Digue-li nacionalisme, sobiranisme, federalisme, dignitat, mala llet. Digue-li com vulguis. Els lemes, quan són enormes, divideixen, i quan són petits, quan són personals, sumen voluntats.

Per les escletxes dels electoralismes, dels interessos intencionadamanet definits com “nacionals”, d’aquells que s’escolten només la seva veu, s’hi colen tots aquells catalans que avui no aniran a la manifestació. Seva és també la senyera i seu és el país. Si no entenem això avui hi anem a perdre el temps al Pg. de Gràcia.

D’acord, estem emprenyats, tenim pressa i hem dit que ja n’hi ha prou. Som-hi doncs, sortim al carrer i demostrem que no som vegetació. Però no oblidem que no podem ser el mirall dels intolerants ni la justificació dels que diuen que estem desunits.

Avui hem decidit que sortim al carrer per demostrar que no estem adormits. Que tenim alguna cosa dins, que encara tenim aquella capacitat de sentir-nos un mateix. Que som una nació, o ho intentem.

Davant la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’actual Estatut de Catalunya, votat per la majoria de catalans i refrendat pel Parlament de Catalunya, des d’aquest bloc donem suport a la manifestació de la societat civil catalana que tindrà lloc aquest dissabte, 10 de juliol, a les 18:00 hores a Barcelona i us animem a participar-hi. Nosaltres hi anirem.

Durant aquests darrers tres anys Catalunya ha estat el punt de mira de determinats mitjans de comunicació i institucions polítiques, civils i econòmiques d’Espanya que han fet servir els seus espais per transmetre una imatge no real del nostre país i això ha quallat en una part de la societat espanyola. Aquesta mirada irada d’una part d’Espanya que no ens entén, acompanyada per una sentència del Tribunal Constitucional que ha estat llarga, polèmica i amb un desenllaç gens desitjat, fa que sigui l’hora que els catalans (societat civil i política) treiem pit, que defensem la nostra dignitat i demostrem unitat.

Davant nostre s’obre un futur incert. No es qüestió d’analitzar com serà, però cal fer palès, d’una vegada per totes, que el nostre país i la nostra nació, que és Catalunya i nosaltres, els catalans, volem una millora en el nostre autogovern i un finançament més just.

–

Aquest post és una iniciativa conjunta de Ricard Espelt, Marc Garriga, Trina Milan, Edgar Rovira i Gemma Urgell. Si vols adherir-te només cal que creïs un post en el teu blog amb aquest text, també pots adherir-t’hi fent un comentari a aquest blog o qualsevol altre blog que ho hagi publicat.

1.- El PP sempre guanya. Almenys això és el que diuen les declaracions dels seus portaveus i candidats, tant a Catalunya com a Madrid. Tant és si la gran majoria dels recursos que van plantejar han estat tombats. Es diria que des del PPC estant contents de que l’Estatut s’hagi vist retallat perquè aquí el que s’ha de defensar és la Constitució. Gran i única. Com l’Espanya tancada a pany i clau que tanta por tenen de que es trenqui. En un país nacionalista això els hi passaria factura en uns comicis. Em temo que aquí no serà així.

2.- Federalisme en hores baixes. Difícil situació la que li ha tocat viure al PSC. A Madrid els apreten per a que acatin i ho deixin córrer, i a Catalunya els pretenen fer participar en una manifestació sota el lema “Nosaltres decidim”. Com tenir un peu en dues barques diferents i quan aquestes es van separant l’únic que ens queda és caure a l’aigua. Em pregunto què deuen estar pensant els de la corda catalanista. Ara que ser una sucursal del PSOE els hi dóna tots els maldecaps del món i poques alegries. On queda el federalisme quan Zapatero diu que el procés de descentralització s’ha acabat? Doncs queda lluny, molt lluny.

