L’esquerra demà: L’economia de la prosperitat
L’altre dia deia que l’esquerra necessita transformar el debat econòmic i portar-lo al terreny dels models adequats pel creixement econòmic. Doncs bé, seguir la línia d’aquest article de Carlos Mulas-Granados seria un bon inici.
La primera es la apuesta que los socialistas deberían hacer por la “Economía de la prosperidad”. Esta es la visión económica que sostiene que los ajustes fiscales por sí mismos no son suficientes para la recuperación, y también la visión que afirma que el crecimiento, el empleo y el bienestar de las personas van más allá de la simple acumulación de bienes y servicios. En ese modelo, la sostenibilidad y la cohesión social son motores del propio proceso productivo y no simplemente una opción política. Para avanzar en esa dirección, la austeridad inteligente, el impulso a los nuevos sectores económicos, la modernización radical de nuestras políticas activas de empleo, la transformación total de nuestro modelo energético, el apoyo decidido al emprendimiento, y la revisión integral de nuestro sistema fiscal, son aún cuestiones de largo recorrido donde el PSOE tendrá que apostar más fuerte que hasta ahora.
El terreny on es decidirà la propera batalla ideològica -i per tant política- no serà en la reivindicació d’un model “lliure de retallades”, sinó en les diferents propostes per construir el nou model econòmic que haurà d’arribar després d’aquesta crisi.
L’esquerra demà: La lluita política
Avui seré menys original del que és habitual. Davant la falta de temps per escriure res us copio íntegrament un article que publica avui Joaquim Coll a El Periódico i amb el que estic 100% d’acord.
Amb la síndrome de Robert Michels
En el camp de la sociologia política, Robert Michels va exercir a principis del segle XX una gran influència. En la seva cèlebre teoria de la llei de ferro de l’oligarquia va fer una descarnada anàlisi del Partit Socialdemòcrata Alemany i va acabar concloent que en tota organització, particularment en els sindicats i en els partits, s’acaba imposant sempre la voluntat d’una minoria per molt democràtic que sigui el seu funcionament. A partir de Michels s’ha divulgat una imatge dels partits com una caixa negra, aïllada del pols del carrer i subjecta únicament a les seves lluites de poder. La quinta essència d’aquesta perversió seria l’anomenat aparell dels partits. Doncs bé, encara que aquesta tendència oligàrquica es correspon en part amb la realitat, s’oblida que la democràcia és inconcebible sense organització i lideratge, condicions essencials per a la lluita política, sobretot per part dels més febles. Tot això ve a tomb pel congrés del PSC, ja que en essència el que farà aquest cap de setmana és renovar la cúpula de l’organització, començant per la primera secretaria, que no és poca cosa.
I, no obstant, a Àngel Ros , el candidat que més espai mediàtic ha ocupat en el llarg procés precongressual, el que li interessa és ser candidat a la Generalitat més que obtenir la direcció del PSC. Segurament ho diu perquè té poques opcions, però crec que s’equivoca devaluant la transcendència del que farà el seu partit. Els partits són importants i els seus aparells també, encara que ara tingui premi criticar-los de cara a la galeria. No crec que el problema del PSC sigui d’idees, que s’hagi de fer més catalanista ni tampoc que hagi de donar un sobtat cop de volant a l’esquerra. El problema del socialisme català és que la seva direcció s’ha esclerotitzat, i que els seus líders no han sabut defensar amb coherència i fermesa el seu projecte dins i fora de Catalunya. I el resultat ha estat la renúncia a la lluita política. I això és el que el PSC ha de corregir amb tota urgència.
L’esquerra demà: és la desigualtat, estúpids
Fa un parell de dies la OCDE feia públic un estudi sobre desigualtat d’ingressos en els seus països membres. Una tendència que es compleix per gairebé tots els països, fins i tots pels que millor han mantingut l’herència socialdemòcrata com els països nòrdics.
Aquest vídeo ho explica d’allò més bé.
La setmana passada parlàvem de la dècada dels setanta com a punt i final de les polítiques socialdemòcrates clàssiques, i de l’inici del regnat d’unes polítiques que han desembocat en l’escenari actual. No és casualitat que l’estudi de l’OCDE remarqui l’augment dels índexs de desigualtat des de principis dels anys vuitanta i fins avui.
Costa d’entendre que passats aquests 30 anys els partits d’esquerres encara no hagin fet seu el discurs contra la desigualtat i l’hagin actualitzat. Només calia ser clar i explicar-ho en poques paraules: A més desigualtat d’ingressos, menys creixement econòmic. Un titular senzill i que a més ara ens facilita l’FMI.
Potser és que l’esquerra no ho va veure venir. O millor, no va voler mirar.
On eren tots els que ara reneguen de les polítiques econòmiques de dretes quan es va posar de moda la paraula mileurista? Ja sabeu: jovent preparat acadèmicament, que cobra al voltant de mil euros/mes, que inverteix un 30% del sou en el lloguer d’un pis que comparteix (d’hipoteca ni en parlem) i que viatja en low cost per una Europa on els joves paguen el mateix però cobren com a mínim un 50% més. Parlo d’agost de 2005. Sí, 2005. Amb creixement econòmic i governs d’esquerres a Catalunya i Espanya.
Potser perquè governava o potser perquè estava més per repetir consignes clàssiques que no per comprovar si encara eren vàlides. Ves a saber. El cas és que sentíem moltes veus repetint allò de “una societat més cohesionada”, o allò altre de “fer més pels que menys tenen”. Com si els anys setanta (vuitanta, a Espanya) no tinguessin data de caducitat.
L’entrada al s.XXI requerirà de titulars més senzills. Ara que la crisi s’ho emporta tot per endavant potser valdria la pena provar amb un “La desigualtat creix. L’economia s’ensorra.”
No faig broma. La credibilitat de la nova proposta política de l’esquerra dependrà, en gran mesura, de com analitzi aquest tema i de les solucions que proposi al respecte. Sense por a les explicacions de tipus econòmic, ni als poders que regeixen els principals motors econòmics a casa nostra, i sobretot fugint dels llocs comuns i de les frases fetes.
Comentaris