El protagonista d’aquesta campanya
El protagonista d’aquesta campanya no és una estratègia, ni un discurs, ni un candidat, ni una enquesta, ni un vídeo. El protagonista d’aquesta campanya és el poc interès que ha despertat. El desinterès, vaja.
Ja el coneixem de fa temps aquest desencís de la ciutadania. I diem que serà la crisi, o serà el Tripartit, o serà la corrupció, o serà tot plegat. No ho tenim clar. L’únic que sabem segur, i ara ho hem corroborat, és que els propis partits han acceptat aquest escenari.
La clau la va donar fa dos dies el Vicent. Sí, la política està en retirada. Els partits han perdut espai d’influència i han decidit enfortir posicions al voltant d’estructures tradicionals.
Com dirien els clàssics, eso no son formas, son alardes. Potser el dilluns, amb un 48% d’abstenció (aposta personal) i un 8% de vot en blanc (aposta personal i 2), algú en parlarà en alguna tertúlia. Que no pot ser, que els polítics han de fer alguna cosa i que bla, bla, bla. I aquests, acabades les celebracions o les misses, diran el mateix, que no pot ser, i que han de canviar i que bla, bla, bla, però que la crisi tal i la crisi qual.
Ai, la crisi. Sí, la crisi s’ha convertit per la classe política en el gran calaix de sastre on fer-hi entrar la batalla política, i per la ciutadania en el bosc que no ens deixa veure els arbres. Potser val la pena recordar-ho: la crisi econòmica va arribar el 2008, la crisi política ve de més lluny. I el que és pitjor, aquesta última ha vingut per quedar-se. Fora bon moment perquè alguns en prenguin nota de veritat i entenguin que aquest tema és alguna cosa més que dues línies en una declaració institucional.
Dit això, crec que el diumenge tenim la obligació d’anar a les urnes. Encara que sembli una contradicció amb el que he dit fins ara no ho és. M’explico.
No podem concebre l’acte de votar com un favor, o com que els ciutadans els hi seguim el joc als partits, perquè no és així. Votar és un acte de responsabilitat amb nosaltres mateixos, amb la societat que volem. I sí, probablement no votar també sigui una forma molt potent de mostrar que estem en desacord i, en conseqüència, una manera de dir que no és això el que volem. Però hi ha altres mecanismes per això.
No estic fent campanya pel vot en blanc. Ni molt menys. Tots tenim les nostres raons per votar a qui volguem i totes són igual de bones i de legítimes. I és precisament per això, perquè totes són legítimes i són importants, les hem de dur a terme. No pot ser que donem la raó als que diuen que votar s’ha convertit en tràmit, encara que la tinguin. No ho podem fer. Acceptar això és acceptar que com a societat estem paralitzats i que hem decidit no decidir. I no, no és el moment per dubtar de nosaltres mateixos.
