17:56: Spot de campanya del PP. Era previsible: vendrá el lobo feroz en forma de pacte entre CiU i ERC per la independència, i a l’atur continuaràs.
15:50: Aquesta frase és el millor que se’n pot treure de l’entrevista de Carmen de Rivera a l’Oracle de Xavier Grasset.
“Matthew tu parles des d’una perspectiva anarquista.”
Així estem.
15:02: De moment el titular del dia, enquesta a banda, és el que ha donat Mas aquest matí al Majestic.
“El tripartit presumeix molt que ho deixarà tot pagat. Sí, però és clar, amb un deute de 40.000 milions d’euros. Tres o quatre anys enrere aquest deute era menys de la meitat [..] Si s’endeuta fins a les orelles és clar que ho deixarà tot pagat, però a canvi que totes les generacions futures dels ciutadans d’aquest país estiguin hipotecades molts anys”
14:50: Nova enquesta del CIS. CiU continuaria com a clar guanyador i com a novetat no entraria cap de les noves forces polítiques que s’hi presenten. Us recomano l’anàlisi del Jorge Galindo al seu bloc.
10:20: Petit incís per posar el que és, per mi, el tweet del matí. I que em perdonin els periodistes. O no.
08:55: Comentari ràpid per enllaçar un periodista tuitaire: El horóscopo del mago Twitter.
08:40: Segons twit.cat, tot sembla indicar que ja estem en campanya. Dels 10 hashtags més utilitzats entre els tuitaires, 8 tenen a veure amb les eleccions, i els altres dos, uns clàssics, no es descartable que també es facin servir en aquest context.
Articles destacables de bon matí: Calendari d’advent, La vida secreta de las patatas, Els nous aspirants, ¿Remuntarà el PSC?, ‘Més difícil encara, Mas’, Combatiendo al hombre invisible, La foguera de les obvietats, ¿Un PP independentista?, Remontada o goleada.
Per cert, a Eskup diuen que em fan la competència en això del seguiment de la campanya. Us recomano que hi feu un cop d’ull.
Al migdia més, i potser millor.
Tornem de les vacances preparats pel que serà un curs polític d’allò més interessant. Amb una precampanya que ja fa molts mesos que és una campanya poc o gens encoberta, les forces polítiques van situant-se com poden a la graella de sortida més variada i prometedora dels últims anys.
El primer amaniment, i el més entretingut, l’han posat les forces independentistes acabades de sortir del forn. Solidaritat Catalana i Reagrupament fan com les parelles modernes, o pretesament modernes, que diuen que ni junts, ni separats, sinó tot el contrari. Han passat dos mesos, menys i tot, i de les noves formes de fer política s’ha caigut en el partidisme grisós de tota la vida. Coses de principiants, suposo.
El segon és la batalla pel canvi que necessiten els catalans i catalanes del centre. Del centre de l’electorat, s’entén. Mentre als carrerons uns es barallen per la independència, pel castellà maltractat, pels toros maltractats, i per altres eixos d’interès “general”, a la Plaça de la Vila els dos germans grans volen portar una bandera del canvi que entenen és la més valorada pels ciutadans.
Cap dels dos ataca cap canvi de rumb magistral ni cap fòrmula màgica que sedueixi definitivament a l’electorat. L’un juga al desgast de l’altre, ajudat per la crisi i per la tensió estatutària, i l’altre juga a enmirallar-se en allò de qualsevol temps passat [pujolista] va ser pitjor. No és cap miracle de l’estratègia política però, com a eixos de campanya, en veiem de pitjors cada dia per los madriles.
En tercer lloc tenim aquells partits que lluiten per sortir a la foto i que prou feina tenen. ERC podria sortir beneficiada de la batalla dels nouvinguts i salvar els mobles mínimament. Ves a saber. El PP juga en el mateix camp i amb la mateixa disposició tàctica, així que és d’esperar que tingui el mateix públic d’eleccions passades. I per Iniciativa sembla que l’únic futur a mig/llarg plaç, més enllà d’aquestes eleccions, és entrar un partit nacional fort, que es podria estar gestant, i que emularia altres experiments europeus que han tingut cert èxit en algunes places.
