Sembla que en els propers dos mesos l’agenda política de Barcelona girarà al voltant de la reforma de la Diagonal. Fins al 10-16 de maig, interval de dies en els que es durà a terme la consulta popular, el degoteig d’articles, declaracions i enquestes serà una constant, com no podia ser d’un altre manera per una obra que canviarà radicalment la fisonomia de la ciutat.
Personalment, no tinc gaire clar quina de les tres opcions que em puc plantejar m’agrada més. La opció A, la opció B, o la opció dels que voldrien que la Diagonal es quedés com està. No ho tinc clar i no entraré a fer plantejaments senzillament perquè no tinc arguments suficients i perquè a més altres ja ho estant fent. Tant els que estan a favor, com els que estan en contra.
No, el que m’interessa és com s’ho farà el govern de la ciutat per presentar aquesta reforma sense que el procés s’acabi convertint en un factor en contra dels seus propis interessos. A priori una obra com aquesta presenta dos barreres importants a l’hora de convèncer als ciutadans. Per una banda els diners invertits en la reforma. Uns 70 milions de partida, als quals s’han de sumar els 2 milions que costa el procés de participació ciutadana. I per l’altra el tema de la reducció de carrils per als vehicles privats en una via que es congestiona cada dia.
De moment, sembla que el comú de la ciutadania no ho té massa clar. No hi ha estudis d’opinió realitzats, almenys que s’hagin fet públics, però el rastreig de les corrents d’opinió de la xarxa no deixa lloc a dubtes. Enquestes a mitjans digitals (1, 2) o grups al Facebook a favor de deixar la avinguda tal hi com està, en serien bons exemples.
El rebuig és notori. Per això l’Ajuntament s’ha posat les piles amb una campanya de promoció que comença amb una exposició permanent. Són conscients que el procés requereix del suport de la ciutadania. La participació en la consulta és clau per donar-li legitimitat a un projecte que, de fracassar, podria suposar un revés important pel govern bipartit.
Però, com fas participar a la gent a una consulta on no poden triar si volen el projecte? Com justifiques tots els costos en un moment de crisi? Es pot distreure al barceloní de les seves preocupacions i fer-lo partícep d’una obra faraònica que tardarà anys en realitzar-se? Complicat.
Per cert, un apunt. La consulta no és en cap cas una mesura populista com diu Pilar Rahola. Estaria bé que algun dia algú m’expliqués què ha fet aquest personatge per merèixer tots aquests altaveus mediàtics que li cedeixen.
Segons la periodista la mesura és més un acte de cara a la galeria que no serveix per a res, perquè els coneixements dels ciutadans no són suficients com per donar-li funcionalitat al procés. Benvinguda al món de la participació ciutadana. La consulta està ben muntada perquè segueix els dos passos bàsics i lògics. En el primer, els tècnics plantegen els escenaris possibles i entre ells trien els que són més òptims. I segon plantegen aquestes escenaris als ciutadans per a que ells triin.
No, no són processos perfectes. Però de moment és el millor que s’ha trobat per a fer convergir el coneixement dels uns i la potestat per decidir dels altres. I en part hauríem d’estar contents que una institució tant gran com l’Ajuntament de Barcelona s’atreveixi amb un experiment tant gran de participació ciutadana, més enllà de si aquest podria ser millorable i de que la qüestió de fons ens agradi més o menys.
Comentaris