticar quina serà la participació electoral a les pròximes eleccions. És cert que la possibilitat de canvi, una campanya aferrissada, l’aparició de candidats mediàtics, són factors que podrien jugar en contra de l’abstenció, però altres factors com ara el cansament envers l’actual formació de govern o la crisi econòmica no inviten a l’optimisme.