Entre les moltes reaccions a l’editorial que van publicar els diaris em van sorprendre especialment aquelles que defensaven posicions sobiranistes. Posicions que ja no volen una negociació pel text aprovat pel Parlament sino que volen un text nou, o millor, un estat nou.
Sempre m’ha encuriosit aquesta extranya habilitat que tenim els catalans per dividir enlloc de sumar, tot i que entenc que cadascú voldrà defensar allò en que creu.
És cert que ara mateix a Catalunya, entre consultes, Reagrupaments, i d’altres experiments, la sensació és que el sobiranisme polític es cotitza a l’alça. I sembla que les dades que tenim disponibles així ho corroboren.
Del 13% al 19% en només quatre anys. Segons el CEO gairebé un de cada cinc catalans es declara independentista. Poca broma. Hi ha demanda, que dirien els economistes. I pel que sembla el mercat fa el que pot per organitzar una oferta que agradi al consumidor.
Com que no només d’independentistes viu el nacionalisme, he cregut convenient d’analitzar altres posicionaments. Bé, de fet l’altre posicionament, que segons el CEO és el federalisme. Un fenòmen difícil d’identificar amb uns colors polítics concrets però útil a l’hora de classificar tots aquells catalanistes que opinen que sí, però no, però ja veurem.
Resulta que en els últims quatre anys els federalistes pràcticament no s’han mogut de lloc. Del 31,3% al 32,2% i amb molt poques oscil·lacions. Com a calaix de sastre no està gens malament, gairebé un de cada tres catalans es declara federalista.
Així que tenim que un terç dels catalans volen bastanta més autonomia, i que un 20% la vol tota. I com que entre uns i altres es passen el dia discutin no es donen compte que entre tots dos ja sumen més del 50%, de fet bastants més si sumem els indecisos i els que segur s’apuntarien al carro (efecte bandwagon a la catalana) de produir-se una al·liança d’aquestes dimensions. De fet, el 62% dels catalans creuen que Catalunya té un nivell insuficient d’autonomia, així que sí, hem de comptar aquest 50% com un llindar mínim, i pensar que en realitat serien uns quants més.
Però tot això si es posessin d’acord, esclar. Perquè del contrari ja poden anar fent editorials, declaracions i compareixences vàries, que per separat a Madrid no en treurem ni un estat, ni un estatut digne, ni res de res.
Comentaris