3.- Catch-all CiU. La federació nacionalista s’està convertint en una experta en pescar en aigües revoltes. Són molts els àmbits i les situacions en els que el partit que lidera Artur Mas aposta per una presència forta, en busca de la gran majoria social que el porti de nou a la Generalitat. Un objectiu prou assequible tal hi com bufa el vent ara mateix. Només hi ha un gris en tot plegat. El de sempre. La ambigüitat amb el tema independència és comprensible des d’un punt de vista estratègic però difícil de defensar en aquests dies d’or del sobiranisme més radical, el de tanquem la barraca i marxem. I encara serà pitjor el dia 10, quan l’espectacle es converteixi, a pesar dels pesars, en una demostració d’eufòria col·lectiva. Com diu un amic meu, una mica barroer si voleu, això serà així mentre CiU segueixi amb el lema de sempre “Independència? Sí, però la puntita na más.”

4.- Un pacte pel 2011. La bipolaritat ja les té aquestes coses. ERC forma part d’un govern del qual les enquestes li diuen que s’ha d’allunyar tot el que pugui. I en aquestes que arriba Puigcercós i aprofita la sentència del TC per anunciar que a la pròxima legislatura només formaran govern si arriben a un acord per celebrar un referèndum a nivell nacional el 2011. Amb un sol tret mata el tercer Tripartit, obre les portes a un improbable pacte nacionalista, i tracta de que els Laporta, Carretero and Co., no li robin més espai del necessari. Tot molt coherent i molt ben ressolt, si no fos perquè l’herència dels últims 7 anys encara pesa més que el més gran dels referèndums.

Us recomano que aneu a la manifestació del dia 10. Allí hi viurem un cas típic de bipolaritat o directament de personalitat múltiple. I farem allò tan català que és convertir la unitat en ficció i la divisió d’interessos en el pa nostre de cada dia. Amén.

Sona extrany que ja la tinguem aquí. De fet, potser sigui aventurat pensar que sortirà avui, fins i tot aquesta setmana. Després de tants anuncis, de tants sí però no, ara costa confiar. Farem l’esforç. Anirem actualitzant.

19:20: Es confirma que hi ha sentència.

19:32: S’hauria aprovat en base a la ponència de Casas, i en principi s’han retocat temes relacionats amb la justícia.

19:40: Serien 15 els articles declarats inconstitucionals. Ara la gràcia seria no haver d’esperar massa per saber quins són.

19:45: Ara mateix el titular és “El Constitucional refrenda la mayor parte del Estatuto”. Estem en les mateixes. Això sí, sembla que la major part del recurs d’inconstitucionalitat plantejat pel PP ha estat rebutjat.

19:50: Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB, afirma que per a dir que el preàmbul no té validesa jurídica no feia falta esperar quatre anys.

19:55: Ara el pollastre és pel Tripartit. S’han reunit per donar una resposta unitària, que es podria fer extensiva a CiU, però no queda clar què ha decidit ERC. A les 20.30 hi haurà compareixença doble, per una banda De la Vega i per l’altra Montilla.

19:56: Javier Royo, catedràtic de Dret Constitucional (via eskup)

“Para mí la sentencia es el resultado menos malo que cabía esperar. Bien ya no podía salir. Este asunto no debía haber llegado nunca al TC, porque es una norma pactada entre dos parlamentos y sometida a referéndum”

20:00: La sentència s’ha votat en 4 blocs diferents. Els preceptes inconstitucionals s’han decidit per 8 vots a 2. La majoria més àmplia. A les 20:15 declaracions de Sánchez Camacho.

20:02: Gregorio Peces-Barba en mode la velocidad no es una virtud.

“Me parece un éxito que el tribunal haya sacado la sentencia. Cuatro años no es un plazo tan largo. La presidenta ha tenido un grandísimo éxito y ha tenido la autoridad suficiente para sacar adelante la sentencia”

20:06: Enoch Albertí, catedràtic de Dret Constitucional

“Los preámbulos no tienen eficacia jurídica directa, por lo tanto, este punto en concreto no tiene efectos prácticos inmediatos. Habrá que ver la sentencia para valorar como queda la sentencia en su totalidad.”