I per últim, en un racó ben amagadet de l’escenari mediàtic, hi trobem l’espanyolisme outsider. El defineixen l’excessiva divisió de forces polítiques (Ciutadans, UPD, i Nebrera), les ganes de gresca, i un escenari electoral força desolador. En fi, tot distreu.
Tenim l’estadi llest, la pista degudament preparada, els mitjans atents a qualsevol moviment, la xarxa tensionada, i els participants llestos. Només ens falta saber la data de l’event i és probable que aquesta setmana sortim de dubtes, així que agafeu crispetes, begudes i prepareu-vos, serà entretingut.
Com no pot ser d’una altra manera, la crisi econòmica és el principal eix de les diferents campanyes electorals que s’estan produint, i es produiran, arreu, durant aquest any 2010. Acompanyada d’altres eixos de caràcter local o cojuntural, la batalla a l’eix esquerra-dreta es troba en el mateix discurs de sempre partint de principis econòmics antagònics que, llevat excepcions, es reprodueixen a tots els escenaris per igual.
Agafem el cas d’Anglaterra com exemple que ens podria servir, amb les diferències òbvies, com a plantilla per a la resta de països o regions. Es tracta de seguir uns passos que varien segons quin sigui el binomi govern-oposició, però que en essència són els mateixos.
1.- Els conservatives -oposició- anuncien que d’arribar al 10 de Downing Street tenen com a prioritat retallar el deute públic i el dèficit pressupostari.
2.- Els laboristes -govern- diuen que estan d’acord en la mesura però afirmen que aquesta retallada no es pot dur a terme fins al 2011, i que si la dreta ho fa posarà en perill la recuperació econòmica.
3.- David Cameron i els seus, acceptant que aquest retard en les retallades del dèficit públic s’està imposant com la doctrina a seguir arreu del món, canvien el discurs i centren el seu missatge en el nombre d’aturats, posant ènfasi en la promoció del creixement econòmic ajudant a les empreses. Com? Anulant l’augment de les contribucions a la Seguretat Social anunciat pel govern progressista.
4.- Immediatament, els laboristes, seguint el manual, pregunten d’on sortiran els 12.000 milions de lliures que financiarien aquesta mesura.
5.- I els conservatives, en un altre moviment tradicional, afirmen que s’obtindrien de la retallada de costos innecessaris de l’Administració Pública. Un calaix de sastre que, com ja hem pogut comprovar, s’utilitza com a sortida d’emergència en més d’una ocasió.
Canvieu els protagonistes, l’ordre dels acontexeiments i la tipologia dels impostos, i ja teniu un guió per les pròximes campanyes d’aquest 2010.
Aquí un article que m’ha fet content, ves per on. L’únic que m’agradarà, suposo i espero, d’aquest lloc web tant estrambòtic que ha obert el-ja-veurem-si-candidat Joan Laporta. I m’ha agradat perquè té raó i perquè posa al seu lloc una manera de fer, la de La Vanguardia i les cuines d’enquestes, que deixa bastant que desitjar.
El senyor Antich i els senyors de Noxa no s’han adonat que amb els seus jocs de màgia poden fins i tot perjudicar el partit al qual donen suport a pit descobert. Podrien provocar l’efecte Bandwagon, sí, però en un escenari de crisi i insatisfacció general també podrien provocar altres moviments com l’efecte underdog o senzillament un augment de l’abstenció.
I com és normal, al bell mig d’aquest joc de fogons i flirtejos partit-mitjà, en Laporta content. No només li fan publicitat gratuïta, amb la seva enquesta a la mà pot demostrar que les dades de Noxa no són reals, si no que a més es posicionen com els actors polítics que ell denúncia i que a poc, a poc, com a bon populista, anirant agafant pes en el seu discurs.
Ho veieu? Aquests polítics reaccionen així perquè tenen por de perdre la clau d’aquest vedat privat de caça que es pensen que és la política catalana.
I fot-li llenya. Total, l’electorat potser el trobi o potser no, però de moment comptarà amb l’ajuda dels Antich i companyia, que fa molt que s’hi dediquen a això de la política mediàtica però que es veu que encara no s’han après totes les normes.
Comentaris