20:11: CiU evita posicionar-se. Emet un comunicat dient que la sentència genera una situació molt greu i espera l’executiva de demà decideixi el posicionament del partit.

20:15: La interpretació dels mitjans és fascinant. El País i El Mundo parlen de que la major part de l’Estatut ha estat ratificada, i La Vanguardia que part del text ha estat retallada.

20:18: La clau no serien els 13 o 14 articles declarats inconstitucionals si no els més de 30 que han reinterpretat.

20:34: PP: “El TC demostra que tenim raó”. Perdó?

20:40: Per mi, el millor resum de toto plegat. Miguel Ángel Aparicio:

“Ya era hora. Como todo lo que llega tarde ya viene contaminado por las vueltas y revueltas que se le ha dado en estos largos años por esas cerrazones partidistas. Veremos en qué partes y en qué grado le ha afectado”

20:45: Montilla “La sentència no dóna la raó al PP, no han pogut liquidar l’Estatut. Tot indica que cap dels aspectes més fonamentals ha estat tombat”

20:46: “Acatar no vol dir compartir la sentència. Acatar no vol dir renunciar. Ens hem sentit maltractats en aquest procés però ara en cap cas ens sentim vençuts. Som una nació”. Montilla en mode nacionalista on.

Ho deixo per avui. Els únics comentaris que valdran la pena vindran els pròxims dies quan coneguem el contingut de tot plegat.

Les incògnites ara són les que ja coneixiem. Quin serà l’efecte real de la retallada? Com serà la resposta unitària del Parlament de Catalunya? Hi haurà eleccions anticipades?

Serà interessant aquest juliol.

Sempre m’ha encuriosit aquesta extranya habilitat que tenim els catalans per dividir enlloc de sumar, tot i que entenc que cadascú voldrà defensar allò en que creu.

És cert que ara mateix a Catalunya, entre consultes, Reagrupaments, i d’altres experiments, la sensació és que el sobiranisme polític es cotitza a l’alça. I sembla que les dades que tenim disponibles així ho corroboren.

Del 13% al 19% en només quatre anys. Segons el CEO gairebé un de cada cinc catalans es declara independentista. Poca broma. Hi ha demanda, que dirien els economistes. I pel que sembla el mercat fa el que pot per organitzar una oferta que agradi al consumidor.

Com que no només d’independentistes viu el nacionalisme, he cregut convenient d’analitzar altres posicionaments. Bé, de fet l’altre posicionament, que segons el CEO és el federalisme. Un fenòmen difícil d’identificar amb uns colors polítics concrets però útil a l’hora de classificar tots aquells catalanistes que opinen que sí, però no, però ja veurem.

Resulta que en els últims quatre anys els federalistes pràcticament no s’han mogut de lloc. Del 31,3% al 32,2% i amb molt poques oscil·lacions. Com a calaix de sastre no està gens malament, gairebé un de cada tres catalans es declara federalista.

Així que tenim que un terç dels catalans volen bastanta més autonomia, i que un 20% la vol tota. I com que entre uns i altres es passen el dia discutin no es donen compte que entre tots dos ja sumen més del 50%, de fet bastants més si sumem els indecisos i els que segur s’apuntarien al carro (efecte bandwagon a la catalana) de produir-se una al·liança d’aquestes dimensions. De fet, el 62% dels catalans creuen que Catalunya té un nivell insuficient d’autonomia, així que sí, hem de comptar aquest 50% com un llindar mínim, i pensar que en realitat serien uns quants més.

Però tot això si es posessin d’acord, esclar. Perquè del contrari ja poden anar fent editorials, declaracions i compareixences vàries, que per separat a Madrid no en treurem ni un estat, ni un estatut digne, ni res de res.